Avui podria parlar del Jobs o de temporada alta, però no ho faré.

Foto: Convergència i Unió

En temps difícils és quan podem donar el millor o el pitjor de nosaltres. A voltes l’electorat no és conscient de les dificultats de construir unes reformes que per a cada maó que poses a l’edifici trobes enormes resistències dels que ja els hi va bé les coses com són, que la desigualtat no els molesta en la seva vida quotidiana perquè en viuen apartats, en els seus barris, les seves escoles, els seus clubs, els seus iots... Una societat ensinistrada en el consum és vulnerable a les campanyes de màrqueting polític i al bombardeig de les empreses de comunicació.

En el futur es podran fer tesis de com deteriorar uns governs progressistes a costa de magnificar “ad infinitum” els errors i menystenir els encerts, fins aconseguir en l’imaginari col·lectiu, inclosos els seus protagonistes, un sentiment de fracàs i derrota.  Com també seran objecte d’estudi els fets actuals on els mitjans fan tot el contrari. Els que ens aixequem amb el despertador-ràdio, no importa el comentarista que et trobes que no posi des de la primera hora “el Botafumeiro” per lloar el realisme i encert dels governants i la ignorància i mala fe dels que s'hi oposen.

D’ací la importància que cada cop es dóna en la política de semblar més que fas que no pas fer. De retallar per demostrar que no et tremola la mà que construir a partir d’acords i pactes.

Lamentablement CiU juga aquesta carta de destruir. Per salvar la locomotora, l’economia, diuen, cremen tots el vagons un per un, menys els de primera!

En temps difícils podem donar el millor de nosaltres, treballar fent xarxa, deconstruir el missatge de pensament únic, renovar el sentiment de solidaritat, fer ponts amb tots els que pensem semblant i avançar amb coratge.

En temps difícils alguns donen el pitjor, a l’Ajuntament i a la Generalitat, però tranquils: diuen que són els governs dels millors!

Els sous del polítics s’han de correspondre a la feina que fan

Per tal d'impedir que les cambres parlamentàries, i en general la representació política, fossin un vedat exclusiu de les èlits, arreu d'Occident, els càrrecs institucionals van començar a ser remunerats amb fons públics. I no només això, les democràcies més sòlides van creure que els seus gestors havien d'estar ben pagats, perquè això els faria menys vulnerables a qualsevol forma de corrupció econòmica.

Ara bé, tots els càrrecs públics han de ser pagats, amb l’eufemisme de les dietes s’ha de permetre que s’acumulin ingressos que no es justifiquen per la feina que directament comporta l’exercici de la seva responsabilitat? Ho deixo ací.

Recordo una discussió en els primers anys de democràcia entre dos recents diputats: un era metge amb altes responsabilitats a l’hospital de Bellvitge i l’altre recentment havia deixat el seu treball poc qualificat a la construcció. Ambdós eren uns bons representants i es discutia el que havien de donar al partit. En un cas el sou de diputat era similar al que cobrava en la seva feina i en l’altre cas el multiplicava per cinc. L’acord va ser que cadascú havia de viure com a diputat igual que en la seva feina anterior. Això va ser possible perquè ambdós -el que tenia un sou més modest i el que guanyava més- entenien la política com un servei temporal i altruista. No havien de guanyar ni perdre respecte a la seva professió que no era la de polític.

Darrerament, sota els embats o amb el pretext de la crisi, aprofitant la mala imatge que els mitjans de comunicació ressalten de la política, impera entre nosaltres un discurs dominant que exigeix retallar els ingressos i els ''privilegis", els envolta de tota mena de sospites i els descriu poc més que com una colla de paràsits. No discriminant aquells que justifiquen la seva feina, fent-los caure en la classificació genèrica dels “que viuen de la política”.

El concepte de política professional, de “classe política” ha capgirat el bon nom dels que fan política i això, per una part provoca la fugida de persones preparades i prestigioses d'unes responsabilitats polítiques en les quals només podrien perdre-hi diners, privacitat, tranquil·litat i bon nom. I per una altra banda afavoreix una mena de persones servils del respectiu aparell, individus incapaços del menor gest d'independència, no fos cas que fossin exclosos de les llistes i haguessin de tornar a treballar per poc més de mil euros mensuals.

Si no modifiquem sensiblement el sistema electoral, el pes de les cúpules dels partits en la configuració de les llistes i prestigiem la política amb l’exemple dels que s'hi dediquen honestament, engreixarem el populisme autoritari i debilitarem encara més la democràcia.

El rei està despullat. Només serem lliures si guanyem a la por

Hi ha un temps per lluitar i un altre per disfrutar de la vida, estar indignat amb el que passa no vol dir viure amargat. Amb més força lluitem si tenim al costat gent que estimes i t’estimen, si al matí t’emociona la natura que t’envolta i tens una feina que t’agrada. Sóc un afortunat que es commou amb el patiment dels altres i no pot ser feliç si altres pateixen.

Disfrutem amb petites grans coses, una lectura, una conversa, una passejada. M’agrada el teatre i el futbol, quan és un espectacle intel·ligent. Sóc culé no per fanatisme, he estat seduït per un joc que em sorprèn, per un equip que assumeix reptes amb serenitat. Per una direcció tècnica que no cau en la provocació i innova constantment.

Si en camps que no són la política s’innova, es fa i s’actua en contra de la rutina i la previsibilitat... no ens resignem davant del que ens diuen que solament hi ha una via política que ens porta pel camí del conformisme i la passivitat.

Travessem un temps de dilemes. Vivim una crisi generada en l’àmbit financer, on banquers i especuladors obtenen beneficis d’escàndol. Però els impactes d’aquesta crisi es desplacen a l’àmbit sociolaboral, on la majoria s’hi juga l’existència. Quan els poderosos de l’economia provoquen una crisi que acaben no pagant; els cacics de la política la fan servir d’excusa per desmantellar els drets socials i fins i tot per canviar unilateralment les regles del joc.

No ens resignem i exigim el dret d'arriscar-nos a innovar. Si ens equivoquem que sigui per nosaltres mateixos, ja rectificarem i ho tornarem a provar.

Som un país petit, però menys que Islàndia, un país també petit però amb homes i dones que es van fer grans, que des de que va plantar cara ja no és notícia, perquè si demostres que el rei està despullat, ja no et poden fer por.

Si us plau que la hipocresia passi de moda!

La hipocresia ha esdevingut la forma de fer política habitual de l’esquerra espanyola majoritària i de la seva franquícia a Catalunya. Em dol dir-ho però la gota que fa vessar el got és la darrera presa de pèl de la reforma de la Constitució, amb la torna aquests darrers dies de les modificacions per decret de la vigència dels contractes temporals.

Dic que em dol perquè sento i llegeixo homes i dones d’aquest partit que es fan un munt de citar llibres i articles d’economistes o pensadors d’esquerres que rebutgen aquestes vies dretanes i alhora no els hi tremola el pols ni es despentinen per seguir com a xais les directrius que estan desmuntant la credibilitat de l’esquerra com a alternativa de govern.

Sempre he intentat respectar a l’adversari i encara més a aquells que estan propers i properes a les meves idees, però veure com s’imposa la frivolitat i el pensament dèbil em fa mal i he de combatre una indignació que em portaria a deixar de respectar als que no respecten una mínima coherència entre el que diuen amb com viuen i el que fan.

Entenc que molta gent que no viu la política ens acabi confonent i pensant que tots som d’aquesta mena perquè malgrat ho volem desmentir amb fets, en conviure en el mateix món de la política amb aquesta mena de gent, és tan fàcil confondre’ns!

Continuaré creient que cal pensar i viure de forma conseqüent i espero que en el futur per la via dels fets sigui més fàcil destriar el gra de la palla. Si us plau que la hipocresia passi de moda!

Salt al cor

Lamentable el que està passant a Salt. Té més d’estracanada que de conflicte polític, on predomina més l’interès personal que el representar als ciutadans. Transfuguisme d’uns individus que es presenten per una plataforma xenòfoba i que ara des de l’interès particular (l'anomenat grup mixt?) donaran suport a “Conveniència”. Mala política, que algú del partit del govern hauria de dir quelcom.

Però aquests fets cauen en terreny abonat per una situació social que és herència d’un no-model de desenvolupament metropolità que per conveniències d’uns i per mancances d’altres va convertir Salt en la zona urbana d’habitatges barats que el mercat destinava als nouvinguts. La cobdícia de persones humils que podien revendre el seu piset per molt més del que els hi havia costat i uns bancs que en plena bombolla donaven crèdits com xurros guetitzaren blocs i carrers.

Quan la primera onada de migració de la segona meitat dels 90, fou substituïda per una altra de més forta els primers anys dels segle XXI agafà amb el pas canviat al govern socialista de l’època i es produí la substitució per CiU, o UiC. Aquests parlaven molt però no tocaren mai les arrels dels problemes, el mercat immobiliari i la desvertebració social, i posaren petroli al foc. Desmantellaren els serveis socials de proximitat i els traslladaren al Consell Comarcal, i el resultat foren unes polítiques socials inconnexes i sense suport polític, malgrat l’enorme esforç dels professionals i de moltes entitats.

He viscut des de Girona les polítiques d’aquest darrers vuit anys a la ciutat veïna de Salt. Ni he estat ni en seré d’indiferent. Primer govern de CiU, després del PSC i ara una nova coalició de CiU + dos exPxC. Si no reaccionem d’ací quatre anys tot estarà pitjor.

Vaig intentar contribuir sense èxit a que es fes a Salt una àmplia coalició progressista que assentés les bases d’un canvi estratègic, a redós del moviment “Som un sol poble”, però les velles dinàmiques, partidisme i/o desconfiança, ho varen impedir i les esquerres avui són més dèbils que abans de les eleccions.

Cal treballar en perspectiva metropolitana i preparar amb complicitats avui el canvi que hem de construir el 2015, a Salt i a Girona.

Una cosa és prometre i l’altra fer. El perill de confondre la política amb els titulars de diari.

De les poques coses que es recordaran d’aquest nou govern de la ciutat en els seus primers mesos és la noticia reiterada pels seu alcalde de que estalviarien en despesa corrent. Especialment en els sous i els càrrecs polítics i de confiança. Això el permetia sortir davant l’opinió pública com un renovador i alhora fer veure que l’anterior govern malbaratava recursos en despeses innecessàries.

La noticia, no contrastada per la premsa que la dona per bona, deia que estalviarien primer 600.000 euros i després ho situava en la no despreciable xifra de 700.000. Però la realitat de fer créixer els càrrecs de confiança, els del govern i els pactats amb PP i PSC ens deixaven en un dubte.

No hem volgut dir res fins a confirmar la nostra sospita, i el certificat que va demanar el PSC demostra que la noticia com a mínim era equivocada, o més aviat mentida.

Aquest estalvi és fals. El cost de l'anterior consistori i l'actual és pràcticament el mateix. Concretament, el cost dels 25 regidors i 2 càrrecs eventuals del consistori 2007/2011 pels 4 anys, va ser de 3.516.795 i el cost previst pel consistori actual amb els 25 regidors i els 4 càrrecs eventuals pels 4 anys, és de 3.385.545.

El més greu és que s'ha doblat el cost en càrrecs de confiança passant dels 547.600 del 2007/2011 als 1.076.430 previst pel 2011/2015 A més la renuncia per llei a un del dos sous de l’Alcalde no li treu que percebrà de l'Ajuntament de Girona 28.538 euros anuals.

L’ús i l’abús de la noticia, afavorida quan no és contrastada, te un límit: la veritat.

Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

L'altre tècnic de confiança del PSC, pagat entre tots

Cap de l'oposició?

El gerent de l'Ajuntament de Girona

Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran

Reflexions a la llum de la fi d’un cicle

Fi de curs a l’institut, tancar temes i resoldre el dia a dia a l’ajuntament, rebre visites i anar a algunes associacions que m’han demanat unes paraules de comiat m’han ocupat bona part de la jornada. També, els que em seguiu pel bloc o el facebok ho heu llegit, reflexionar sobre les esquerres, la seva necessària renovació i com el moviment dels indignats posa de relleu les nostres mancances.

Després de la patacada del 22M molta gent m’ha comentat que no havia d’estar tant preocupat, que en comparació amb els altres dos partits amb el que havíem compartit govern havíem sortit prou bé. Probablement aquests comentaris, fets amb tota la millor intenció, obvien que els partits són instruments per a fer polítiques, és a dir, administrar i respondre els reptes, vells i nous, de la nostra comunitat. I que sovint l'heterogeneïtat i complexitat de la societat necessiten de coalicions i aliances per a governar amb ampli consens. La pervivència del cabdillisme és una rèmora històrica de la debilitat democràtica en la història del nostre país i del veí.

Al retirar-nos vots la ciutadania ens ha dit que no anàvem bé, que esperaven més de nosaltres, més enllà d’encerts en una o altre política. Globalment han considerat que havíem de donar un pas enrere. Parlant amb electors alguns em deien que pot ser s’han equivocat. Jo crec que no. Se’ns ha d’exigir i hem d’acceptar aqueta exigència en uns moments  en que molts estant patint molt.

Ahir, tot fent un dinar a Sant Esteve de Llémena, en una zona de picnic esplèndida, vaig veure un altre dinar d’aniversari d’una noia que aplegava setanta persones o més, de 30 a 40 anys amb molt nens petits. A no pocs els coneixia. Em va venir al cap al contemplar-ho que aquest grup exemplificava una generació preparada i amb valors democràtics que ha de prendre el relleu en la direcció política dels pobles i ciutats del nostre país.

La política d’esquerres no ha de ser cosa de polítics sinó de ciutadanes i ciutadans que “fan política” , que tenen la seva feina i la seva família.

Canviar les formes de fer política per lluitar contra els que debiliten la democràcia

Caldrà esperar uns anys per aconseguir llegir alguna cosa que realment expliqui el que va passar en aquests llargs dies en què la veritat del que succeïa la matisaven homes bons com Arcadi Oliveres a qui fins i tot se'l amenaçava de portar-lo a la presó. Ja sabem que un conseller d'Interior no acostuma a gaudir de gaire popularitat, però tampoc no pot portar les seves prerrogatives al límit de l'amenaça als que no pensen com ell.

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya no poden obviar el qüestionament que els indignats han plantejat a les institucions polítiques  L'agressivitat i la violència no només són actes condemnables, també són estúpids, perquè deslegitimen una protesta i un debat de gran envergadura. Cal aïllar uns quants energúmens i prendre's seriosament un moviment explícitament no-violent. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament. 

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Però què proposen exactament?

Si hi ha un acord central en un moviment tan divers és que les persones es representen a si mateixes, d'aquí la importància de les assemblees i de les comissions de treball. Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau: el respecte i la tolerància. D'altra banda, sempre hi ha les xarxes d'internet com a estructura de suport i de comunicació. Ara bé, seria un error despreciar les institucions i aquells que legítimament han estat votats. Caldria obrir ponts perquè ni tots el polítics són iguals ni totes les polítiques són el mateix. 

Certament, és molt difícil fer política en la conjuntura actual. La política és cada cop més impotent davant els mercats. I el poder polític, que segueix sent local i nacional i que ni tan sols aconsegueix formar estructures supranacionals de governabilitat que siguin eficients, és cada cop més dèbil. Per això cal un debat obert sense sectarismes dels que volem canviar aquesta situació.

Reflexió sobre els indignats i el futur de l'esquerra

Els indignats ens venen a dir que estem com sempre hem estat, en un conflicte entre rics i pobres, entre els administradors i els administrats, entre els drets civils i l’abús de poder.

Alexis de Toqueville,en la primera meitat del segle XIX, treia aquests temes en la seva obra “la democràcia a Amèrica", ha passat el temps i la superació d’aquestes contradiccions ens portaria avui al que anomenaríem una democràcia real.

A la dreta dura aquestes reivindicacions li interessen poc, a la dreta moderada no els hi fa perdre la son i a l’esquerra que governa?

L’esquerra governant, ara ja pràcticament sols li queda el govern de l’estat, té un conflicte de primer ordre. A qui escoltar? Als possibilismes que privilegien als lobys de les grans empreses i banquers, el poder real, o a la gent del carrer que reivindica drets d’un incontestable sentit comú?

Avui per avui penso que l’esquerra s’ha de repensar a la llum del que ens està passant. No pot ser que els equilibris acabin silenciant les ideologies per a seguir governant, cal que, malgrat se’ns expulsi del poder, l’exigència inexcusable del progrés ens permeti recuperar-lo.

Indigneu-vos! Les acampades, un repte i una esperança

Indigneu-vos! Ha estat una expressió que Hessel, un lluitador de noranta anys que les ha passat de tots colors, mantenint sempre una especial serenitat i lucidesa, ha popularitzat en un llibre-manifest recent.

Ahir, joves als que el llibre s’adreçava, s’han aplegat en diferents ciutats de l’estat per a manifestar el seu rebuig a una forma de política que es sotmet al “mercat”, eufemisme en el que s’amaguen els especuladors.

El seu descontent ens afecta a tots, també als que rebutgem les retallades però no som capaços d’articular políticament les protestes o trencar l’aïllament en el que molts viuen el seus problemes que els paralitzen.

Defugiré tota mena de paternalisme i encara més la temptació de manipular el que és una manifestació espontània, ara bé, ho tindré en compte, sigui quin sigui el resultat del 22M.

Espero tenir la força suficient i col·laborar amb altres que vulguin anar en la mateixa direcció per no decebre a tanta gent que necessita que avancem plegats.

Un repte i una esperança, així veig el que avui i demà aquests joves ens estan proposant.

La gent està farta que la majoria de partits polítics estan més al costat dels bancs que al costat de la gent

Avui en Joan Herrera m'ha acompanyat per presentar les propostes de mobilitat per a Girona, i en la roda de premsa s'ha referit a les manifestacions d'ahir. M'afegeixo completament a les seves declaracions al respecte.

El cinquè dia de campanya

Avui entrem en el 5è dia de campanya, una tercera part del camí restarà fet. Estic especialment agraït a totes les persones que em fan arribar el seu suport i em comenten que els agrada el meu estil de campanya. Abans de pujar al meu despatx de l’Ajuntament per signar uns documents urgents, m’ha parat una parella que feia esment a la meva actitud en els debats: "seguretat i claredat", m’han comentat. No em podien fer major elogi.

Em continua preocupant però les dificultats d’arribar a un sector de la població especialment maltractat per la crisi que ha covat rancúnia contra tot i tothom. El polítics esdeven per a ells l’ase dels cops i si ens aproximem costa molt trencar la desconfiança.

No és res nou: m’ha passat aquests darrers anys com a regidor. El que em cou no és tant la critica, justa i injusta, és l’actitud individualista i egoista, reflex del món i les persones que critiquen. Es descoratgen i es bloquegen per a tota acció col·lectiva. En definitiva s’automarginen i deixen el camp lliure als causants dels seus problemes.

Tot em fa pensar que continuarà persistint la forta abstenció que caracteritza les eleccions darrerament. Tot i això m’esperona la idea de aprendre del errors i en el proper mandat sentar les bases d’un canvi en les actituds i les polítiques que ens permeti acostar-nos més a la gent que més pateix i facilitar-los el protagonisme que necessiten per sortir d’aquets cercle viciós.

Crec que la política és pedagogia, per això cal triar molt bé allò que diem i pensar bé què farem. Per damunt de tot no hem de decebre.

Als que ens estan recolzant aquets dies: ànims, no caminem sols!

Els debats: una forma d’apropar la política i els polítics

Està essent una pre-campanya intensa en debats. He sentit que el perill de fer-ne tants es devaluar-los. Hi he reflexionat en els pros i contres i he arribat a la conclusió que en temps de desprestigi de la política i els polítics l’esforç d'estar present en aquells cercles que han mostrat interès en escoltar-nos val la pena.

La política com l’afer de les propostes col·lectives i la presa de decisions de la ciutadania ha donat pas a una especialitat quasi professional on els lobis econòmics i poden tenir un fàcil accés i una enorme capacitat de pressió si no li contrarestes el pes de la sobirania ciutadana.

En aquets darrers anys he notat com determinades persones influents en els afers econòmics creien tenir més drets que els altres mortals i es sentien  amb més autoritat que aquells que representem la voluntat popular. A voltes no se n’estan de criticar als politics que no són plastilina en les seves mans i el millor ambient en que aquestes infàmies poden calar més a fons és abonant el desprestigi de tots aquells que dediquem temps a la política, a representar els interessos dels ciutadans i ciutadanes.

Estar a prop de la ciutadania, que et vegin part de la solució i no un problema més, és el camí per a recuperar autoritat i capacitat de decidir en nom de la comunitat.

Els debats en tots els seus formats de del més clàssics als 2.0, dels sectorials als de barris, van en aquesta línia.

Anem a retallar Catalunya :)

És clau fer-ho bé. La cohesió social, l'acció i promoció econòmica, i un model de ciutat sostenible són línies de treball bàsiques per als propers anys.