No farem el caminar del cranc.

Després del 8 d’abril s’ha desfermat una campanya que te com objectiu desmoralitzar-nos, els que la promouen, ens venen a dir que s’ha d’acabar l’aventurisme i cal tornar al vell camí, dels acords i del diàleg. Fins ací semblaria raonable si les premisses no fossin equivocades o amb voluntat de fer-nos equivocar.

Desmenteixo la major, no hi ha hagut aventurisme, el que hi ha es una gran mobilització popular que ha portat a l’acord de les forces polítiques que son majoria al Parlament de Catalunya. I tot això coma resultat d’una manca de diàleg, d’un tancament continuat de les dues principals forces polítiques espanyoles, que es va concretar un cop més en el darrer no del 8 d’abril.

Per això el camí per a decidir no te marxa enrere. Malgrat la por, no farem el caminar del cranc. El camí és irrevocable i estic convençut que la decisió serà una nova via que ens porti a una nova constitució, catalana, que ens permeti avançar en el temes que més preocupen als nostres conciutadans, perquè hem aprés que sense llibertat no podem fer els canvis socials que necessitem.

La constitució d'un nou Estat català no seria garantia de res per si mateixa, ben cert, però obriria les portes a tot. El percentatge de delinqüents i d'honestos, de persones avançades i de gent retrògrada és una constant estadística arreu, però el pes que té cada grup en la vida col·lectiva depèn de l'escala de valors i de l'ordenament polític de cada Estat.

Fer-ne un de nou és l'oportunitat de rejerarquitzar peces, tal com la revolució francesa va permetre que una Europa anés endavant mentre una altra quedava ancorada en el passat. Per això són cada vegada més els que volen un Estat nou. Federar-se amb el vell (que, per cert, no es vol federar amb ningú) no sembla que tingui ja gaire interès. I quedar-s'hi com fins ara, encara menys.