Història i memòria. Reflexions l’1 de novembre.

Tot just acabi aquest article aniré al cementiri vell de Girona a retre homenatge a totes les gironines I gironins que varen donar la seva vida per la llibertat. Des de que soc a l’Ajuntament hi he anat, penso que com a electe tinc l’obligació representativa de preservar la memòria dels qui em precediren de forma honesta i coherent, el seu exemple m’ajuda a fer camí.

Recordar es fer que revisqui en nosaltres els que altres han fet, la desmemoria, cada minut d’oblit son seixanta segons menys de democràcia. L’amnèsia no permet superar res, ans al contrari, el reconeixement i si s’escau el perdó, ens permet superar avançant des de les dificultats més grans a un futur amb esperança.

Som un país que ha travessat grans tragèdies, però també som el país de l’amnèsia, del temor a reconèixer errors, de viure sobre veritats que sovint tenen els peus de fang de la desmemoria. Induïda i provocada, molts sovint, per a aquells que creuen que han vençut i com viuen sota el temor de que algú els hi demani responsabilitats, que millor que posar la llosa més pesant sobre els records, per que aquests no es manifestin?

En el darrer aniversari de l’afusellament de Lluis Companys em vaig atansar amb els alumnes de batxillerat, de la meva classe de història, al petit monument que te en la plaça del seu nom a Girona, pocs sabien al començar la classe quin aniversari homenatjàvem, alguns més qui era Companys, tots, després de l’animada discussió que vàrem tenir, foren conscients del bocí de la nostra història que havíem documentat. És una tasca dels que tenim la història com a professió, però ho és també de tots i totes, si no sabem d’on venim com ens orientarem per arribar a on volem?