Un dels
fets més paradoxals de quan arribes a un govern amb ganes de fer-ho bé i
canviar les coses, es trobar-te que governar és gestionar amb les regles establertes, sense que les
hagis pogut canviar, aleshores el més dur és l’enfrontament amb aquells que
consideres “els teus” quan et demanen quelcom que no et veus en cor de fer. Observo la
perplexitat de l’Ada Colau en el conflicte TMB i em ve al cap aquesta reflexió.
Una reivindicació sectorial o de grup pot ser justa i alhora amb una visió
global, mirant el que disposes i d’on pots treure els recursos, pot ser no
assumible en la seva totalitat.
Es cert que
hi ha marges, que si tens cohesió al govern i majoria al Ple pots modificar en
part les regles del joc, però necessites temps i interlocució amb els sectors
que t’han dipositat la confiança i volen solucions ja! Malauradament les forces
que volen canviar les coses o es troben en minoria quan governen o han de fer
majories amb altri, que sovint no veu necessitat dels canvis que tu planteges.
Aquest encaix, no gens fàcil, pot portar a decisions que no siguin ben vistes
per gent que fins aleshores has tingut al costat.
Cal esperar
a una revolució i de moment no participar en política fins que es donin les
condicions d’un canvi radical? La resposta no es fàcil perquè la marginació a
voltes es confortable en societats de democràcia formal. Partit de lluita i
partit de govern ho havia sentit moltes vegades al Guti i el PSUC ho volia
fer...però no ho va aconseguir mai. Com trobar la dialèctica entre la lluita al
carrer i l’acció no subordinada als governs? Aquesta es la clau de volta per a tota
acció revolucionària que no es conformi en ser un “tigre de paper”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada