Ètica i estètica. Reflexions sobre els cas "Pujol"

No pot sorprendre que la confessió i posterior imputació del que fou 23 anys president de la Generalitat pesi com una llosa en el present i possiblement en el futur del nostre país. Debades qui es presenta com un exemple ètic  i esdevé per a molts una icona admirada i admirable és pot trencar com un mirall i el bocins innumerables del que resta, ja no es poden mai reparar.

El fons del que es diu és èticament reprovable, deixes, negocis, favors...la forma és estèticament grotesca, veure “la família” unida en les justificacions injustificables i en les silencis reprovables ens retornen vells aromes de caciquisme de poble on els hereus de “l’amo” es movien amb impunitat i fatxenderia per tota la vila, amb la complicitat esporuguida o còmplice de bona part del veïnat.

Es poden aprendre lliçons, en sabrem? Em fa por que els canvis tinguin a veure més amb l’estètica que amb la ètica. Son més fàcils. Els poderosos son experts en l’art del camuflatge, en tunejar allò que es vell presentant-lo com la darrera innovació a estrenar. Tenen mitjans i la por i el conformisme de molts com aliats.

Què fer? Que podem fer els que volem un canvi de sistema per que l’actual és incompatible amb l’ètica al prioritzar el profit individual per damunt de tot? No caure amb l’estètica, amb el pauperisme de façana, no ens perdem amb la imatge i guanyem aliats que tinguin en els principis ètics el seu nord. Per que es pot ser autònom, petit empresari, metge o professor, treballador qualificat d’una fàbrica...i no renunciar al bé comú sense necessitat de viure a sota d’un pont.

Els llibres i les hores. Temps d’estiu.

Aquest estiu després d’anar acabant les tasques que es deixen al llarg del curs, un es relaxa i descansa. Els dies passen, se dorm més, es passeja més i també es llegeix més. Es recuperen lectures, a més de rellegir com os comentava en un altre post,  que al llarg de l’hivern , o bé per falta de temps o bé per la seva particularitat, no han pogut ser abordades.

Quants de nosaltres  no tenim alguns llibres en una pila a la tauleta o a una estanteria? A mi en passa, no soc pas l’únic, que pensa que et criden, “au va, agafem”, però la disciplina i la rutina ordinària ens ho impedeixen. Però, per fi arriba l’estiu. Un període de temps, relativament llarg pels professors, on aquests llibres, temes o reflexions pendents al llarg de l’any poden ser recuperades.

Un llibre que havia prestat feia anys, li havia perdut la pista, me’l va retornar la filla del prestatari, figurava el meu nom en la primera pàgina i va creure que estava obligada a retornar-lo. Ho celebro. L’he pogut rellegir, m’ha emocionat i m’ha fet pensar. Es tracta del “Princep Modern” de Gramsci, una primera edició en català que va publicar edicions 62, el 1968, amb un pròleg excel·lent de Jordi Solé Tura.

Em quedo amb una de les idees força.  El canvi revolucionari cap a una societat més igualitari, no vindrà sols del canvi de les estructures institucionals del poder, sinó que ha de venir de la mentalitat, els valors i els comportaments individuals, per conformar una col·lectivitat on solidàriament el bé comú estigui per damunt de l’interès egoista.

Així, la política esdevé una pedagogia social per a Gramsci. Crec que avui dia, l’esquerra alternativa ha de prendre nota d’aquesta reflexió i recuperar aquesta vella idea de la política. No es poden usar les mateixes estratègies i tàctiques que els partits de dreta, sinó que la política per l’esquerra ha de ser l’ètica col·lectiva.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

Per què sols han de pagar impostos els assalariats i les classes mitges?

Vivim temps de crisi, això tots ho sabem, però no tots en son responsables per igual del seu esclat, ni pateixen de forma semblant les seves conseqüències.

Després d’uns mesos de desconcert quan va explotar la bombolla de les hipoteques als EEUU i l’onada va afectar a tot el món occidental, els causants de la crisi, el sistema creditici i els fons d’inversions, varen clamar per l’ajuda dels estats per injectar diners públics als balanços poc sanejats dels principals bancs.  Alguns foren fins i tot nacionalitzats, en el cas espanyoles les ajudes foren a fons perdut i els bancs, amb els mateixos dirigents, abans i ara, restaren tranquils.

Les idees de desregulació i pocs impostos als que més tenen que varen estar en boga aquests darrers vint anys semblaven en qüestió fins que s’estabilitzà el poder del sector financer i, aprofitant la por, els governs es decantaren de nou perles velles polítiques que ens han portat a la crisi.

Quin és el problema sobrevingut que fa que aquestes velles polítiques, és a dir, finançar l’estat del benestar amb impostos dels assalariats i de les classes mitges, siguin inviables ara sense un desballestament del sistema democràtic i social europeu?  Doncs l’empobriment de les classes treballadora i mitjana per la crisi, que genera menys ingressos tant dels impostos directes com indirectes.

Al deute públic generat per la factura de l’ajuda al sistema financer amb fons públics s’afegeix la caiguda d’ingressos, a més de la pressió especuladora sobre els governs per finançar aquest deute que ho agreuja.  Els fons d’inversions ara especulen amb el deute aconseguint suculents beneficis.

Aquests darrers dies el conseller d’Economia i Coneixement, Andre Mas-Colell ha dit el que determinats sectors benestants del nostre país pensen però no s’atrevien a dir tan descaradament.  Els rics no tenen que pagar més perquè poden emportar els diners on vulguin.

Si caiem en el parany de que solament les rendes de treball han de fer esforços perquè els altres poden evadir-se de pagar anant a altres autonomies o paradisos fiscals, abdiquem de la democràcia com a sistema de govern i del principi d’igualtat davant la llei.

Creem uns nous privilegiats que es poden saltar les decisions de govern i encara passar per prohoms i benefactors. Una paradoxa infame.

Per fer front al Berlusconisme cal una nova manera de fer política

Berlusconi ha erosionat el sentit ètic dels italians i ha humiliat les dones, els hi ha pres la dignitat. La superioritat dels mitjans de comunicació que controla i l’absència d’una oposició compacta amb idees clares han mantingut alta la seva popularitat, oferint als electors una telenovel·la sobre les gestes del mascle italià que no es rendeix davant la bellesa. Les seves festes a Arcore han enfangat el seu càrrec institucional abusant del poder.

Desenes de milers de dones italianes, i homes solidaris, van sortir el cap de setmana passat per a dir prou! Caminant per Roma, Milà, Florència, Nàpols....amb el cap ben alt. Un cop més em va cridar l’atenció les paraules d’un polític diferent, Niki Vendola, governador de la Púglia i màxim dirigent de “Sinistra Ecologia Libertà”. Les seves paraules deconstruint el berlusconisme, la seva proximitat i convicció en el discurs, dóna esperances a l’esquerra italiana.

Perquè hi ha moltes maneres de fer berlusconisme: frivolitzant les conviccions a favor dels interessos, traïnt les promeses electorals sense escrúpols,  fent la vista grossa a corrupcions i corrupteles, enfangant les idees a favor d’un pragmatisme egoista...

Cal, doncs, cercar antídots per a fer-li front. L’exemple, l’austeritat, les conviccions, aquest és el camí de la nova política a Itàlia i a casa nostra, Girona.

"Tots els polítics són uns lladres"

Cal posar fi a l’abús que pateix la gent que no pot pagar la hipoteca del seu pis

A partir del 2008, es produeix l’esclat de la crisi econòmica i, com a conseqüència, un gran increment de l’atur i de la inseguretat de la renda en milers de famílies del nostre país. Fet al qual se li ha d’afegir el sobreendeutament de les famílies com a conseqüència dels habitatges de propietat que havien adquirit.

El creixement econòmic al nostre país en els darrers anys ha anat molt lligat al sector de la construcció, i en concret, de la compra d’habitatge privat. Això va generar la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor dels nous habitatges. Les entitats financeres van facilitar préstec per damunt del valor de l'habitatge a famílies que comprometien més del 50% dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs, cosa que ha contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació d’insolvència a que no només s'enfrontin a un procés de desnonament amb la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs que en molts casos es tradueix en una condemna a l’exclusió social.

Estem davant d’un conflicte social que cada dia afecta a més famílies i que es concreta en l’àmbit local, ja que són els ajuntaments en un moment de crisi econòmica com l’actual, a on es dirigeixen majoritàriament les persones i famílies afectades a la recerca d'ajuda.

Per això avui al Ple de l’Ajuntament donarem suport en forma de moció a  les diverses proposicions de Llei contra el sobreendeutament familiar i personal presentades al Parlament de Catalunya per instar al Govern central a què aprovi una modificació de la legislació hipotecària de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, la totalitat del deute (principal, més interessos i costos judicials) quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la UE, així com  a què s’ampliï la possibilitat d’oferir propostes alternatives com quedar-se a l’habitatge en règim de lloguer o úsdefruit vitalici o renegociar el deute amb possibilitat de convenir la  reducció o reordenament del pagament de  forma més assumible i ajustada a la realitat econòmica de la persona hipotecada i familiars que hi conviuen. I que prevegi mesures d’ajut per a què es pugui cancel·lar o reduir el deute de les famílies que ja han estat desnonades del seu habitatge en els últims anys  però que continuen mantenint bona part del deute amb les entitats de crèdit.

El meu compromís amb la ciutat

Aquest dimecres dos de febrer ha estat especial, la presentació que en Jordi Miralles i en Joan Herrera m’han fet com a cap de llista per a les properes eleccions municipals m’ha omplert d’emocions. He notat en les seves paraules no pas una salutació retòrica sinó l’afecte que sé que em tenen i el reconeixement per la tasca que hem fet els regidors d’ICV-EUiA a la ciutat.

Sempre he entès la política com un camí compartit i el que valoro més és el treball en equip i les relacions d’amistat que consolides al compartir responsabilitats, tenir al meu costat la Núria Terés i l’Enric Pardo aquests darrers anys ha estat tot un privilegi.

Si teniu temps m’agradaria que veiéssiu el vídeo que publicarem de la meva intervenció, han estat paraules que surten sentides, que són fruit de la reflexió sobre la meva experiència de govern aquests darrers vuit anys i expressen també una ferma voluntat per poder encapçalar un nou govern que sigui ferm, flexible i valent per encarar les dificultats i els reptes de la nostra ciutat els propers quatre anys.

Alguns de vosaltres em coneixeu i sabeu que tinc profundes conviccions, però l’exemple de les bones persones que he conegut al llarg de la meva vida m’han curat de tot dogmatisme. Vull i puc col·laborar amb tota mena de persones que tinguin dos dels del requisits que valoro més: la honestedat i coherència. Aquest serà per a mi el requisit per formar govern. No les etiquetes de partit, sinó la qualitat de les persones.

M’adreço, primer de tot, a aquelles persones que pensen que no tots els polítics són iguals, que és necessari revaloritzar la política, especialment la de proximitat, perquè és l’únic àmbit on el poble pot influir i, si té el coratge, decidir.

També tinc present que hi ha moltes persones que no creuen en la política i els polítics, sols els hi demano que m’escoltin uns minuts, que preguntin, si no em coneixen, a aquells que en els àmbits socials, educatius, veïnals han tingut amb mi relacions per la meva tasca política o laboral.

Perquè cal continuar fent canvis a la ciutat, prosseguir la tasca que hem realitzat en els àmbits social, mediambiental i educatiu aquests darrers anys. Fer un govern més obert, menys prepotent, que escolti més i treballi més a prop de la gent.

Des de la plaça del vi, el lloc on es troba l’Ajuntament, hem de fer el camí que aplegui tots el racons de la ciutat. Val la pena assumir riscos i responsabilitats. Junts mai estarem sols.

Sobre l'afer Pluma

Aquest darrers dies hem vist, jo al menys amb estupefacció, el pas d'un polític en actiu d'un govern a un altre de signe diferent com a resultat d'una oferta d'un "amic" que poc temps abans havia seguit el mateix camí. És cert, però, que hi podem observar dues clares diferències: no es trobava en actiu i assumia majors responsabilitats.