La tragèdia del Joan Fuster i la comunitat educativa.

Escric colpit per la tragèdia de l’Institut Joan Fuster de Sant Andreu. Un professor mort, dos professores i dos alumnes ferits es terrible. La primera notícia me l’ha donat aquest matí un company entre classe i classe. A la darrera hora un alumne m’ha fet una pregunta, he fet un parèntesi en el programa, i ho hem comentat a classe.

Després en la radio, Tv i xarxes se n’han fet un munt de comentaris de tota mena. Una cobertura mediàtica gens curosa, més aviat morbosa com ens tenen acostumat en aquesta cultura del “reality show” que ha contaminat la informació.

Em nego a seguir aquest joc, marco distància, malgrat resulti complicat, en un dia especialment trist. Em sento proper a amics i familiars de les víctimes, a la comunitat educativa de l’Institut, però defujo de conclusions que per a ser benèvols son com a mínim precipitades, consellera inclosa. Per que no et calles!

Clar que haurem de treballar les agressions a mestres i professors, però evitant l’alarmisme i la improvisació. Tots els estudis publicats fins ara demostren que son altament minoritàries les agressions i que el clima dels centres es convivencial, molt més que els barris on sovint es situen.

Gracies a la feina de molts mestres, professors i professores gaudim d’una escola que no es un espai de conflicte, més aviat és un lloc on es resolen. Defugint de  l’espectacle interessat, de l’exageració ignorant, reflexionarem el conjunt de la comunitat educativa mesures i solucions. Que les administracions facin la seva feina i, amb serenitat, aprenguem d’un dia tant dur com el d’avui.