Ni vençuts, ni desarmats!

Un resultat anunciat no prefigura el camí emprés, per que el resultat de la votació d’ahir al congrés va ser precedit d’un debat que poques vegades, per no dir cap, s’havia donat en aquest hemicicle. Els tres portaveus de Catalunya no es va trobar sols davant del perill, foren moltes les veus a favor del si, més que les del no, malgrat que aquestes, les de la negació, tingueren més “palmeros”.

Més arguments, més plurals i més dialogants els que demanaven obrir una porta constitucional, una porta democràtica per que tot un poble s’expressés, amb tots els seus matisos i opinions. Mes imposicions que arguments en el no, més oportunisme que cercar la oportunitat del diàleg, més electoralisme que política. Son els del bipartidisme que tant nefastos resultats han donat a la democràcia espanyola.

Escoltant bona part del debat a peu dret, barrejat entre gent molt diversa, em vaig refermar en la força de les conviccions, que es reforçaven per la diversitat d’origen i recorreguts dels que m’acompanyaven. Aplaudien, aplaudíem, a gent allunyada del nostre pensament, que hem em votat mai, però coincidents amb la solidesa dels seus arguments. Això fa del dret a decidir el que és, la voluntat plural d’un poble i no es cap mena de partidisme manipulat per uns o altres.

I quina pena el “palmeros”, els que miran més el seu cap de grup que als electors que els han votat. Quina pena el PSC, ahir sense veu, mentre la resta dels partits catalans en tenien dos,  els representants del parlament i els del grup al congrés. El cap del PSC, inefable un cop més,  “pata quebrada i a casa”, i els diputats del PSC, gironí inclòs, aixecats drets aplaudint el Rubalcaba i després votant no. Quina vergonya!

Esperat el resultat, però inesperades les conseqüències, no feien bona cara els “vencedors” no els hi espera cap “año triunfal”. Els nostre representants no tornen ni vençuts ni desarmats, tornen de Madrid amb més bona salut de la que hi van anar.