Les elèctriques ens roben!

Un diputat al parlament espanyol em comenta una noticia que curiosament no ha tingut cap ressò comunicatiu, l’estat destinarà uns 7.504 milions d’Euros a les empreses elèctriques sota un concepte,  si més no curiós, denominat “pagaments per capacitat”, en els propers deu anys. El 2012 ja abonaren 842 milions, repartits en 191 per disponibilitat i 651 com incentiu per inversions.

Aquest anomenats “pagaments per capacitat” retribueixen la possibilitat de produir energia i van destinats a les plantes de cogeneració construïdes per les grans elèctriques en el període 2002-2011 i que si funcionessin, que no ho fan, podrien injectar 27.026 MW de potencia  ala xarxa. Una mala planificació i la caiguda de la demanda per la crisi les ha deixat sense viabilitat, per tant els ciutadans hem de rescatar-les via pressupostos de l’estat!

No és el primer cop que les grans empreses del sector energètic cometen errors de planificació que encara paguem tots mitjançant els nostres impostos, com els costos de l’anomenada moratòria nuclear. Amb aquets nom emmascara una faraònica inversió a finals del franquisme absolutament inviable econòmicament.  Fins al 2020 estarem pagant aquets factura, en total 4.383 milions!

Estem davant d’una més de les astracanades d’aquest teatre on política i negocis son els grans protagonistes, les grans fortunes i empreses que durant el franquisme es consolidaren i els partits de la transició han mantingut i han fet créixer com un entramat de saqueig dels pressupostos públics ben amanit de corrupció.

Fa temps que no se sent a ningú dels favorables a la MAT, ni s’han produït els talls apocalíptics de llum a la costa brava per no completar-se, però no ho dubteu s’acabarà fent malgrat no sigui necessària, per que quin negoci més rodó cobrar per no produir. Quina empresa del món, més enllà del nostre país, cobra de l’estat per no produir res, solament per la possibilitat de que ho pugui fer?

Fòrum Impulsa, un balanç hipòcrita.

Avui surt als diaris que aquets Fòrum vol crear una xarxa social contra la crisi. Una proposta d’aquesta mena no pot deixar indiferent a ningú, cerquen  una resposta d’aquelles de si o si. Qui es pot oposar  a una iniciativa tant ben intencionada?

Un filòsof parlava fa poc de temps líquids, ara sembla que ens volen colar temps gasius. D’oblidar el que fa la ma Esquerra si la dreta porta una flor. No importa que l’altre porti l’espasa i causi dolor. Un gas anestèsic amb olor de bones intencions ens ha de portar a obrir-los els braços, quina bona pensada una xarxa contra la crisi, ningú abans hi havia pensat!

La radicalitat de la crisi, la dels responsables que constantment ens retallen drets, que nadant en l’abundància recomanen als altres la virtut de la pobresa, em fa a mi també radical. Ja no son temps de veure el got mig ple, d’acceptar les engrunes, per que és millor que res! Em nego a qualificar de bones intencions al que és solament hipocresia. Les empreses de l’IBEX 35 finançaran una xarxa contra la crisi que elles han ajudat a crear i estant mantenint? Si no els hi agrada hipocresia cerquin un sinònim.

Ni un mot de disculpa per les agressions als manifestants, ni un bri d’autocrítica al tancament i blindatge del Fòrum, però que gustosos els canapès i que fantàstics Plàcido Domingo i  Bàrbara Hendrix! Una bombolla del país de les fades rodejada per la crua realitat! Ho sento per em surt de dins, o son uns  hipòcrites  o uns papanates! I per cert, el Borbó, que es quedi a casa seva.

Fòrum impulsa, 4ª edició. De dolent a pitjor!

Diuen que una mentida repetida molts cops esdevé veritat. Bé, això no succeeix amb l’anomenat “Fòrum impulsa”, nascut per a promocionar el príncep d’Astúries i treure pols al seu títol de príncep de Girona, després de molts anys d’absència en qualsevol esdeveniment gironí.

Va de mal a pitjor, per què com a resultat del rebuig i indiferència de la gran majoria de gironins i gironines a l’esdeveniment i a la presència de l’esmentat príncep, cada sessió es blinda més i més d’esquenes es posa davant la ciutadania.

Sembla que fa por escoltar i veure la realitat, que darrerament s’ha manifestat en sonores xiulades a diferents membres de la família reial en plurals esdeveniments. Per això es busca un públic d’estómacs agraïts. Amics, saludats, trepes i hipòcrites, joves i no tant joves, que de tot hi ha a la vinya del senyor!

Enguany han tingut el detall de no convidar-me. Tot i que no hi he anat a cap de les quatre sessions anteriors. Un gest que es representatiu del seu tarannà, que obvia representants de la voluntat popular, no he estat l’únic suposo, no sia que em presenti amb un espantosa samarreta o en lloc de saludar i baixar el cap, digués republicanes inconveniències!

Un cop més un esdeveniment innecessari per a fer la pilota a una monarquia decadent, pagat per les empreses de l’IBEX 35 que gairebé no tributen, omplirà de llepes i trepes l’auditori. Pot ser caldria que l’Ajuntament es plantes i la majoria minoritària governant deixes de ser independentista de cap de setmana i monàrquica els dies laborables.

Rodalies a Girona, ja!

Ha estat una bona noticia  el restabliment de la col·laboració entre el Ministeri de Foment i la Generalitat per a la prestació d’un servei públic de primera necessitat, com són les rodalies de Catalunya.

Per primera vegada en 25 anys es modificarà substancialment l’esquema de serveis en l’àmbit de serveis regionals, cosa que estimularà l’ús del transport públic a les àrees de Girona, Lleida i Camp de Tarragona. El traspàs de competències de Regionals i Rodalies sovint criticat pels que ara estan en el govern, farà possible un increment dels serveis a Catalunya tot i el lamentable context estatal de retallades sobre Renfe.

Tot i la manca d’inversions del Ministeri de Foment a les infraestructures i trens de rodalies i regionals, l’empresa pública Renfe és el principal operador interurbà de Catalunya en viatgers-quilòmetre. Diàriament posa en circulació més de 900 trens transportant més de 460.000 persones. Es tracta d’un servei públic bàsic, més utilitzat diàriament que serveis com la sanitat  que requereix un finançament estable.

La xarxa ferroviària catalana ofereix vies reservades per al transport públic que ressegueixen els principals nodes comarcals amb les capitals de província. Es cert que a Girona ens deixarem perdre els carrilets i a la resta de Catalunya els serveis radials dissenyat a finals dels vuitanta estan subtilitzats.

El  nou repte es avançar decididament per aquets camí, les rodalies, obligar a Renfe a complir el que s’ha pactat i redissenyar la xarxa futura que com estat ha de garantir un servei públic socialment clau i econòmicament imprescindible.

Un gran Girona FC! Que sigui menys societat anònima i més futbol club!

Una gran campanya la del Girona, solament comparable a la de 1935-36 en la que també va disputar la fase de promoció a 1a divisió. Tothom l’hauria signat al començar la temporada, per tant la derrota del dissabte no pot enfosquir l’esforç dels jugadors, la capacitat del tècnic i l’alè de l’afició.

Feia temps que no es respirava tant de futbol a la ciutat, des de la fundació dels GIRONA Fútbol Club, el 25 de juliol de 1930, no es veia una tant estreta comunió dels seguidors i l’equip. Ara més que mai caldrà treure tot el millor d’uns i altres per aconseguir que en la temporada que ve no es dilueixi tot aquest capital.

I parlant de capital, no es pot confondre, ara més que mai, la propietat amb el club. Des de la nefasta llei que va portar al les S.A.D. hem vit com molts clubs, també de les nostres comarques han quedat en mans d’arribistes i oportunistes. Delitosos de notorietat i per fer negocis han convertit clubs amb història en res, deixant un record de corrupció i frustracions.

Retornar la propietat als socis, com a representants de la afició seria el millor camí per assegurar al club una continuïtat d’èxits.  La bona gestió d’un equip directiu és clau, però encara més que qui gestiona entengui que no es pot jugar amb els sentiment de l’afició i amb el nom de la ciutat. Desitjo molts més èxits, amb bon joc i amb ètica esportiva, i de l’altre també.

La línia 11 d’autobús de Girona i la mobilitat de la ciutat.

En un Ple de l’Ajuntament vaig polemitzar amablement amb el regidor de mobilitat Joan Alcalà. El tema de controvèrsia era què calia prioritzar en el Pla de mobilitat les diverses formes de mobilitat. Per què en una ciutat com la nostra, construïda al llarg dels segles, els carrers eren el fruit d’una llarga evolució històrica i els sistemes de mobilitat s’havien sobreposat, desapareixen uns sistemes, essent substituïts per altres i entrant en conflicte més d’un. Avui per avui és fer quadrar un cercle, voler que vianants, ciclistes, transport púbic i vehicles privats poguessin coexistir sense prioritzar els uns davant dels altres. El regidor responsable em contestava que ell pretenia fer-los compatibles tots. El resultat es evident, el que no pot ser no pot ser!

Algunes decisions darrerament posen en qüestió aquesta pretesa coexistència, si ens fixem en el sistema semafòric la prioritat es la circulació de vehicles i no els vianants, si ens fixem en la bicicleta veiem com circular amb aquestes al costat dels cotxes es una llei de la selva en que sempre guanyen els segons i desgraciadament alguns ciclistes opten per les voreres,  relegant als vianants i posant-los en perill.

El darrer exemple el trobem en el transport públic, el canvi de recorregut de la línia 11 d’autobús de Girona, que deixarà de parar al Barri Vell i passarà en canvi per Sant Francesc i la Gran Via. Per una banda, es veuran afectats els veïns del Barri vell, que fins ara tenien parades a la plaça del Vi, Cort Reial, Plaça Sant Feliu i carrer Jaume Pons i Martí i que ara hauran de caminar més per anar a buscar el autobús, especialment la gent gran, nombrosa al barri i amb un geriàtric important com Maria Gay.

Cal, al meu parer, tirar enrere aquesta decisió de la línia 11 i en el marc del Pla de mobilitat canviar el paradigma de l’actual model basar en prioritzar el vehicle privat. Vianants,  transport públic i ciclistes per aquest ordre han de ser la base de la nostra mobilitat, com passa a la gran majoria de les ciutats europees. 

El camp de concentració d’Auschwitz

El juny del 1940 s’obria el camp de concentració i extermini de majors dimensions, Auschwitz, fa doncs 73 anys. El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar el camp de. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig.

Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Ho hem de recordar, en moments com els que vivim ara, on torna a aparèixer la indiferència pel que pateix, on es frivolitza el record del passat, on es conrea l’oblit, recordem i fem-ho recordar als altres. Foragitem la indiferència i no renunciem a la memòria. Els hi devem a les víctimes i no els podem  perdonar mai als botxins i als seus encubridors.