Fa quatre dies se’ns deia que les classes ja no existien, tots érem classe mitjana, menys uns pocs que empaquetaven les nostres hipoteques però que com eren tant savis i intel·ligents havien de cobrar molt més que nosaltres per a que nosaltres poguéssim treballar per a pagar les hipoteques.
Les escoles de negocis i ESADE com a capdavantera, sí, la mateixa on ensenyava el soci de l'Urdangarin, adoctrinaven i consideraven incontestable que el Capitalisme havia triomfat, era la única via. Però va arribar la crisi i Lehman Brothers i “tuti quanti” varen caure com un castell de cartes, però després d’uns mesos de desconcert els causants de la crisi arribaren a una conclusió: per a salvar-se calia fer pagar els seus deutes a la majoria de la població. Han fet saltar pels aires aquesta classe mitjana, empobrint-la, proletaritzant-la. Han desfermat una dura i terrible lluita de classes i fins fa ben poc l’estaven guanyant.
Però els efectes de la lluita de classes comporta també l’organització dels que són oprimits i això ho hem vist amb el triomf apoteòsic de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca al Congrés dimarts passat. La resistència del Partit Popular a alinear-se amb els bancs, cedint només en l'últim moment sota una pressió imparable, no és sinó l'estratègia més antiga del món, la de la minoria poderosa que es protegeix mútuament. Tampoc és nova l'audàcia d'Ada Colau, a qui no pararà res ni ningú, i encara menys el menyspreu caduc de Duran Lleida.
Perquè molts no es resignaran a què el final de la història el marquin els poderosos. I és que, més que del final de la història, estem a prop del final d'un sistema, el qual s’ha tret la careta i li veiem la seva pitjor cara. Ni tan sols es dissimula que amb una altra reforma laboral més, els treballadors tornaran a cent anys enrere. Però que no es refiïn, també tornaran la Rosa Luxemburg i el Noi del Sucre, encarnats en dones i homes del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada