De Madrid estant, els separadors són ells!

Aquest mes que porto al Congrés m'ha fet més independentista. Ha estat determinant la hipocresia dels que diuen que el Congrés representa a tots i, sense inmutar-se, exclouen als que no responen a l’estereotip dominant, empeltat d’un fort nacionalisme espanyol. Els separatistes, així ens anomenen, estem un grau per sota dels “comunistes” i “bolivarians” de Podemos. A aquests darrers els hi demanen que es rendeixin; a nosaltres, senzillament, que desapareguem!

La hipocresia dels que diuen estimar a Catalunya, als catalans, a tots, i, paradoxalment, en lloc de seduir-nos amb diàleg i propostes, ens empenyen fora. Molestem...aleshores, els que ens a acusen de separatistes esdevenen els principals separadors. Em podeu dir: què nassos esperava, que tinc prou experiència política i prou formació com historiador per preveure-ho...però des de Catalunya estant, tinc amics que em parlen de diàleg amb Espanya, de donar una nova oportunitat... que, fins i tot, m’havien fet esperar quelcom diferent. Digueu-me ingenu.

Ara, no m’espero res de bo  dels “tres partits constitucionalistes”, res de Rajoy i els seus cleptòmans, res del Ciudadanos que fins i tot es neguen a seure al nostre costat  -el separatisme s’encomana, o el que de veres no volen que se’ls encomani és la democràcia?- i que dir de “l’esperança blanca” del Sánchez, que ens exclou d’entrada de la primera ronda de converses? Quin govern vol i pot fer? Doncs, res de bó.

Els que han intentat sense massa convenciment un “pressing Esquerra” per a votar Sánchez no se’n adonen que ell i els seus barons no volen que els votem? Que de fet el que no volen es transformar Espanya, sinó adaptar-la a una nova etapa del sistema vigent . Ho lamento pels amics que lluiten a Espanya per una veritable democràcia, amb els que vaig compartir idees i objectius a Getafe el dimarts. Però avui el veritable camí cap a la república , passa per la independència de Catalunya. De Madrid, paradoxalment, es pot veure més clar que a Catalunya.