Diuen que
en campanya tot si val i l’enfrontament domina per damunt del diàleg. Sembla
que és més important una frase que un argument. Ara bé, en alguns casos es vol reflexionar,
benvingut sigui, però la reflexió sovint es troba adulterada pels prejudicis
o l’interès electoral a curt termini.
Es parla
del PSUC, per que avui no existeix i no es pot defensar per si mateix. Aquells
que n’hem format part som una diàspora extensa i heterogènia. No és el “copyright”
el que dona legitimitat, la dona el respecte i la coherència amb la seva
història i avui aquesta història ha esdevingut arma electoral. Te lògica, quan
ens juguem tant en unes eleccions, que no són unes autonòmiques més, malgrat el
que alguns s’entesten a dir.
En un article
recent, en Jaume Bosch, per a defensar l’actitud contra “Junts pel Sí”, de la
llista que defensa, “Catalunya si es pot”, deia, amb memòria selectiva, que el
PSUC mai va pactar amb convergència i adduïa la confrontació amb aquests l’any
1977 amb la candidatura unitària de l’Entesa dels catalans, o l’enfrontament
electoral de 1980 de Josep Benet amb Pujol, amb moció de censura inclosa a la
primera legislatura autonòmica. Dic que és memòria selectiva per que oblida el
govern d’unitat de la Generalitat Provisional, presidida per Tarradellas o els
primers governs municipals, el 1979, ambdós amb el PSUC, PSC i Convergència.
Que tenen d’especial
aquests moments? Ambdós son períodes de trencament, en un cas amb el franquisme
centralista, l’altre amb els governs del “movimiento” que havien governat els
ajuntaments fins aleshores. Tot període excepcional te moments excepcionals,
candidatures o governs d’unitat, després, superada l’excepcionalitat, tornen a
confrontar-se els programes i les candidatures. És que avui, en plena ruptura
per la independència, no hi som en un moment excepcional?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada