La Núria Terés ha pres una decisió.

La Núria Terés ha deixat discretament ICV, no ha estat una sorpresa, però tampoc quelcom fàcil. És una persona de fermes conviccions i actua de forma conseqüent amb elles en la activitat política i en les seves relacions professionals i socials. Em sento en part responsable, no pas per aquest pas concret, sinó per acostar-la a un compromís, ICV, que ha tingut, per a continuar sent conseqüent, de trencar.

És cert que molta gent l’ha felicitat, però tant ella com jo, hem deixat gent que estimem, alguns dels quals no ho entenen per que la política sovint genera accions i reaccions, estar amb tu o posar-te en contra. És cert, però, que el temps cura ferides i que la bona gent sempre acaba per entendres.

Han estat uns anys plens de compromís, no solament els que hem estat regidors, defensant amb tota la coherència la coalició i els electors que ens han fet costat, sinó gracies a que ens ha ajudat molta gent i han valorat sempre la sinceritat esmerçada. La mateixa que ha portat a la Núria a fer aquest pas.

Te una gran família, bones amistats d’un ampli espectre social i ideològic, que li faran més planers aquests dies que, evidentment, son amargs. I, més enllà, tindrem, així ho espero, la continuació del seu esperit de servei cívic que ens permetrà gaudir de la seva feina i experiència.

El país es troba en una cruïlla, com en pocs i transcendentals moments ha tingut. Cal claredat i compromís, honestedat i valentia, fermesa i coherència, virtuts que te la Núria i dels que aquesta ciutat, sens dubte, en continuarà gaudint.  

Transfuguisme, oportunisme? L’amor per la ciutat ho tapa tot?

Poc abans de cada procés electoral es dona una de les fases prèvies necessària i imprescindible: l’elaboració de les llistes de candidats i candidates. Sempre he pensat en que han de representar coherència amb la trajectòria de la candidatura i qui la dona son els homes i les dones que la composen, la seva biografia, el seu compromís.

Quan es donen processos de confluència s’assumeix el bagatge dels que en formen part amb l’afegit, sovint clau, d’aquells que es sumen a un projecte compartit i que pel fet de ser-ho donen el pas endavant. La confluència entre forces properes te sentit, malgrat la presència de discrepàncies lògiques i assumibles si hi ha confiança mútua.

Però també ens trobem amb llistes partidistes amb voluntat hegemònica, sovint les governants, que s’omplen per aquestes dates amb retalls, i oferint llocs “per a sortir” a gent que ha anat fins aquell moment, coherent i generosament, amb altres llistes, donant per suposat que no sortiria regidor o regidora, o que li tocaria deixar de ser-ho, al acabar el mandat.

Recordo com el “nadalisme”, a nivell local, en fou un expert en aquest sistema, desmantellant partits i associacions rivals, ho vaig viure i patir durant molts anys. Ara a menys escala i amb menys temps es torna a practicar pels que ara governen a la plaça del Vi. Vella política? Sembla que gaudeix de bona salut!

Devesa, Modern...de pressa, de pressa!

A pocs mesos de les eleccions municipals tot son presses i els temes que han quedat al calaix o encallats de cop i volta prenen velocitat de llampec. Bé, de fet, és un clàssic i es molt difícil trobar un governant que a darrera hora no lo vingui aquesta mena de “febre conillera”.

A Girona estant veig estorat, però no del tot sorprès, aquesta mena de processos participatius de butxaca. Soc sincer també ho vaig patir quan formava part del govern, mai la distància, com diu la cançó, pot ser l’oblit! Però com no, qui ho criticava en l’oposició, ho practica ara en el govern. Caldrà en el futur trencar d’un cop aquets cercle viciós.

Dubto que tingui massa èxit. Els ciutadans comencen a estar curats d’espants i cada cop estan més distants d’aquesta mena de jocs de mans. Aleshores per que es fan? Te més a veure, al meu parer, en la política per a polítics, en no donar arguments al rival electoral per a que aprofiti el que no has fet per tira-t’ho en cara. No cal la qualitat del que estàs fent, amb el fet que ho fas o estàs a punt, ja si val per callar boques.

Entenc que la política te quelcom d’espectacle, però molt sovint es queda amb aquesta façana, d’ací la distància que es produeix amb la gran majoria de la ciutadania. Calen més polítics que diguin –miri, això no ho hem fet per que teníem altres prioritats, però ho pensem fer en el futur, d’aquesta o aquesta altre manera, si ens fa confiança- la sinceritat i la coherència poden ser un valor polític. Així ho espero.

Em pots fer un balanç del govern municipal?

Un periodista em truca per a fer un balanç del govern de CiU a la ciutat de Girona. Si alguna cosa he aprés de les entrevistes és que el pitjor format és el telefònic. No veus l’interlocutor, no saps que escriu del que dius i especialment quan el format pot ser una ratlla, com a molt dues i una frase en un peu de foto. Sovint prefereixo que estirin del bloc que no pas el format abans esmentat.

Tornant al punt del balanç penso que els hi ha costat deu i ajuda arribar fins ací, especialment molta ajuda de l’oposició, vull creure que involuntària, amb especial responsabilitat de la majoritària, el PSC. Qui ha vist el mapa de l’oposició al començar el mandat i qui el pot reconèixer? Menys ICV-EUiA, tots han patit el síndrome del no adscrit, es a dir el transfuguisme. 8 de 15! És a dir una majoria han abandonat el seu grup, caldrà una monografia d’algun politòleg, si és que en queda algun que no es presenti per Podemos!

Un paisatge en el que el govern treu un accèssit per incompareixença del contrari. Malgrat que és un miracle que el primer tinent d’alcalde, Jordi Fàbrega, no hagi engreixat el grup dels no adscrits! Serà que fora del govern fa més fred i que l’alcalde veu com a mal menor el caos a una de les àrees més importants de l’ajuntament que perdre un regidor.

El meu grup, després de la patacada de treure un regidor menys, després de treballar molt i reconegudament per propis i estranys, ens proposarem mantenir una oposició ferma i combativa però no estrident, hem teixit aliances amb el grups més propers, em batallat contra propostes conservadores i sovint reaccionàries i a voltes hem reexit.

Dos regidors donen pel que donen, però tant la Nuri com jo ho hem estirat al màxim, per feina no ens hem quedat curts. Però governa qui governa, amb la frustració de veure el que no voldries i no veure allò que desitges. Acabarem amb la mateixa bona sintonia personal, amb una bona amistat, mantindrem el mateix suport que hem tingut tots aquests anys de les companyes i els companys d’ICV i EUiA de Girona, vist el que hi ha al pati no està pas malament!

I si els polítics passessin un examen abans de les urnes?

En la política sovint res és el que sembla i sovint el que sembla està lluny del que molts voldríem, que millor que fer política no fos necessari , però com avui per avui ens cal per que no passar una prova prèvia, per exemple la “SCCHE”? M’explicaré és una prova que no passarien corruptes i vividors, ni la volen ni poden, però aquells que volen representar generosament a la comunitat farien, ens faríem, un favor al fer-la. Quines son les bases de la prova?

Sinceritat, en les actituds i sobre tots en el que dius, que ho puguis fer i que estiguis disposat a pagar el cost i no traspassar-lo a altre o als que han confiat amb tu.

Compromís, no en abstracte, per un temps determinat, sent conscient del desgast que significa, sobre tot per la gent del teu entorn que t’estima, per que no has de caminar sol. Malfiat d’aquells que cremen tot i a tothom, als que l’estimen, per una meta u objectiu, solament estarà compromès amb ell mateix i s’anomena egoista.

Coherència, en el que cal fer, en les que creus que es possible fer i no en el que lo gent vol escoltar, no moure’t per deixar-te veure, sinó per que cal fer-ho i per que el teu exemple mou i suma.

Honestedat, no com a instrument que uses com arma política, sinó com a forma de relacionar-te amb els altres, com a sistema de vida, com escala comuna de valors.

Empatia, no fer que t’interesses per la gent, cal interessar-te per que ho sents, per que t’importen, per que creus que u no és ningú i que les coses mes importants s’aconsegueixen conjugant la pluralitat, amb l’equip.

Segur que un bon equip de psicòlegs poden convertir aquets punts, SCCHE, amb un test, imprescindible per estalviant-se salvadors del poble que es semblen més a venedors de fulles d’afaitar usades que a representants de la ciutadania.

Que d’ací un temps ens puguin dir vam fer el millor en el pitjor dels moments.

Vaig tenir la sort de néixer en una família d'intensos valors comunitaris, que creia que sense dedicar una part de la teva vida a la comunitat, l’egoisme et convertia en un miserable. Vaig tenir també la sort de conèixer en la meva joventut homes i dones que compartien fins al sacrifici personal la defensa dels oprimits i la voluntat ferma de construir un mon millor.

Però també he conegut, egoistes i aprofitats, ambiciosos i miserables, i ho dic amb masculí per que han estat més homes que dones. L’experiència m’ha curat espero de sectarisme, que no confonc amb la defensa ferma de les meves conviccions, però gent honesta i coherent n’he conegut en molts àmbits, pot ser un xic menys en la política aquests darrers vint anys.

Sempre m’ha agradat treballar en equip i no em reca donar pas a altri si te qualitat i l’ambició justa. He cregut que has de fer una feina que t’agradi i tenir unes relacions socials obertes i no dedicar tot el temps a la política per que com una droga t’obnubila. Conec gent que li han fet abandonar càrrec i responsabilitats i el desig insatisfet i la necessitat  no coberta és mala consellera per prendre bones decisions.

Soc d’aquells que creu en que cal referents al llarg de la vida, tots ho som d’alguna mena, i en moments com els que vivim, en un moment clau, aquests són més que necessaris. En aquest sentit del referèndum escocès, més enllà de la lliçó democràtica i del resultat, m’ha colpit i emocionat la dimissió d'Alex Salmond, el premiar escocès. No el conec, tinc poques referències, però he seguit les seves declaracions on manifestava que dimitia, traspuant credibilitat. Dimiteix per que el moviment continuï, per que el conjunt sempre és més que la part.

Escòcia es un poble afortunat, quan en la derrota te la sort de tenir persones que sobreposant-se a ella marquen el camí ha seguir, amb dignitat i fermesa. Per que els líders son necessaris, i tant, però el que preval i genera continuïtat és com assumeixen les responsabilitats. Tant de bo siguem capaços nosaltres de crear-los, en altres èpoques hem tingut gent d’aquesta mena.

Francesc Pararols, un homenatge a un home bo, a una generació imprescindible.

Escric amarat d’emoció, resultat d’un acte de just homenatge al Francesc Pararols, aviador, guerriller i polític gironí. Als seus 95 anys es el viu representant d’una generació, dels supervivents de guerres, exilis i repressió, que han conservat i ens han donat testimoni de coratge i coherència.

En un moment en que tota la política es posa en qüestió, en unes circumstàncies en que la paraula polític, sembla un renec, paga la pena mirar als ulls del Francesc i veure la llum de la il·lusió i de l’esperança que caracteritzen al revolucionari.  Al revolucionari de veritat, el que dona la vida i comparteix lluita i sentit amb els altres ¡ el que no confon la demagògia amb l’acció col·lectiva.

Representa la història del PSUC, aquell partit nascut com a conseqüència de la necessitat de parar el feixisme, que fou capaç de grans coses i també de grans errors. Si actues, si et compromets, et pots equivocar, però es la única manera de canviar les coses. Sense organització no es possible el canvi revolucionari i sense generositat no hi ha unitat, el únic ciment que tenim les classes subalternes per a transformar la societat.

ICV i EUiA son hereves del PSUC, s’equivoquen més cops dels que voldria, però sempre han estat a primera línia, ni en el franquisme van fer vacances ni en els darrers quaranta anys han vist la vida des de la barrera, han patit escissions, trencaments, però sempre hi han estat. En Pujol de Sant Feliu, en Casademont de Figueres, en Germinal de Lloret, en Mera, Herrera, Pararols i la meva mare, la Maria, sempre hi van ser i ens han educat a no defugir els compromisos.

Qui sap què ens depara el futur, qui sap si serem capaços de donar el millor avui quan tants ens necessiten tant, però que ningú s’equivoqui els hereus del PSUC no serem més que ningú, però tampoc som menys, no farem sols els canvis que tant manquen però tampoc es faran sense nosaltres. Els nostres exemples son els que el dissabte 5 de juliol de 2014 hem homenatjat, son Francesc Pararols. Orgull, confiança i coherència. Ni més ni menys.

Qui no ens representa, la monarquia, no és benvinguda a la ciutat.

El dijous 26 a les vuit serem molts els que diem que no volem monarquia, els que creiem que la presencia de “Felipe VI” no es grata en una ciutat que a través del Ple, un cop i un altre, s’ha manifestat republicana. No hi serem però tots els que estem, es a dir, i mancaran alguns que en el ple de forma clara i fins i tot, sí es veritat! ambigua,  diuen que la monarquia no els representa.

Els que hem seguiu en les meves opinions sabeu que la unitat i ampliar-la en temes importants forma part del meu discurs, de la meva manera de pensar. Te un risc, cert, que s’emmascari en alguna resolució no tant l’ambigüitat, explicable, sinó la incoherència, al  meu parer, condemnable.

I, al meu parer, és incoherent, la presència en el Fòrum impulsa de l’alcalde i els regidors que afirmaren que el títol de príncep o princesa de Girona no representa la ciutat. Per que si es així, qui representa la ciutat, els electes municipals, no poden fer als honors als qui la ciutat diu que no els representa, el rei i els seus successors.

El pactisme que ens caracteritza com a poble, el seny que tenim al analitzar els problemes i cercar la millor solució, no pot ser una cortina de fum que emmascari l’oportunisme i el anar  fent. L’autoritat que tenim els electes emana de la ciutadania i la confiança és la eina bàsica. La millor manera de malmenar la confiança és la incoherència en una moments que estem molt a prop de la jornada en la que volem decidir el nostre futur.

Lluís Companys en el record

El record de Lluís Companys l’he tingut molt present des de jove. Recordo les coses que d’ell m’explicava el meu avi els estius, quan era petit, assegut a la torre de Llagostera, al costat de l’ajuntament, tot observant la plana esplèndida que des de aquest indret s’observa.

En els temps obscurs del franquisme, d’himnes i banderes foranes a les escoles, de governants oportunistes i mediocres, sentia parlat de coherència i sentiment, d’ideals i de febleses, de compromís amb el país i amb els més dèbils.

Els homes som contradictoris, per això te especial mèrit que en moments excepcionalment difícils siguem capaços de superar pors i febleses i donar el millor de nosaltres mateixos.

Que difícil ha de ser tancat en una cel·la, torturat per aquells que t’han derrotat després d’una llarga guerra, amb els teus amics morts o lluny a l’exili, mantenir-te ferm, essent conscient que no solament ets tu si no també un país caigut però no vençut al que representes legítimament.

Més enllà dels homenatges que avui retrem al president, vull recordar a l’home. Un home com qualsevol de nosaltres que va donar el millor en el pitjor moment.

Avui podria parlar del Jobs o de temporada alta, però no ho faré.

Foto: Convergència i Unió

En temps difícils és quan podem donar el millor o el pitjor de nosaltres. A voltes l’electorat no és conscient de les dificultats de construir unes reformes que per a cada maó que poses a l’edifici trobes enormes resistències dels que ja els hi va bé les coses com són, que la desigualtat no els molesta en la seva vida quotidiana perquè en viuen apartats, en els seus barris, les seves escoles, els seus clubs, els seus iots... Una societat ensinistrada en el consum és vulnerable a les campanyes de màrqueting polític i al bombardeig de les empreses de comunicació.

En el futur es podran fer tesis de com deteriorar uns governs progressistes a costa de magnificar “ad infinitum” els errors i menystenir els encerts, fins aconseguir en l’imaginari col·lectiu, inclosos els seus protagonistes, un sentiment de fracàs i derrota.  Com també seran objecte d’estudi els fets actuals on els mitjans fan tot el contrari. Els que ens aixequem amb el despertador-ràdio, no importa el comentarista que et trobes que no posi des de la primera hora “el Botafumeiro” per lloar el realisme i encert dels governants i la ignorància i mala fe dels que s'hi oposen.

D’ací la importància que cada cop es dóna en la política de semblar més que fas que no pas fer. De retallar per demostrar que no et tremola la mà que construir a partir d’acords i pactes.

Lamentablement CiU juga aquesta carta de destruir. Per salvar la locomotora, l’economia, diuen, cremen tots el vagons un per un, menys els de primera!

En temps difícils podem donar el millor de nosaltres, treballar fent xarxa, deconstruir el missatge de pensament únic, renovar el sentiment de solidaritat, fer ponts amb tots els que pensem semblant i avançar amb coratge.

En temps difícils alguns donen el pitjor, a l’Ajuntament i a la Generalitat, però tranquils: diuen que són els governs dels millors!

La moció d'ADIF en el ple

Dos mesos de govern de CiU a Girona. Poc temps però ja es marca tendència.

Foto: Aniol Resclosa

Dos mesos de govern no és gaire temps, seria injust fer un judici precipitat, i ni és el meu estil ni interessaria gaire més enllà de la picabaralla partidista. 


En el debat de pressupostos, d’ací a un o dos mesos podrem veure realment què significa, què proposa el govern de CiU. És cert però que un document de mandat s’hauria agraït i és el que s’acostuma a fer per situar davant de la ciutadania els compromisos electorals en un cronograma que abasti els quatre anys de govern. 


És cert però que en aquest temps s’han produït un seguit d’actuacions per part del govern municipal que poden marcar tendència. 
En primer lloc un estil declaratiu: hem pensat... farem... que obvia el marc municipal i cerca la complicitat dels mitjans de comunicació. Els més mal pensats ho podrien qualificar de vendre fum.
La segona, una forma d’actuar en polítiques socials que contradiu el compromís de blindar aquestes polítiques al qual l’actual alcalde es va comprometre en la campanya electoral. Dels anuncis de temes a paralitzar, tres de quatre són de l’àmbit social.
El tercer element te a veure amb una constant reiteració de que estem en un temps de vaques flaques i que els errors de Madrid ens obligaran a reduir totes les despeses. Argument que obvia la promesa de fermesa davant empreses (per exemple ADIF) i administracions que des de l’oposició i en campanya se’n feia bandera. També que al no deixar clar què es vol fer i anar fent un degoteig del que no es vol dona una imatge d’improvisació i anar fent.


En els propers dos mesos veurem si la tendència acaba agafant forma, no seran uns mesos fàcils ni per a nosaltres ni per a Catalunya. Tampoc ho seran, si es confirmen els vents centralitzadors i conservadors a Espanya, per l’actual govern municipal en minoria que basa la seva estabilitat en una fràgil i poc discreta aliança amb el PP.

Si us plau que la hipocresia passi de moda!

La hipocresia ha esdevingut la forma de fer política habitual de l’esquerra espanyola majoritària i de la seva franquícia a Catalunya. Em dol dir-ho però la gota que fa vessar el got és la darrera presa de pèl de la reforma de la Constitució, amb la torna aquests darrers dies de les modificacions per decret de la vigència dels contractes temporals.

Dic que em dol perquè sento i llegeixo homes i dones d’aquest partit que es fan un munt de citar llibres i articles d’economistes o pensadors d’esquerres que rebutgen aquestes vies dretanes i alhora no els hi tremola el pols ni es despentinen per seguir com a xais les directrius que estan desmuntant la credibilitat de l’esquerra com a alternativa de govern.

Sempre he intentat respectar a l’adversari i encara més a aquells que estan propers i properes a les meves idees, però veure com s’imposa la frivolitat i el pensament dèbil em fa mal i he de combatre una indignació que em portaria a deixar de respectar als que no respecten una mínima coherència entre el que diuen amb com viuen i el que fan.

Entenc que molta gent que no viu la política ens acabi confonent i pensant que tots som d’aquesta mena perquè malgrat ho volem desmentir amb fets, en conviure en el mateix món de la política amb aquesta mena de gent, és tan fàcil confondre’ns!

Continuaré creient que cal pensar i viure de forma conseqüent i espero que en el futur per la via dels fets sigui més fàcil destriar el gra de la palla. Si us plau que la hipocresia passi de moda!

Ser bona persona és ser intel·ligent

Vivim temps de pors i silencis, la por d'equivocar-nos, el temor a que ens etiquetin de poc realistes. Sembla que defensar una societat, una ciutat on la pobresa no ens deixi indiferents, és de romàntics o encara pitjor: que acabem pensant que els pobres ho són perquè s’ho mereixen.

En defensar l’acció social en temps de crisi, per invertir quan menys tenim en els que menys tenen, m’he sentit etiquetat de “bonhomia”, concepte que s’afegeix al de “bonisme” en el que un concepte positiu -bo- esdevé tot el contrari i s’assimila a ximple.

Sense aquest context no entendríem que tanta gent, bona gent, se’n desentengui dels altres.

Jo els hi retorno l’adjectiu qualificatiu i el torno substantiu. Ser Bo, bona persona, és ser intel·ligent, perquè amb el que està plovent no ens en sortirem sols. No ens en sortirem amb desconfiança i deixant fer als que més recursos econòmics i menys de morals tenen. Cal que la bona gent els hi plantem cara.

No podem deixar que desmuntin el que tant ens ha costat de fer: la salut, l’escola, les polítiques socials i mediambientals. Mai ho reconeixeran, per a ells són efectes col·laterals no volguts, però com en la teoria dels vasos comunicants: t’han de treure per tal que ells puguin tenir més. En aquest cas treure a molts per a uns pocs. Sense deixar-nos temps a pensar, bombardejant-nos amb missatges conformistes i desmoralitzadors.

Us comentava fa poc el cas del centre de dia per a gent gran i els pisos assistits que ara el nou govern municipal no vol fer. Si no parem la política de deixar de fer vindran després retallades a la tele-assitència, a la “Sopa”...

En cap programa electoral, en les darreres municipals, es deia això. No ho hem de permetre.

Una cosa és prometre i l’altra fer. El perill de confondre la política amb els titulars de diari.

De les poques coses que es recordaran d’aquest nou govern de la ciutat en els seus primers mesos és la noticia reiterada pels seu alcalde de que estalviarien en despesa corrent. Especialment en els sous i els càrrecs polítics i de confiança. Això el permetia sortir davant l’opinió pública com un renovador i alhora fer veure que l’anterior govern malbaratava recursos en despeses innecessàries.

La noticia, no contrastada per la premsa que la dona per bona, deia que estalviarien primer 600.000 euros i després ho situava en la no despreciable xifra de 700.000. Però la realitat de fer créixer els càrrecs de confiança, els del govern i els pactats amb PP i PSC ens deixaven en un dubte.

No hem volgut dir res fins a confirmar la nostra sospita, i el certificat que va demanar el PSC demostra que la noticia com a mínim era equivocada, o més aviat mentida.

Aquest estalvi és fals. El cost de l'anterior consistori i l'actual és pràcticament el mateix. Concretament, el cost dels 25 regidors i 2 càrrecs eventuals del consistori 2007/2011 pels 4 anys, va ser de 3.516.795 i el cost previst pel consistori actual amb els 25 regidors i els 4 càrrecs eventuals pels 4 anys, és de 3.385.545.

El més greu és que s'ha doblat el cost en càrrecs de confiança passant dels 547.600 del 2007/2011 als 1.076.430 previst pel 2011/2015 A més la renuncia per llei a un del dos sous de l’Alcalde no li treu que percebrà de l'Ajuntament de Girona 28.538 euros anuals.

L’ús i l’abús de la noticia, afavorida quan no és contrastada, te un límit: la veritat.

Des d'avui retransmetrem en directe els plens de l'Ajuntament de Girona

Els temps canvien, i la demanda de més participació en el govern de la ciutat i en definitiva en el govern de les nostres vides és un fet arrelat. Aquesta demanda ensopega sovint amb les estructures que donen forma i expressió a la democràcia. Un bon exemple en són els Plens de l'Ajuntament, on totes les decisions importants que afecten a la ciutat es debaten i es voten, en un espai i a una hora que no són fàcils de seguir per a la majoria de la ciutadania.

Per aquesta raó i a partir del ple d'avui, des del grup municipal d'ICV-EUiA retransmetrem en directe els plens per internet. Estem convençuts que és responsabilitat dels que participem del màxim òrgan de la ciutat que ens esforcem per explicar què fem i posem a disposició de la ciutadania tots aquells recursos al nostre abast, des del govern o des de l'oposició com és el nostre cas, per tal que el ciutadà sàpiga com gestionem la confiança que ens va atorgar amb el seu vot.

La participació de les entitats al Ple per fi serà possible

Si tot es desenvolupa com està previst demà aprovarem una moció que permetrà a les entitats de la ciutat participar directament en el Ple.

Arriba en un moment en que la democràcia necessita reinventar-se per tal que es consolidi davant dels vents conservadors que l’encotillen a una pura formalitat. Els mercats veuen amb mals ulls els sistemes que els poden plantar cara i el guariment es més democràcia.

El 2008 vàrem posar sobre la taula, quan estàvem al govern, una moció semblant, malauradament el partit majoritari no l’acceptà i l’altre soci minoritari no ens va fer costat. Malgrat que els vots contraris d’aquestes dues forces feien majoria i per tant no s’aprovaria la moció, tot i les pressions, emplaçàrem a les entitats de la ciutat a fer-nos costat per fer-ho possible. Per diferents circumstàncies solament dues associacions de veïns ens recolzaren. De mutu acord vàrem prendre la decisió de deixar-ho per a més endavant un cop asseguréssim majoria en el Ple.

El compromís públic en la darrera campanya electoral i l’acord majoritari sobre la moció ens permetran tancar el que el 2008 hauria d’haver estat possible.

Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

Cap de l'oposició?

Una governança nova. Primeres converses per a formar un nou govern

La llista més votada, el seu cap té l’obligació de cercar la majoria per a ser nomenat alcalde i formar govern.  Darrera hi ha una confiança majoritària, però no suficient per a sortir en primera volta l’11 de juny, el dia en que formarem el nou consistori.

És possible que per la heterogeneïtat dels 15 regidors i regidores de les altres llistes no sigui possible un govern de majoria àmplia i això comportarà una nova experiència en la governança municipal.  Ens obligarà a fer equilibris i especialment al nou equip de govern per a cercar coherència en els acords que vagin conformant les decisions que han de passar pel Pel Municipal.

Al meu parer nosaltres hem de cercar l’equilibri entre els acrods en temes de ciutat, és a dir, aparcar quan sigui necessari les nostres diferències programàtiques per a consensuar acords clars i intel·ligibles.  Això darrer és el més important perquè la ciutadania haurà d’entendre què pactem i què no, i sentir-se reflectida en les diverses opcions que ha votat.  Massa sovint els partits que governen o els de l’oposició, quan fan factes, canvien com un mitjó i deceben als seus votants.

Intentaré amb la Núria que la nostra actuació, pactant quan sigui clar i necessari i oposant-nos en aquells casos que la coherència ho exigeixi, conformi una actuació continuada que ens permeti recuperar i ampliar la confiança dipositada en la nostra coalició.