diumenge, 14 de juny de 2015

A la vigília d'emprendre un nou camí


Tanco carpetes per obrir-ne de noves, algunes les recupero, d’altres les arxivo. La vida et fa obrir i tancar cicles en el que sense deixar de ser tu et transformes. El que fa i el que t’envolta et condiciona, per ets tu el que determines el present i t’obres al que et pot aportar el futur. Assumint el que has fet, mantenint sempre un esperit crític amb el que pots fer, soc a les portes de fer un pas important.


No soc de la mena de deixar fer, no puc deixar de comprometre’m, no puc fer quelcom que no vull si no és per una causa que cregui superior en els fonaments i en els seus efectes. I tot i així, m’he equivocat més d’un cop. Prefereixo, però, equivocar-me per intentar fer que no fer i mantenir errors per passivitat o covardia.

Sempre tens la incertesa de si els que t’envolten entendran el que fas. He dit més d’un cop, que si no se t’entén es que has formulat malament la teva proposta. Però a voltes, quan el que et fa portar a decisions te que veure més amb els sentiments que amb la racionalitat, es fa difícil d’explicar.

Comparteixo el que s’expressa al final del poema d’Ernest Henley:

Ja no importa quin va ser el meu camí
quantes culpes he acumulat
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada