Tunis i Egipte, les flors de la revolta s’han tacat de sang!

Al llarg de la vida vas acumulant idees i pensaments que son el resultat dels mestres i les lectures que has assolint. No poques vegades entren en conflicte i es mitjançant aquest conflicte que vas avançant. No suporto el sectarisme que va per una via contrària, que es queda en la foto fixa i no evoluciona. Algunes interpretacions ideològiques i religioses poden fer del sectarisme una arma que destrueixi la llibertat i conculqui els drets humans.

Les primaveres àrabs que començaren a Tunis significaren un alè de llibertat. Els sectors més joves i educats varen prendre la iniciativa i vells dictadors varen caure definitivament. Però totes les contradiccions que sovint les dictadures deixant latents, al desaparèixer la repressió, tornen a aflorar.

A Tunis, com a Egipte, el fonamentalisme religiós va prendre el relleu i usà tot el seu aparell i la coherència d’un missatge senzill, arrelat en la conviccions religioses més simples, per a guanyar les eleccions. En ambdós casos per poc, però amb una diferència front els grups laics que li donava la hegemonia, la seva unitat davant de la divisió dels adversaris.

Han tingut que succeir assassinats de líders laics i d’esquerres a Tunis per que s’obri un procés de revisió profunda d’un sistema que mal interpretat ve a dir que qui guanya unes eleccions durant el temps del mandat pot fer el que vulgui sens comptar amb ningú. No ens recorda també el que passa a Espanya darrerament?

A Egipte van tornar a sortir al carrer, la joventut revolucionària, la que va omplir el Caire contra Mubarak, però aquest cop contra un govern que, si bé estava escollit democràticament, destruïa tota dissidència. L’obcecació del President Mursi de no pactar, de negar-se a tot acord, va permetre que l’exèrcit justifiqués la seva intervenció.

Però, ai las! Tot fa pensar que darrera l’exèrcit no hi ha res més que un altre sectarisme, el de la força, el de mantenir també privilegis per una casta. El resultat sagnant d’aquests darrers dies posa més lluny que mai els desitjos de la primavera àrab i ens porta de nou al vell sistema de situar la força per sobre de la raó!