Qui trenca la convivència a Girona? Els que volen exercir el dret a votar?

He llegit la darrera sortida de to del PP local quan qualifica de trencament de la convivència les jornades que el Punt–Avui organitza a la nostra ciutat. Sembla que un cop més necessiten crear enemics ficticis per a esdevenir els defensors d’una causa que com hem vist, elecció darrera elecció, te un públic cada cop més escàs a casa nostra.

Per què, una sortida de to d’aquesta mena? La diputada i portaveu municipal del PP coneix bé la ciutat i el alt grau de convivència que tenim, sap i ho experimenta a cada Ple i/o reunió en la que participa a l’Ajuntament el respecte i sovint la paciència que tenim davant alguns exabruptes que li toca dir i fer de tant en tant. Sap a més que molts ni hem tolerat ni toleraríem cap atac a la seva persona i al l’exercici democràtic representatiu.

La mateixa tolerància es la que li demanem en l’exercici de la llibertat d’expressió, amb totes les que ciutadans i ciutadanes i grups de tota mena i els actes que vulguin fer a la nostra ciutat. El desig d’independència en el nostre país es molt ampli, democràtic, popular i possiblement majoritari. Si el 9 de novembre podem votar en sortirem de dubtes sobre el seu abast.

Es veritat que els declaracions del l’alcalde Puigdemont qualificant de “parc temàtic de l’independentisme” a la nostra ciutat, no son especialment afortunades, però això no treu la benvinguda que la gran majoria donem a aquest esdeveniment. El millor que pot fer el PP es facilitar el referèndum el dia 9 de novembre, sortirem de dubtes de quina es la posició majoritària de les catalanes i els catalans. Si els hi preocupa la convivència aquest es el millor camí. 

La Gent Gran de Santa Eugènia es mereix un respecte. S’ha de fer cas a la Mancomunitat

Ja fa uns dies vaig denunciar la decisió de l’antiga Caixa de Catalunya de tancar el Club Sant Jordi i deixar a la gent gran que en formava part al carrer. Vaig criticar a l’entitat per la decisió i a l’ajuntament per la passivitat.

Ahir el teixit associatiu de Santa Eugènia va reaccionar amb contundència i es va concentrar davant de l’entitat manifestant el seu rebuig i exigint la continuïtat. La Mancomunitat, l’entitat que agrupa la gran majoria de les associacions de Santa Eugènia, va donar una nova lliçó del que vol dir la participació real en els afers del barri i de la ciutat.

Font: El Punt Avui.

Com a resultat, en bona part del Pla Educació i Convivència, s’ha anat forjant a Santa Eugènia un teixit associatiu potent, que ha anat creixent en quantitat i qualitat aprofitant el Centre Cívic i les accions socials que amb aquest Pla i les partides socials del Pla de Barris vàrem anar disposant. És cert que el gruix urbanístic del Pla de Barris va anar en una altra direcció i ha deixat un pòsit d’insatisfacció i d’indignació amb l'aleshores responsable i regidor d’urbanisme.

Avui el nou govern no està aprofitant tota la potencialitat de la mancomunitat i decisions sobre la Marfà, l’antiga Salvador Allende i la lentitud en obrir el Centre de Dia per a la gent gran, està obrint un seguit de conflictes que el govern hauria de solucionar, rectificant.

El que va passar ahir és un símptoma i una advertència. En aquest tema, el del Club de Gent Gran i en d’altres que afecten al barri, s’han de cercar solucions amb la gent i no contra la gent.

Una Santa Eugènia viva , una festa major que ha estat un exemple de convivència.

Un exemple d’esforç per la cohesió social és la millor definició que em surt per valorar la festa major d’enguany a Sta. Eugènia. Una gran varietat d’activitats darrera de les quals hi ha un munt de veïnes i veïns que han sabut treballar en una gran varietat d’associacions i alhora mancomunar esforços per treballar plegats.

Són ja molt anys d’un programa viu que s’anomena “Educació i Convivència”, dos noms que tenen conceptes forts al darrera. Programa que ha passat els seu alts i baixos però deixa un pòsit, una brasa de la que es fonamenta la vida associativa d’un barri que ha estat poble.

Els errors en l’execució del Pla de Barris, l’excessiu dirigisme i la nefasta direcció política d’una persona avui ”no grata” en el barri, no ha pogut trencar l’esforç col·lectiu on han tingut també un paper molt positiu les treballadores i treballadors municipals del centre cívic, els serveis socials i la biblioteca.

Amb l’esperança que la Marfà, el Centre de Dia i el Centre Jove “Salvador Allende” siguin una realitat viva sempre em sentiré eugenienc, d’una realitat social viva d’una Girona que volem acollidora i socialment responsable.

Avís amical als indignats. Uns fets que no poden portar el vostre nom.

Avui he estat testimoni d’uns fets que desprestigien a una part, vull pensar que molt minoritària, dels indignats que encara acampen a la Pça. Catalunya de Girona. Sortint de l’Ajuntament he vist quatre o cinc individus que seguien a crits al candidat a l’Alcaldia Carles Puigdemont. Deien quelcom semblant a que els hi pagués uns cerveses (sic) i després l’insultaven barrejant els insults amb crides contra “els banquers i polítics”. Venien sembla de la Plaça Catalunya i l’han seguit al reconèixer-lo quan passava des de casa seva en direcció a l’Ajuntament...


He estat testimoni també aquests dies del actes del indignats de denúncia però alhora plens de civisme. Ara bé, temo que la perllongació de l’acampada acabi fent derivar el moviment plural i cívic en un reducte dels que autoanomenant-se “anti-sistema” viuen i conviuen de la marginalitat en què el sistema els situa. Com han fet els precursors del moviment 15M a la porta del Sol de Madrid convindria donar una data per acabar amb l’ocupació de places i resituar el moviment en noves accions que siguin àmpliament seguides. De no fer-ho així, l’aïllament i la marginalitat acabaran amb la simpatia que han generat en àmplies capes de la ciutadania.


Però per sobre de tot, qualsevol ciutadà siguin quines siguin les seves conviccions polítiques ha de poder passejar tranquil·lament per la ciutat sense que ningú es cregui amb el dret d’insultar i amenaçar. Pels que no sàpiguen història s’anomena “esquadrisme” als escamots feixistes que amenaçaven en la Itàlia dels anys vint als ciutadans demòcrates que no eren de la seva corda.

Migració

Una cultura al Servei de tothom

Necessitem una cultura comunitària que ha de garantir la cultura al mig de l’acció social inclusiva. Per passar de ser usuaris a ser agents actius.

Aquesta cultura de proximitat, als barris, s’ha de fer amb els diferents col·lectius. Cal crear xarxes culturals amb focus o centralitats i centres nodals interconnectats. Un exemple: el futur Centre Cívic Can Ninetes- Marfà- Espais públics de places i carrers- centres educatius-centres culturals de servei públic (escoles de música, dansa, ...)- centres de lleure- ... Potenciar encara més la dimensió cultural dels centres cívics i promoure la tematització de cadascun d’ells: música, teatre, ... ens ha de generar major cohesió social.

La cultura és una inversió, no una despesa, si es treballa integradament amb i des d’educació, medi ambient, economia, participació, convivència, identitat ...

Ens cal també reduir la inversió en equipaments culturals en favor d’invertir en programacions, continguts i xarxes. Ara no és el moment de crear el nou Museu d’Art Contemporani, podem continuar promovent aquest art a través dels espais actuals.

A Girona li convé tenir un Pla Local d’Equipaments per incrementar-ne l’ús, els horaris, la disponibilitat, flexibilitat. I fer convenis amb entitats, associacions i grups culturals per a la cessió d’aquests espais municipals a canvi de retorns culturals a la comunitat (centres educatius, barris...). La diversificació d’usos d’equipaments municipals pot ser una clau més d’optimització d’espais. Farem un nou pavelló a Sant Narcís que alhora estigui preparat com a espai de concerts per a joves.

Cal explorar noves fórmules d’implicar la ciutadania com el fomentar l’accés de públics vinculats a l’ús d’altres serveis (deixalleria, biblioteca, esports, ...). La proposta de fomentar els tallers dels museus ens pot ajudar a obrir-los i dinamitzar-los, proposar programació a través de col·lectius locals, joves creadors, ...

També es fa imprescindible accentuar els projectes educatius per a tots els públics dels equipaments culturals.

Ens comprometem a tenir iniciatives culturals d’àrea urbana, que optimitzin recursos, generin diversitat de públics, de programacions, ...

Pla Educació i Convivència de Sant Narcís i Santa Eugènia

Cal que els veïns formin part del moll de l'ós de les decisions i les aplicacions que es fan des de l'Ajuntament.

"...interactuar amb la ciutadania..."

Paraigües per la Pau

Girona ha estat envaïda aquest divendres per més de 3.500 infants de les escoles de la ciutat. S’han concentrat al Parc del Migdia acompanyats, cadascun d’ells, d'un paraigües. Un paraigües molt especial perquè els nens i nenes els han decorat amb motius relacionats amb la Pau.

La Nuri Terés em recorda que aquesta acció s’emmarca en un projecte internacional anomenat “Umbrellas for peace”.  Aquest moviment vol fer reflexionar els infants sobre els valors de la Pau a través de l’art.

L’espectacle dels milers de paraigües oberts, expressant colors brillants farcits de símbols de pau, m’ha impressionat. De ben segur que ha impressionat també els centenars de pares, mares, adults que s’han concentrat al parc.

Darrera aquest espectacle promogut pel Servei Municipal de Cooperació i Solidaritat i la Coordinadora d’ONGs, sobretot hi ha una voluntat i unes conviccions dels mestres: fer de les escoles espais promotors de valors.

En temps de crisi i de dificultats de tot tipus, també de valors, els professionals de l’educació romanen i perseveren com a agents actius de transformació social. Educar és començar a canviar el món.

Dotar de transversalitat als valors de la convivència i el diàleg, dins les escoles, és una prioritat que ens fa entendre la qualitat educativa de la nostra ciutat i del nostre país.

"El gran problema de Girona és l'ocupació"

Balanç de la feina feta pels serveis socials el 2010

"Retallades o incendis?"

Publicat a el Diari de Girona el 7 de febrer.

"JESÚS BADENES 
Aturar-se a escoltar Joan Olóriz (ICV), tinent d'alcalde de Polítiques Socials de Girona, suposa alguns riscos. Un dels més greus és que convida a pensar. Divendres, en l'habitual roda de premsa del govern tripartit de Girona, va llançar una reflexió que hauria de fer-se més d'un dels que acaben d'aterrar a la Generalitat. Olóriz va instar les administracions a no fer "retallades indiscriminades" en àmbits que després podrien requerir plans de xoc que resultarien molt més cars.

Hi ha infraestructures i equipaments que -més enllà de la inversió que suposen- tenen un component social que no es pot deixar de banda. Algú podrà pensar que parlo de centres cívics o de casals de gent gran. No. Parlo de comissaries, d'hospitals i d'escoles. Voler retallar inversions necessàries només ens porta a haver d'activar sistemes d'emergència o deixar cronificar alguns problemes. Tenim l'exemple dels barracons. Allò que havia de ser una solució provisional, s'ha convertit en la norma. Per no fer inversions necessàries quan calia. Espero que amb les retallades no acabem provocant més incendis."

Cal posar fi a l’abús que pateix la gent que no pot pagar la hipoteca del seu pis

A partir del 2008, es produeix l’esclat de la crisi econòmica i, com a conseqüència, un gran increment de l’atur i de la inseguretat de la renda en milers de famílies del nostre país. Fet al qual se li ha d’afegir el sobreendeutament de les famílies com a conseqüència dels habitatges de propietat que havien adquirit.

El creixement econòmic al nostre país en els darrers anys ha anat molt lligat al sector de la construcció, i en concret, de la compra d’habitatge privat. Això va generar la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor dels nous habitatges. Les entitats financeres van facilitar préstec per damunt del valor de l'habitatge a famílies que comprometien més del 50% dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs, cosa que ha contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació d’insolvència a que no només s'enfrontin a un procés de desnonament amb la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs que en molts casos es tradueix en una condemna a l’exclusió social.

Estem davant d’un conflicte social que cada dia afecta a més famílies i que es concreta en l’àmbit local, ja que són els ajuntaments en un moment de crisi econòmica com l’actual, a on es dirigeixen majoritàriament les persones i famílies afectades a la recerca d'ajuda.

Per això avui al Ple de l’Ajuntament donarem suport en forma de moció a  les diverses proposicions de Llei contra el sobreendeutament familiar i personal presentades al Parlament de Catalunya per instar al Govern central a què aprovi una modificació de la legislació hipotecària de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, la totalitat del deute (principal, més interessos i costos judicials) quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la UE, així com  a què s’ampliï la possibilitat d’oferir propostes alternatives com quedar-se a l’habitatge en règim de lloguer o úsdefruit vitalici o renegociar el deute amb possibilitat de convenir la  reducció o reordenament del pagament de  forma més assumible i ajustada a la realitat econòmica de la persona hipotecada i familiars que hi conviuen. I que prevegi mesures d’ajut per a què es pugui cancel·lar o reduir el deute de les famílies que ja han estat desnonades del seu habitatge en els últims anys  però que continuen mantenint bona part del deute amb les entitats de crèdit.

Mai s’han de sentir sols. Diada patronal de la policia municipal

Els que de joves hem corregut davant de la policia ens va costar entendre que tota societat democràtica necessita uns mecanismes d’ordre i seguretat per a garantir drets, assegurar l’exercici de les llibertats i l’acompliment dels deures. Recordo en el primer ajuntament democràtic el camí que va començar Jaume Curbet i que ha anat consolidant  al llargs del anys, ensenyant i publicant sobre aquests mecanismes que han de fer compatibles seguretat i llibertats.

Avui, un any més, he anat als actes que la policia municipal de Girona fa a l’entorn de la seva diada patronal. Em sembla que des de que sóc regidor, tant a l’oposició com al govern, no hi he faltat mai. He vist els canvis produïts però, al meu parer, el més gran ha estat la feminització, l’acompliment d’un canvi no s’aconsegueix sense el paper capdavanter d’aquelles primeres noies que van fer amb valentia el primer pas. Avui en rendíem homenatge merescut, però la millor constatació d’aquest era el rellevant nombre de dones policies que avui compartien amb elles acte i després dinar.

Al llarg d’aquest anys he compartit moltes converses amb elles i ells, des de les meves responsabilitats en la direcció de les polítiques socials a la ciutat hem anat teixint complicitats per assegurar un bon funcionament dels serveis públics i millorar la percepció de les ciutadanes i ciutadans sobre la convivència i la seguretat.

En èpoques de crisi com les que vivim necessitem més que mai servidors públics motivats i preparats, tanmateix la convivència necessita i els policies són el primers en percebre-ho, una voluntat decidida i comuna de cohesió social i dedicar-hi els mitjans necessaris.

Ha estat una bona diada, compartir per caminar junts.

Manifestació per la convivència a Salt

Aquest matí amb la Nuri i l’Enric hem anat a la Manifestació de Salt. Era una manifestació necessària però insuficient si la distància que he observat entre les entitats convocants i l’Ajuntament no es supera. La bona notícia d'avançar en un Pla de ciutadania, que dirigirà un bon amic i treballador de l’Àrea de Polítiques socials no tindrà èxit sense aquesta premissa. Això vol dir que les polítiques socials i educatives han de ser clarament prioritàries no solament en les declaracions sinó també en els pressupostos municipals i això vol dir teixir una xarxa de serveis públics i comunitaris de proximitat que generin arrelament i confiança. L’Ajuda supramunicipal no fructificarà sense aquestes bases. És cert que la frase més aplaudida del manifest ha estat la referent a la policia i la  seguretat, i és lògic per les circumstàncies del moment que genera por, ara bé, l’acció policial pot ser un bon antipirètic, que fa baixar la febre, però no cura el mal que la provoca. Cal aquesta acció de seguretat, sens dubte, però sense un model social i educatiu a mida i amb els responsables socials i polítics al capdavant sense mirar-se de reüll, les males notícies continuaran.