Ni oblit, ni ignorància. En defensa de l’estudi de la història.

Com cada any per aquestes dates em toca explicar el franquisme als alumnes de segon de batxillerat, analitzem fonts de l’època i intento situar a nois i noies d’avui, en una època remota per a ells, com era la ciutat, Catalunya i Espanya fa 75 anys. Cal cercar la curiositat, l’empatia i els sentiments, cal commoure per a fer visible el que ha restat invisible i moure’ls a descobrir-ho. Els resultats sempre em corprenen i em fan optimista respecte al futur, enyoraré aquests moments quan em jubili.

Fer de professor m’ha omplert en els bons i els mals moments, m’ha fet tocar de peus a terra, he compartit vivències amb ulls ingenus, lliures, que m’han esperonat a ser millor. Sé, per experiència, que ensenyar no és adoctrinar, ho vaig patir de petit. Ensenyar és educar, es a dir, donar-los els recursos per a entendre’s millor i entendre el mon que els envolta. No hi ha res millor que veure les espurnes al ulls del alumne quan entén quelcom i se li desperta la curiositat per saber més.

El sistema educatiu es manifestament millorable, en recursos i formació, en estímuls i responsabilitats, però ha mantingut quelcom que a secundària i a la universitat, com a mínim, és imprescindible, la llibertat de càtedra. El donar el millor de tu mateix, fer de la llibertat de pensament acció permanent per a la tolerància i l’amor al saber.

La història, el coneixement del passat, no son unes ratlles a memoritzar del llibre de text, és una recerca permanent que et dona preguntes sempre obertes i t’estimula a cercar les fonts més heterogènies per a contrastar el que ha succeït, el com i el perquè.

El passat més recent, el franquisme, resulta per a molts incòmode i cauen en la temptació de l’oblit. No remoure el passat et condemna a patir-ne les conseqüències sense saber d’on venen, t’impedeixen trobar els remeis i superar-lo. Quina contradicció, qui no en vol saber res, n’és esclau de la seva ignorància.