Des de l’esquerra,
alguns, s’entesten en defensar la victòria de Tsipras com un pas més contra la
troika. Fent abstracció de la crua derrota d’acceptar el memoràndum dels
creditors i de fer el contrari del que el referèndum els obligava a fer. A
ningú li agraden les males noticies però pitjor que això es pensar que no
existeixen.
Ho entenc,
és vol canviat tot sense assumir les conseqüències del que això significa. És curiós,
però, que els mateixos que miren cap a un altra cantó, com si Tsipras fos el
que semblava fa uns mesos, critiquen els procés independentista com utòpic i la
DUI com impossible. Els mítings s’omplen de frases incendiàries sense dir-nos
com i amb qui acumularan les forces necessàries per a fer tant hercúlia
empresa, canviar-ho tot.
No compro
el missatge que no és pot. No comparteixo l’alegria de Pedro Sánchez de que ara
Tsipras sembla que va pel bon camí. Crec que es poden canviar les coses i que
cal coratge. No solament, es cert, cal a més capacitat de sacrifici i dir a la gent la
veritat, perquè moltes coses són possibles si tens la valentia i la tenacitat
de lluitar per elles.
És cert, no
ho negaré pas, que el procés independentista te contradiccions i el seu futur
incerteses. Però ha posat centenars de milers de persones al carrer molts cops i és a punt el 27S, si no badem, de tenir majoria d’escons i possiblement de vots. Si en algun lloc i en algun
moment es pot, és a Catalunya, ací i ara. I si podem anar cap a la independència,
no crec pas que trobem cap a altre drecera per a canviar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada