Joan Vendrell: de l’Oflag 17 a Mathausen.

No me’n puc estar de recordar a l’abominable Serrano Suñer, ministre d’exteriors del règim de Franco en el “segundo año triunfal”, responen a Von Ribbentrop, el seu homònim en el regim nazi, a la pregunta de què fem amb els presoners espanyols? Tot dient, no ho son, son apàtrides, feu el que vulgueu! Del mes de 9000 presoners als camps poc més de 2000 varen sobreviure. Serrano Suñer va morir al seu llit cobrant una pensió!

Mentre el dia després del alliberament del camp els estats repatriaren els seus presoners, durant més de dos mesos restaren els espanyols al camp, no tenien estat que els emparés. Quan en els anys seixanta es construïren els monòlits per a recordar els màrtirs, cada estat demana un espai per a fer el seu, menys l’estat espanyol, clar. Si hi aneu, el monòlit que recorda als republicans es més petit que els altres, pagat íntegrament per subscripció popular i en un petit terreny cedit per l’estat francès.

Recordant Joan Vendrell, el seu viatge amb tren borreguer tancat per filferros, ell i 260 republicans més, arribaren el desembre de 1941, aguantà fins al març del 1943, no arriben a un centenar els que sobrevisqueren d’aquell viatge maleït de l’Oflag17 a Mathausen. Ahir va reviure en la memòria dels seus parents i dels que ens aplegarem recordant la seva memòria, la que ens ha estat anys i panys, furtada.

Aquest mesos he pogut veure en primer pla la rancúnia dels descendents dels vencedors quan parles de memòria històrica. No hi haurà democràcia real fins que traiem a la llum tanta mentida consolidada i tantes foses, materials i metafòriques, per obrir!