dimarts, 2 de juny de 2015

ICV davant del mirall. Pot deixar de ser un partit nacional?


Recordo pel testimoni directe d’alguns dels seus fundadors les dificultats per construir el PSUC coma partit independent i les moltes discussions que el tema nacional va comportar entre els negociadors. Des de la Federació catalana del PSOE, fins a un partit clarament independentista com el Partit Català Proletari, passant pel PCC agermanat amb el PCE i la Unió Socialista de Catalunya. Ho varen aconseguir i el lideratge de Joan Comorera, antic secretari de la USC, ho consolidà.


Han passat molts anys i les circumstàncies son diferents, però em sento més que incòmode quan els que haurien de ser els hereus d’aquest llegat a  ICV, malbaraten, sigui per timidesa, per ignorància o depassats per les circumstàncies, tot l’esforç i la coherència acumulades per generacions de lluitadores i lluitadors. Dins ICV hi ha un gran potencial, un ampli ventall de gent entregada en la lluita sindical, social i veïnal, però que avui no te, tenim, una direcció que afronti els reptes des d’un pla nacional.

S’implanta una estratègia més per omissió que per acció, on la confluència , especialment amb Podemos, sembla que farà surar el vaixell encallat en el sorral de la indecisió. La lectura positiva del que ha estat Barcelona en Comú, que comparteixo, al generalitzar-la, s’oblida la diversitat de Catalunya i que Barcelona i l’àrea metropolitana, no és el tot. Ens podem posar d’acord en que sense l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entén Catalunya, però aquesta afirmació també serveix a l’inrevés.

Si no entenem això, ICV pot deixar de ser útil a bona part de les terres catalanes i un partit nacional no es pot construir ni mantenir aliè a la gent de bona part del seu territori. Una coalició, una confluència, pot ser local, però un partit ha de ser nacional. No es pot construir la política catalana amb les veus solament d’un radi d’acció que acaba en la darrera estació de metro, o en la darrera línia de rodalies de Barcelona.

Veig cada dia amb més preocupació aquests fets, però també em succeeix quelcom que no m’havia passat mai en els molt anys de la meva militància, cada dia em sento més distanciat, més esgotat i escèptic de poder fer quelcom per a canviar-ho. El meu darrer intent va trobar la indiferència de la majoria de la direcció, la recordo a les primeres files, quan intervenia en la darrera convenció, i una replica airada i vergonyosa del secretari general. Temps al temps, sempre ho havia pensat, però o no en tenim gaire, o jo no vull perdre més el temps!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada