Cal posar fi a l’abús que pateix la gent que no pot pagar la hipoteca del seu pis

A partir del 2008, es produeix l’esclat de la crisi econòmica i, com a conseqüència, un gran increment de l’atur i de la inseguretat de la renda en milers de famílies del nostre país. Fet al qual se li ha d’afegir el sobreendeutament de les famílies com a conseqüència dels habitatges de propietat que havien adquirit.

El creixement econòmic al nostre país en els darrers anys ha anat molt lligat al sector de la construcció, i en concret, de la compra d’habitatge privat. Això va generar la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor dels nous habitatges. Les entitats financeres van facilitar préstec per damunt del valor de l'habitatge a famílies que comprometien més del 50% dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs, cosa que ha contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació d’insolvència a que no només s'enfrontin a un procés de desnonament amb la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs que en molts casos es tradueix en una condemna a l’exclusió social.

Estem davant d’un conflicte social que cada dia afecta a més famílies i que es concreta en l’àmbit local, ja que són els ajuntaments en un moment de crisi econòmica com l’actual, a on es dirigeixen majoritàriament les persones i famílies afectades a la recerca d'ajuda.

Per això avui al Ple de l’Ajuntament donarem suport en forma de moció a  les diverses proposicions de Llei contra el sobreendeutament familiar i personal presentades al Parlament de Catalunya per instar al Govern central a què aprovi una modificació de la legislació hipotecària de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, la totalitat del deute (principal, més interessos i costos judicials) quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la UE, així com  a què s’ampliï la possibilitat d’oferir propostes alternatives com quedar-se a l’habitatge en règim de lloguer o úsdefruit vitalici o renegociar el deute amb possibilitat de convenir la  reducció o reordenament del pagament de  forma més assumible i ajustada a la realitat econòmica de la persona hipotecada i familiars que hi conviuen. I que prevegi mesures d’ajut per a què es pugui cancel·lar o reduir el deute de les famílies que ja han estat desnonades del seu habitatge en els últims anys  però que continuen mantenint bona part del deute amb les entitats de crèdit.

Trueta i Mas Marroc: una mala i una bona notícia

Comencem per una mala notícia: el Conseller de Salut ha anunciat al programa d‘en Cuní que el projecte executiu per construir el nou Trueta es retardarà dos anys. Aquest conseller  s’ha caracteritzat fins ara per fer por: calia retallar serveis als Centres d'Atenció Primària, treballar més hores els professionals, fer-nos d’una Mútua per treure pressió el sistema públic de salut. Usa tantes hores per tirar globus sonda que li deu quedar poc temps per posar-se a treballar de debò. Sembla que està en el càrrec per derivar a la medicina privada el major nombre possible de clients. Aquest darrera notícia sembla anar en aquesta direcció.  Entendríem que la licitació de les obres es retardés fins a aconseguir el finançament, però no de cap manera el projecte executiu, per què quan hi hagi finançament haurem d’esperar a realitzar-lo. És a dir, amb paraules senzilles, s’està fent una tonteria...

La bona notícia és una nova escola de primària per a la ciutat, la bona gestió de la Nuri Terés, regidora d’educació de la ciutat i les gestions portades a bon termini del nou director territorial d’ensenyament permeten solucionar un problema greu de demanda de places i estalviar-nos els anomenats “bonys”, es a dir situar un curs-classe més a les línies existents d’una escola fins a extingir-se amb la promoció curs a curs dels alumnes. L’escola aprofitarà de moment les aules prefabricades que han abandonat l’escola de Domeny al ocupar les noves instal·lacions a l’espera que es construeixi en el nou solar de 8000 m2 que ha ofert l’Ajuntament a Mas Marroc (Sta. Eugènia).

El meu compromís amb la ciutat

Aquest dimecres dos de febrer ha estat especial, la presentació que en Jordi Miralles i en Joan Herrera m’han fet com a cap de llista per a les properes eleccions municipals m’ha omplert d’emocions. He notat en les seves paraules no pas una salutació retòrica sinó l’afecte que sé que em tenen i el reconeixement per la tasca que hem fet els regidors d’ICV-EUiA a la ciutat.

Sempre he entès la política com un camí compartit i el que valoro més és el treball en equip i les relacions d’amistat que consolides al compartir responsabilitats, tenir al meu costat la Núria Terés i l’Enric Pardo aquests darrers anys ha estat tot un privilegi.

Si teniu temps m’agradaria que veiéssiu el vídeo que publicarem de la meva intervenció, han estat paraules que surten sentides, que són fruit de la reflexió sobre la meva experiència de govern aquests darrers vuit anys i expressen també una ferma voluntat per poder encapçalar un nou govern que sigui ferm, flexible i valent per encarar les dificultats i els reptes de la nostra ciutat els propers quatre anys.

Alguns de vosaltres em coneixeu i sabeu que tinc profundes conviccions, però l’exemple de les bones persones que he conegut al llarg de la meva vida m’han curat de tot dogmatisme. Vull i puc col·laborar amb tota mena de persones que tinguin dos dels del requisits que valoro més: la honestedat i coherència. Aquest serà per a mi el requisit per formar govern. No les etiquetes de partit, sinó la qualitat de les persones.

M’adreço, primer de tot, a aquelles persones que pensen que no tots els polítics són iguals, que és necessari revaloritzar la política, especialment la de proximitat, perquè és l’únic àmbit on el poble pot influir i, si té el coratge, decidir.

També tinc present que hi ha moltes persones que no creuen en la política i els polítics, sols els hi demano que m’escoltin uns minuts, que preguntin, si no em coneixen, a aquells que en els àmbits socials, educatius, veïnals han tingut amb mi relacions per la meva tasca política o laboral.

Perquè cal continuar fent canvis a la ciutat, prosseguir la tasca que hem realitzat en els àmbits social, mediambiental i educatiu aquests darrers anys. Fer un govern més obert, menys prepotent, que escolti més i treballi més a prop de la gent.

Des de la plaça del vi, el lloc on es troba l’Ajuntament, hem de fer el camí que aplegui tots el racons de la ciutat. Val la pena assumir riscos i responsabilitats. Junts mai estarem sols.

L’acord sobre les pensions: els sindicats no són els culpables.

No ha estat fàcil la tasca desenvolupada pels sindicats en la feixuga negociació amb el govern. Els representants de les treballadores i treballadors han hagut de fer front i suavitzar en bona mesura les posicions conservadores que apostaven per la imposició des de dins i des de fora del govern. No puc doncs més que recolzar les propostes i els resultats que CCOO i UGT han aconseguit. Sóc conscient de que tot i tractar-se d’una retallada no desitjada, el resultat matisa l'aposta per un ajustament dur en una línia de privatitzacions com les que volia introduir el govern en les seves propostes inicials.

Mantinc la meva posició crítica cap al govern que sempre ha estat més atent a les demandes conservadores del mercat que a la defensa dels drets dels ciutadans i a les polítiques socials del treballadors.

Aquesta primera valoració ha de tenir en compte aspectes en els que cal aprofundir com els referents a la negociació col·lectiva, el desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació i altres matèries socials que s’engloben en aquesta negociació. Es just reconèixer que l’actitud ferma dels sindicats ha permès flexibilitzar el que eren aspectes innegociables del govern en la seva proposta inicial. Tant perquè el tram de jubilació es fixa entre els 65 i 67 anys com perquè el càlcul de les pensions es fa en dues fases que abasten entre els darrers 20 a 25 anys.

Aquests dies he sentit crítiques sinceres de persones que lluiten i han lluitat contra la reforma laboral i de les pensions, però aquests majoritàriament m’han reconegut per la seva experiència que el resultat d’una negociació és el resultat de la força de cada una de les parts. La nostra força era la de la darrera vaga general, menys general del que era necessari. I desgraciadament d’altres crítiques que he sentit eren d’aquells, molts, que ara critiquen als sindicats, però aquell dia, el de la vaga no hi eren.

Aprenguem dels errors,  enfortim i no debilitem els instruments que tenim i seguim lluitant. Aquesta via, al meu parer, és la que ens pot portar a desfer allò mal fet i avançar per un camí mes just.

Adéu a les Caixes!

Una persona de tarannà moderat com el professor Antón Costas ha dit taxativament que la privatització de les Caixes és “el mayor desmán financiero de nuestra historia” (1). Quan aquest  catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona fa una afirmació d’aquesta magnitud ens està dient que el que està passant és més que greu.

Més encara, aquest professor ens explica les conseqüències que tindrà tot aquest gegantí muntatge fet a esquenes de tots nosaltres: Primer, una concentració desmesurada i una disminució significativa de la competència bancària, on els principals perjudicats seran  famílies, professionals i petites i mitjanes empreses. Segon, l’aparició de risc d’exclusió financera per a  persones amb baixa cultura financera, que tenien en la proximitat de les oficines de les caixes un servei públic que els bancs no prestaran. Tercer, la pèrdua de l’Obra Social de les caixes, que actuen com un segon Estat del benestar, a l’atendre a situacions socials on sovint no arribaven de forma suficient les administracions públiques. I quart, la pèrdua d’un instrument de dinamització cultural, especialment fora de les grans capitals.

És paradoxal que per al govern de l’estat no existeixi límit a la privatització i que des de les rengles del partit  que li dóna suport, ni allà ni ací, ningú digui res. Per altra banda no deixa de sorprendre’m la manca de debat que ha generat en la societat civil. Bé, el succeït amb Caixa de Girona m’hauria d’haver curat d’espant, ho reconec.

És com si aquesta “desamortització” , com l’anomena Josep Maria Vallès i Josep Ramoneda,  fora quelcom irrellevant. Una desamortització que, com les anteriors -- les del segle XIX i la que a  les darreries del segle XX  varen vendre un ampli territori del sector públic al privat—es realitzaran com sempre molt per sota del seu valor real. Una desamortització que és, mes o menys, la meitat del sistema financer espanyol a punt d’anar  a parar a bancs i als inversors que els controlen, és a dir, els agents dels anomenats “mercats”: els nous cacics.

(1) Antón Costas. El mayor desmán financiero de nuestra historia, El País 28.1.11