dilluns, 15 de juny de 2015

Comiat a molts anys de militància: Adéu a ICV.


He pres una decisió, abandono la militància a ICV. No esparraco cap carnet, no me’n vaig escopint foc pels queixals, no veig als meus companys i companyes de partit fins ara com els meus adversaris, no és un trencament violent. És, com ho diria jo, un desamor, per una organització que com a eina de canvi, com a instrument col·lectiu ja no el sento meu. Em separo amistosament, com a resultat d’una decisió eminentment personal, facilitada pel fet que des del 13 passat, ja no tinc responsabilitats a les que sentir-me obligat.

Ha estat un procés llarg, que ve de lluny. Moltes i moltes vegades m’he donat una darrera oportunitat, els hi he donat també una darrera oportunitat als que podien fer un tomb, però s’ha imposat al cap i a la fi el dur, per a mi,  desencontre. Soc conscient que un partit no és solament una determinada política ni tampoc una direcció amb la qual et puguis sentir identificat. Entre la gent d’ICV hi tinc bons amics i amigues, que com a tals saben que sempre tindran un cop de ma si el necessiten i un cor obert i generós a seu costat si s’escau. Però res em fa pensar que, a mig termini, i ara a la meva vida el mig termini és a llarg termini, aquesta manera de dirigir el partit, de visió metropolitana i exageradament propensa al tacticisme, pugui canviar.


Posar el meu gra de sorra per a fer possible la justícia social i l’alliberament nacional em va portar d’adolescent al PSUC, no me’n he penedit mai. Lluitar contra la dictadura primer, em va marcar el caràcter, per això no m’he deixat seduir per aquells que em prometien una “carrera política” més confortable. M’he guanyat la vida amb el meu treball, fet que m’ha permès, en política, sempre dir el que pensava i fer el que deia, sense por a aparells i servituds.
Mai he entès la lluita social sense un marc nacional concret que li dona sentit, mai m’he trobat en la dicotomia d’escollir una o altre o pensar que una i altre s’excloïa. En un moment clau com el que vivim m’ha fet mal, un cop i un altre, un posicionament massa tebi, massa tàctic, del que havíem de fer com a col·lectiu. Darrerament hem anat, al meu parer, amb el pas canviat i malgrat que sempre hi hem estat, semblava que hi fóssim a desgrat i en l’últim moment.

L’esforç d’aclarir el nostre posicionament nacional en la darrera Convenció em va deixar esgotat, el darrer esforç per defensar en públic una esmena possibilista però que ens arrenglerava amb les altres forces d’esquerra nacional per a la independència, l’anomenada esmena Olòriz, no va prosperar i el meritori 27% que va treure ha esta del tot insuficient per a fer entendre el que volem i el que som.

Tanco una pàgina molt estimada i en obro una altre, no deixo la política, deixo la militància de partit, per que ni mai ha estat l’objectiu únic de la meva vida ni la puc entendre si no és amb implicació en la comunitat i aquesta no la puc abandonar per que forma part de la meva manera de ser. Soc partidari de les confluències, veig amb esperança la incorporació de gent jove a la política amb formes i conceptes nous o renovant les velles arrels. Si amb alguna cosa puc ajudar, no defugiré mai el compromís, però som en temps de canvis i és temps de nous protagonistes. 

Abans de fer pública aquesta decisió, he volgut parlar primer amb els meus companys i companyes de Girona i de les comarques, ho he fet aquests darrers dies, penso que és mereixien conèixer la meva decisió de viva veu, com també que els hi comuniqués la meva estima abans, ara i en el futur.

M’ha costat mol començar aquest escrit i ara també em costa acabar-lo, 44 anys de militància és tota una vida, plena, on sempre he defensat el que creia, per que si no em crec el que dic no tinc arguments per a fer-ho. Ara els camins es separen,  espero, que en un futur pròxim, puguin tornar a confluir. Per a tots i totes, salut i felicitat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada