La ciutat, els manaies i el gironisme.

Hi ha fets que em commouen, altres que m’esperonen i alguns m’irriten. El 75 aniversari de la confraria dels manaies de Girona, tot flors, violes i romaní, és un dels darrers. Res a veure amb un altre 75 aniversari, amb una derrota i una victòria? Res a veure la seva fundació amb el nacionalcatolicisme? La memòria, diuen, és selectiva. No tinc res en contra dels actuals components de la confraria, però m’irrita la desmemoria.

Girona ha canviat molt els darrers 30 anys, la majoria dels actuals gironins tenen les seves arrels en altres pobles i ciutats, alguns de molt llunyans, però hi ha una mena de gironí que no pot o no vol adonar-se’n. I s’entesten en defensar per activa o per passiva que tenen l’exclusiva de l’amor per Girona. El gironisme.

Però, el gironisme, és polisèmic, com moltes expressions construïdes ad hoc. Per a mi, és sentir una ciutat com la nostra, viva, resultat de l’acumulació de les històries que els seus habitants han aportat, oberta com ho és la cruïlla on la ciutat s’ha assentat, plural com les aigües dels rius que la banyen, tot recordant que mai passa per ells la mateixa aigua.

Però, també, hi ha una altre gironisme, reservat, excloent,sovint desmemoriat, que patrimonialitza una ciutat a la que veuen com si fos de la seva propietat, és l’herència de la Girona grisa i negre, la dels vencedors de fa 75 anys, la dels descendents dels “afectos i tíbios” i que exclou als “desafectos” al vell règim, que es resisteix encara a desaparèixer. “Cautivo i desarmado el ejercito rojo...” la Girona acomodatícia i/o entusiasta amb el passat recent que tant bé s’ha adaptat al nou règim.

El temps passa i noves generacions piquen a la porta, paga la pena que agafin el relleu i construeixin  la nova Girona amb la seva pròpia lletra en aquest llibre obert que és la ciutat, i per això cal que rebin l’herència de les generacions que han escrit les pàgines anteriors amb fidelitat als fets i no un relat reconstruït a mida de la desmemoria selectiva.