El Tribunal Suprem de la marca Espanya!

Carlos Lesmes, el controvertit president del CGPJ, després de reunir-se amb un seguit de prohoms del Tribunal Suprem a promogut que la ciutadania hagi d’esperar al 5N per a veure com i qui haurà de pagar l’impost sobre la constitució de les hipoteques. El seu amic i president de la sala tercera del TS, Luís Maria Diez-Picazo, ja va donar la nota no aplicant la sentencia ferma del passat dijous, en la que el tribunal establia que l’impost d’actes jurídics documentats l’havia de pagar la banca i no el client.

Diuen que hi ha 33000 milions en joc - la meitat dels que no han tornat a l’estat els bancs pel rescat- imagineu-vos com devien cremar els telèfons amb els missatges de la banca –poder fàctic- als poders de l’estat, de la corona als magistrats! El tema clau: els efectes retroactius de la sentència. Cal temps per a maquillar les conseqüències i aconseguir que pràcticament no en tinguin, perquè pel futur –si ha de ser així i han de pagar-ho els bancs- ja ens ho carregaran als clients.

Però la precipitació, l’embogiment que ha provocat entre els poderosos bancs, han deixat a la llum de l’opinió publica totes les misèries, els amiguismes i la corrupció que caracteritza a una part important de la més alta judicatura espanyola. Nosaltres a Catalunya, ja més que ho intuíem, però ja se sap que per defensar Espanya del separatisme tot si val, fins i tot les aberracions jurídiques.

Clar que hi ha jutgesses i jutges honestos! Com de polítics!  però el vell bipartidisme, l’amiguisme i la cooptació han fet durant dècades molt de mal. O es que algú pensava que solament els polítics eren susceptibles d'esdevenir corruptes, en el marc decadent del vell règim del 78? Necessitem més democràcia, però l’autoritarisme, el populisme xenòfob, pot ser la temptació del poder per a no guarir- la- la democràcia- sinó matar-la. La història ens ensenya,  però no ens impedeix repetir-la.

Les cruïlles estan per a decidir el camí.

Dividir a l’adversari i que no et divideixin a tu, no cal ser un hàbil estratega per veure el sentit de la frase. Ara bé quan aquest “tu” també es plural ja no és tant senzilla la unitat...de fet, quan som nombrosos, més plurals som. Si a Madrid estan més dividits que mai...l’única manera que tenen de guanyar és que nosaltres ho estiguem més. Ells estan dividits per com s’ha de governar Espanya, nosaltres per com aconseguir la independència. Es cert, que a voltes es barreja no solament el com, també el qui...

El gran problema que ha arrastrat la dreta espanyola ha estat la corrupció aquesta és el detonant de la seva caiguda. Bé, també l’empenta que els hem donat des de Catalunya. Però malgrat es vulgui dissimular la corrupció en la dreta catalana, l’altre cara de la moneda del règim del 78, ha estat també un llast per al moviment independentista. Sentencies presents i futures planen sobre el PP i també sobre CiU i els seus continuadors. Tot just aquesta setmana era detingut el president de la diputació de Lleida...la resposta de l’independentisme conservador ha estat nul.la...plou sobre mullat.

La refundació del centre-dreta abans autonomista i ara independentista és condició fonamental per a refer ponts i unitat d’acció. Depurar responsabilitats i sortir de l’ambigüitat de la permanent inestabilitat d’un espai indefinit, ens permetrà articular amb els altre grups de l’independentisme un diàleg més col.laboratiu que competitiu. Si cal arribar a unes eleccions un cop consolidada la refundació per a veure la força electoral de cadascú...d’acord.

Caldrà aclarir però quina via, amb tots els matisos - que son molts- pot ser la comuna. Si una insurrecció immediata (DUI ja! signant el que el 27-O no es va fer i enfrontament institucional i al carrer amb les forces sota obediència de l’estat) o acumular forces aprenent dels errors i sense descartar res en el futur , aprofitant les contradiccions de la divisió de l’adversari per aconseguir la independència. La discussió no es autonomisme versus independentisme, al meu parer, es quin camí seguim cap a la independència que aconsegueixi la complicitat del màxim nombre de catalans que no ho son d'independentistes.

.

Deixar-se de tonteries i construir un programa comú. Fer la feina o eleccions!

Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017,  tinc més coses per estar orgullós del que ha fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.

Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els nostres representants que seria el contrari.

La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els  representants del poble que haurien pres la decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de “si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i útil en aquell moment i ara.

Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid  es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part de l’independentisme a la confusió,  uns en el parlament al ”postureo”  com diuen a la “Villa y Corte”  i altres a acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i els atacs, a tort i a dret, sense aturador.

Em quedo amb la serenitat del presos i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o no es vol...eleccions! Els presos i preses, els exiliats i exiliades no es mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.

Les clavegueres empastifen a tort i a dret.

La crisi del govern espanyol fruit de causes endògenes i exògenes marca el calendari del nou curs polític a Espanya. Crisi espanyola en la que hi té un paper clau Catalunya. La repressió de l’1-O i l’ofensiva judicial posterior han tensionat totes les costures de l’estat. La caiguda del govern Rajoy ha estat el tret de sortida per a que la merda de les clavegueres empastifi a tothom de la Villa y Corte. Mai en aquest període convuls que m’ha tocat viure a Madrid l’ambient ha estat tant crispat i enrarit.

Un govern amb el suport solament de 84 diputats sobre 350 no s’havia vist mai, però cal tenir en compte que el PP amb minoria també,  s’ha mantingut gairebé dos anys en el govern. De fet és més la debilitat del contrari que la pròpia força el que avui estabilitza en precari els governs d’Espanya. Bé, amb un xic d’autocrítica diríem que a Catalunya l’estabilitat parlamentària no és tampoc com per a tirar coets.

En un i altre cas l’amenaça d’eleccions sempre plana com a factible, però amb l’agreujant de que no es preveu que canviessin excessivament la correlació de forces. I, de fet,  les eleccions municipals, autonòmiques i europees ja son a la cantonada, el maig de l’any vinent. Avançar o no, fer-les coincidir...cada dia podem trobar una declaració que va en un sentit o en el contrari. Ara bé, sigui per treure’s les puces del sobre o pel fet, cert, de que els republicans catalans som decisius cada cop que el front PP-Cs deixa les seves lluites internes i ataca el govern, l’estabilitat i la responsabilitat de noves eleccions - diuen - que depèn de nosaltres.

Però, el que no diuen és que fins fa ben poc el PSOE fou aliat de PP i CS en el 155 i no va tenir escrúpols en fe passar com a certs tots el fakes, totes les mentides que les clavegueres construïren contra l’independentisme. Ara reben  i s’indignen...però el camí passa per a ser valents, enfrontar-se a la maquinaria corrupte aixoplugada a l’ombra de l’estat. Obrir negociacions sobre una sortida democràtica on el poble pugui decidir. Si no ho fa i de nou culpa als catalans ens trobarem, després d’unes noves eleccions, que els problemes continuaran essent els mateixos. Que ho tinguin clar, ma estesa sempre,  però nosaltres no ens rendirem!

Arbres i boscos en la vida parlamentària

A Madrid estant he vist coses que havia llegit en llibres d'història, el parlamentarisme de la primera restauració borbònica s’ha mantingut en la segona, de fet, els vells estils no han mort solament han rebut un xic de pintura. L’estat en crisi gaudeix de bona salut, ha sabut adequar-se a la cronificació d’un model que no va ni endavant ni endarrere. Com a vell sistema autoritari predomina el centralisme a la delegació i el poder executiu –ni que sigui feble- domina el legislatiu.

L’enorme permeabilitat dels poders polítics als poders fàctics n’és un altre constant. De fet, l’estat va molt més enllà dels vells poders independents definits per Montesquiu, algunes de les branques son tant fortes com el tronc i l’autonomia de cada un d’ells esdevé bàsicament corporativisme. De fet a España el conservadorisme no es tant una ideologia com un conjunt d’interessos corporatius. El franquisme adaptà el corporativisme del feixisme italià a aquesta concepció vella i xaruca de l’antiga estructura de l’España imperial que tant bé representa el seu epígon, l’estat borbònic actual.

La raquítica influència del poder legislatiu, un cop ha nomenat govern, o entre pressupost i pressupost, és una realitat. El govern fa del decret-llei, malgrat hagi de ser convalidat pel Congrés,  no un mètode legislatiu extraordinari, com ha de ser, sinó ordinari. Hi ha, però dues escletxes, la que permet influir en el legislatiu mitjançant proposicions que aconsegueixen millores en les circumscripcions de cada diputat i les comissions d’investigació, que perduda la majoria absoluta poden qüestionar i posar en primer pla el patiment de gent que ha lluitat i esperat, molt de temps satisfacció –les comissions del vol Spanair JK5022 i el de l’accident Àlvia en son una mostra.

Més enllà de la denuncia de les malifetes del govern espanyol contra Catalunya i de la defensa del nostre govern contra les accions del centralisme, que son l’acció central de Front de Madrid, actuem en desenes i desenes d’activitats en Ple i comissions que ens ocupen i preocupen molt de temps, accions que repercuteixen en col·lectius, en servies públics o en activitats econòmiques. Acció i reacció, reduir danys i avançar, aprendre i actuar...

El dia després a Madrid. Una Diada exemplar.

Escric a Madrid amb el record recent de la Diada ben present . Més i més, aquesta es la capacitat que te l’independentisme en mobilitzar-se. Ara bé ens equivocaríem si pensessim que tots els aplegats ho eren. L’independentisme convocava però molts demòcrates que no ho son d'independentistes hi eren al nostre costat. Aquest és el principal encert d'enguany que trenca el frontisme i ens permet anar més enllà. D’ací la ràbia, especialment de Cs, dels que viuen políticament d’inflar el globus de la confrontació entre catalans.

El segon gran èxit fou la manca de confrontació entre els que volem el mateix, més democràcia i més llibertat, per aconseguir la llibertat de presos i exiliats , per a exercir el nostre dret com a poble a l’autodeterminació. Malgrat algunes crides, especialment a la xarxa, ens tractàrem com el que som, companys i companyes amb una causa comuna, on les diferències son part d’aquesta pluralitat, de la nostra capacitat de mobilització ampla i extensa.

Em vaig emportar deures. Millorar la coordinació i la presa de decisions. Avui a Madrid hem salvat en el darrer moment el que podia haver estat una greu equivocació. Perquè importa molt, no solament el què, sinó també el com. Volem interlocució arreu, diàleg, òbviament, però sempre anant molt en compte amb les manipulacions dels adversaris. Millorar la unitat d’acció i tenir clar el que farem els propers mesos, defugint oportunismes i aventurismes, és avui el principal repte.

Porto les piles carregades. Es cert que pot ser sabem més el que no hem de fer, que el que cal fer, però l’anhel de la gent, la seva voluntat de ser més, de ma estesa –ahir vaig parlar amb molta gent i ni un retret- ens obliguen a fer-ho millor. Sent conscient de la fortalesa de l’estat i dels aparells desfermats, especialment el judicial,  un cop el govern responsable del 155 l’hem fet caure. Però això ens ha de fer afinar les decisions, no l’objectiu de mes democràcia perquè volem que no ens prenguin més llibertat!

El discurs del President Torra: anàlisi i perspectives...

L’independentisme  es un moviment sociopolític que ha vingut per a quedar-se, fins aconseguir els seu objectiu de la república catalana. El tema clau és la gestió del temps, per això la pressa sense estratègia és contraproduent. Crec que tenim els vímecs necessaris per a fer el cistell, però ens cal un disseny compartit. Ahir el President Torra contribuïa a fer-ho possible però, al meu parer, encara no el tenim acabat. Resoldre les incògnites de quan serà i com es desenvoluparà el judici als nostres presos i preses serà clau. En aquest sentit el que diu el president Torra de que, amb la sentència ferma, posarà a disposició del Parlament l’estratègia a seguir, crec que va en aquest sentit.

No ajuda gota el sectarisme, fins fa ben poc latent i avui desfermat, entre independentistes. Sí, son pocs, però el soroll que fan pot fer més difícil que ens escoltem i que avancem plegats. Fins ara ha estat un sectarisme vehiculat a la xarxa, si aquest passa al carrer tindrem un veritable problema. Ho espera en candeletes el sector més sectari de l’unionisme, que s’alimentarà de les nostres divisions, les reals, que s’acumularan a les inventades pel seu agit-prop.

L’altre perill es voler furgar en les diferències d’opinió  entre exiliats i presos. Opinions en tenen i moltes, coincidents i diferents,  entre ells  i els altres. Sort en tenim, perquè on tothom pensa igual ningú pensa gaire.  Per això, no es pot enquibir tot en un sol paraigües organitzatiu. Insistir en la unitat d’acció i en la planificació comuna és, al meu parer, el camí.

Nosaltres i el altres, els aliats i els adversaris, sabent que tenir estratègia comuna és imprescindible però no suficient, perquè els adversaris també en tenen una i ai las! Son més forts que nosaltres. Ho hem de tenir present, ho hem patit i ho patim,  no pas per sentir-nos derrotats, ans al contrari, perquè tot i essent així, som vius i resistim. Anàlisi realista de la correlació de forces, estratègia comuna, unitat d’acció i habilitat tàctica, si ho aconseguim estarem més a prop del nostre objectiu.