La generositat, tot rellegint Cyrano a l’estiu.

Vivim en temps difícils, no dic res que no sabeu. Diuen que en aquests moments els éssers humans podem donar el pitjor i el millor. I si et trobes en càrrecs de responsabilitat pots lògicament fer una cosa o l’altre. Ens ha tocat viure el temps pitjors, amb les pitjors persones en el llocs més importants que ens donen el pitjor de si mateixos.

De tots els defectes de les persones, el que em repugna més és la cobdícia i de les virtuts, sens dubta, la generositat. Aquest dies d’estiu estic llegint molt, si al llarg de la meva vida he acumulat quelcom son llibres. Frueixo molt llegint i des de fa un temps encara més rellegint.

I parlant de generositat. El millor exemple que conec no pertany a la vida real sinó al mon dels llibres, la literatura. És el del personatge teatral Cyrano de Bergerac, del dramaturg francès Rostant.

Cyrano és lleig, té un nas descomunal que suscita les burles del homes i el menyspreu enjogassat de les dones. Als primers els combat amb l’espasa i de les segones se n’aparta.

Però Cyrano està enamorat de Rosaura, una jove molt bella, a qui mai no es declararà. Hi ha un altre pretendent, Cristian, un jove gascó de molta presència però de poques paraules. A Rosaura, es clar, li agrada Cristian, però aquest, tot i la seva galanesa, no hi té res a fer perquè no troba les paraules acariciadores que facin valer el seu amor.

Serà Cyrano qui les proporcionarà d’amagat, generosament, perquè sap que ella pot ser feliç amb el jove però no amb ell mateix. Cyrano, doncs, sacrifica la seva felicitat a l’altar d’aquella a qui estima, altres dirien que el seu esperit valent és feliç fent la felicitat d’ella.

Amb l’ànima sagnant d’una ferida mai no confessada obertament, dirà, al final d’una escena: “Donaria el meu cor per la teva alegria.../ Oh, només que pogués sentit de lluny l’inici / d’un riure que ha nascut del meu dolç sacrifici!”

Moments dolços gràcies als llibres i a les nits d’estiu.