Hi ha una
mena de personatges que sempre pensen malament d’altri. Son gent que te la
trobes a reunions de veïns o veïnes, que solament els importa el seu llibre, el
seu problema particular, en entitats on es creuen el petit cacic de la zona, en
la feina no entenen que puguis compatibilitzar l’activitat professional amb la política
o a voltes et paren per casualitat pel carrer i tots ells, sempre, critiquen, a
tort i a dret.
Durant molt
de temps davant del rondinaire em creia obligat a justificar-me i discutir-li opinions que creia errònies o malintencionades, observant
sovint astorat que quan més justificaves o donaves arguments més escèptic respecte el que deies i
més segur respecte les seves opinions immutables, per dir quelcom, es situaven.
Sempre he
pensat i ho mantinc que si ets un electe has de rendir compte del que fas o no
fas, que et situes en un espai transparent i has de ser conseqüent amb tot
això. Però on és el límit, quin ha de ser el just termini?
Hi ha qui
creu i usa la distància del poder, el cotxe oficial, el trajo amb corbata, els
intermediaris que filtren el més mínim moviment al voltant del líder. I qui, al
reves, acabes creient, que et poden trucar a qualsevol hora, parar-te al carrer
en qualsevol moment, sense adonar-se que pots tenir pressa o entrar al teu despatx,
si en tens, sense demanar hora ni si els pot rebre en aquells moment.
Curiosament
he trobat que aquesta mena de gent, rondinaire, respecte més al primer que al
segon, per que la parafernalia del poder et classifica com important i la manca
d’aquesta com a personatge secundari i fins i tot irrellevant.
El primer
no es desgasta gota, l’altre veu com un alliberament deixar de ser electe. Trobar
el just termini es optar i, en els moments presents, si no volem caure en la demagògia
o en les aparences, s’hauran de trobar l’equilibri entre la justa transparència
i la legitima privacitat que tota persona, també un electe, ha de poder
mantenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada