La ciutadania viu sota una pressió constant. Molts han de suportar un empitjorament o fins i tot la pèrdua del seu lloc de treball. Veure com els fills no aconsegueixen remuntar la precarització laboral malgrat la seva preparació i experiència laboral. Ser testimonis de la degradació en el servei nacional de salut en veure com els pares, ara grans, perden qualitat en el tracte i el servei. Els que tenen mainada en edat escolar tampoc no poden ser optimistes davant del deteriorament de l’escola pública.
El que ho fa insuportable no és solament la injustícia, és la enorme paciència d’aquest, del nostre poble, i també, com no, la profunda indiferència pel patiment que s’observa entre els privilegiats i la fatxenderia dels que incompleixen promeses electorals, tot protegint als amics corruptes i no als ciutadans que els han votat. El casos Urdangarin, Barcenas, Gürtel i l’espionatge barroer, els nostrats Crespo o l’Oriol Pujol i com no Bankia, tenen tots els ingredients del pitjor de l’economia i la política d’aquests darrers vint anys. Però també té un responsable, la gent que per indiferència o comoditat ha donat suport reiteradament als que han tingut les mans lliures per a fer totes aquestes bestieses.
Al meu voltant veig un estat d’ànim que s’estén en aquells que encara poden, amb Déu i ajuda, arribar a final de mes, abstreure’s del present, no llegir el diari, fer zàping quan surten les noticies... "No vull viure més amargat!" em diuen uns, "no hi ha res a fer!" em diuen els altres. A casa em diuen que estic massa seriós i trist, que somrigui més, però no em surt.
No vull resignar-me, és cert, però, a voltes em pregunto si paga la pena lluitar quan tants i tants no lluiten ni pel més essencial i o rondinen o es refien que ja ho farà altri? Deu ser l’edat, però sovint em ve la temptació de passejar més per Sant Daniel en lloc d’intentar canviar el món!
Em carrega la manca de visió de les esquerres, les velles i les noves, sovint mirant-se el melic, sectàries i egoistes, desconfiant sovint les unes de les altres, no sigui que es perdi el lideratge del passat o no es conquereixi el del futur, sense veure que per a guanyar has de ser generós. Sovint per molts arguments que donis, tant se val si no es vol escoltar. Em carrega la ignorància, l’enveja, la mesquinesa i la covardia.
Ara bé, res és de nou, d’altres èpoques difícils s’han viscut, és cert. Però el que fa més mal, pels que hem viscut altres temps foscos, és avui la manca d’esperança que s’instal·la en amplis sectors. En aquells que si reaccionessin ningú els podria parar.
Compliré amb la meva feina, donaré cada dia les meves classes als meus alumnes, representaré als meus votants per a ser fidel a la confiança que els hi vaig demanar i estaré la costat dels que lluiten... Però si us plau, reaccioneu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada