Un sistema corromput es descompon, però el nou sistema no acaba de néixer

He revisat els darrers articles que he anat fent darrerament i constato un fet evident: els temes gironins queden sobrepassats pels esdeveniments que a Catalunya i a l’estat ens estant amargant. No és casualitat, també és el que preocupa als meus companys en el meu lloc de treball, del que em parlen quan em para la gent pel carrer o en el meu àmbit familiar sovintegen els comentaris sobre aquests esdeveniments.

I no és que no succeeixin coses a Girona d’interès, temes que calgui posar en comú, que et permeti reflexionar i compartir i, de fet em direu, ja n’he escrit. Però comparteixo amb els ciutadans que m’envolten una mateixa percepció, sembla que hem arribat al final d’una etapa, al final d’un sistema que es va construir en la transició i que aquesta crisi econòmica i moral la fa irreversible i afecta a tot i a tothom.

No és estrany doncs, que els temes locals restin mediatitzats per aquesta llosa, el bloqueig del soterrament del tren, l’asfixia de les finances municipals, la pèrdua de llocs de treball a la indústria i als serveis, l’augment de la pobresa, la debilitat del govern i la dispersió de l’oposició a l’ajuntament...

Un cop d’ull a la història ens demostra que en el pitjor d’una crisi, quan afecta al sistema, la indefinició, la manca de solucions, la pot eternitzar, gairebé sempre per les pors de la classe dominant a perdre privilegis i encara més quan aquests estant, en bona part, basats en la corrupció.

La crisi a començament de segle passat, la crisi de la restauració, va anar de 1898 a 1931, els poders econòmics, el bipartidisme i la monarquia preferiren fins i tot una dictadura, el 1923, que obrir un període constituent, i quan aquest es concretà a 1931 per la pressió popular, provocaren una guerra civil i una llarga sagnant dictadura.

Font: enlluita.org

En aquesta segona restauració (1975), amb una constitució (1978), un sistema de partits i una monarquia tant obsoleta com fa 100 anys, no sembla que siguem capaços de cercar solucions ràpides donant la veu al poble. El creixement del sentiment independentista a Catalunya aquests darrers anys, es deu en bona part a la constatació compartida per molta gent que no hi ha una via de reforma a l’estat on Catalunya pugui sentir-se reconeguda.

El darrer escàndol que esquitxa el PP, el govern i al seu màxim responsable, Mariano Rajoy, ens dóna la justa mesura del que he comentat, no és un escàndol més, se suma a la opacitat de les finances del PSOE, condemnat fa uns anys per finançament il·legal, de CDC amb el cas Millet, d’UDC en el cas treball. Es tracta ara de transformar a fons el sistema, o l’actual règim pot acabar amb el sistema democràtic.