Diuen que no hi ha llibertat sense seguretat...però no qualsevol ni a qualsevol preu!

La ciutat morta, documental colpidor, que va programar després de molts retards TV3 al canal 33 dissabte, ha creat un gran ressó ciutadà, un sentiment generalitzat que quelcom no funciona adequadament en l’àmbit de la seguretat i la justícia, ni en el de la política. El que des de les xarxes corria com un missatge d’atenció ara és un torrent d’indignació.

Uns fets del 2006, el 4F, gairebé 9 anys més tard, obliguen a obrir un cas ple d’ombres i incerteses. Darrera queda el patiment d’uns nois i el suïcidi d’una noia. I, possiblement, la impunitat de l’autor o autors que varen deixar paraplègic un policia local de Barcelona.

El model policial actual s'ha de revisar a fons. Gairebé ningú nega la necessitat d’una policia que preservi els drets dels ciutadans i lluiti contra la delinqüència, en una societat injusta, on el crim no pot quedar impune. Però no qualsevol sistema ni a qualsevol preu. Formació i control democràtic, eradicar comportament violents, actituds xenòfobes i autoritàries...no crec en un altre camí en un marc democràtic.

ICV-EUiA ho va intentar durant tres anys, en el darrer tripartit i no se’n va sortir, mes ombres que encerts ens expliquen que una minoria en un govern, sense un canvi de paradigma assumit per tothom, fa irrellevants els canvis (càmeres, codi ètic...)  i s’empantana en les conseqüències de l’autoritarisme arrelat i quotidià del sistema.

Podem fer dels errors una taca inesborrable, una autocrítica sense perdó, una diana per les recriminacions que ens divideixen i impedeixen les alternatives, o podem aprendre d’ells, dels errors, saber que no hem de fer, com situar-nos en el futur, per què els canvis s’han de fer, estant pendents i son més necessaris que mai.

No podem deixar impunes els errors judicials, policials i polítics, la denuncia és necessària, imprescindible, però hem de tenir alternatives, a la política, a la justícia i al sistema policial actuals. Hem d’assegurar seguretat, equitat i llibertat, en el marc d’un sistema democràtic renovat, si no ho fem ho faran altres en una altre direcció.

Patrulles urbanes, solució o denuncia?

Els veïns de Mas Ramada surten a patrullar a les nits, trepitgen els carrers per quer no volen ser trepitjats en els seus drets, per que masses cops han aguantat coses que en altres zones de la ciutat no es permetrien.

Son conscients els veïns, ho se, que la tasca de vigilància, d’assegurar l’ordre pertany als cossos policials i és el que volen. No substitueixen als professionals, la seva presència és per a assegurar que no es produeixi l’absència d’una seguretat suficient a la que tenen dret. És un crit d’alerta per a que no torni la normalitat anormal de la inseguretat produïda per l’incivisme d’alguns mals veïns, no molts però suficients,  d’un barri del costat.

Cansats de que els que viuen lluny els puguin acusar d'intolerants a ells  que viuen les 24 hores els problemes, quan el que hi ha és més senzill i alhora complexa, el rebuig a un incivisme continuat, reflex  d’una delinqüència endèmica que te en el barri de Font l’origen i les principals víctimes, però que s’estén pels barris veïns fent a voltes la convivència més que difícil.

La presència del veïns al carrer és una denuncia als governs, tots, que no ho hem fet prou bé, i alhora és un estímul per a canviar en la direcció correcte. La seguretat pot ser usada com a instrument demagògic, per a promoure el populisme oportunista, alguns en algun lloc ho han fet amb resultats desastrosos per a la convivència democràtica. Però precisament per que els dimonis no es facin reals cal actuar amb els instruments democràtics al nostre abast.

Hem de crear les condicions per que les patrulles desapareguin i aquestes son el treball policial ben fet, amb mitjans i coordinació amb els veïns, que facilitin l’acció social i potenciïn els punts forts de cada un dels quatre barris de l’anomenada zona Est. Mobilització i acció, denuncia i compromís son elements per a cosir un nou pla d’acció esmenant els errors del passat.

Els quatre barris a l’est de la ciutat, seguretat ciutadana.

Fa uns dies a redós de la moció aprovada pel darrer Ple vaig escriure sobre aquests barris, preocupat pel que no hem fet bé, tots, i esperançat pel que podem fer amb els veïns i veïnes. Per què el que succeeix de bo i no tant bo en aquets barris és un tema de ciutat. Per que la ciutat son tots els seus barris i les persones que hi viuen.

Aquestes ultimes hores una agressió salvatge, el motiu del qual era l’atenció a un comportament incívic a fet saltar totes les alarmes i posa amb més urgència un tema que es clau en tota democràcia, la seguretat. La seguretat entesa com l’exercici de la ciutadania i la seva protecció davant dels incívics. Per que sense seguretat no hi ha democràcia, impera la llei de la selva, dels que usen i abusen de la força.

La reacció de la ciutadania ha estat exemplar, tenim la sort de tenir uns representants veïnals en aquests barris molt capaços, però necessiten i ens necessiten a tots. No dubto de que el govern municipal actuarà amb rapidesa i arbitrarà els mitjans propis i els de la generalitat, al que li correspon la seguretat en bona part, per donar confiança a la gent que ho necessita.

Des del meu grup posar-nos a disposició del que calgui per a treballar sense partidismes per el bé comú, confiem plenament en que si anem plegats, amb els veïns i veïnes i posem el mitjans adequats i suficients ens en sortirem!

L’oblit de la zona Est de Girona, un problema no resolt.

Molts gironins no coneixen la zona est. Els  quatre barris: Vilarroja, Mas Ramada, grup Sant Daniel i Font de la Pólvora. La carretera de Sant Feliu és el cordó umbilical que els uneix amb la ciutat. Hi viu bona gent, la gran majoria, però també una minoria, instal·lada a Font de la Pólvora especialment, que fa del delicte la seva vida. Coses que en el centre de la ciutat serien impensables, la venta descarada d’estupefaents i l’incompliment sistemàtic de les normes de convivència, es donen amb massa impunitat.

Molt s’ha treballat des de l’àmbit social en els darrers anys a Font i a la zona, també des de fa temps, recordo amb afecte l’època de regidor de serveis socials d’en Tià Salellas. Però mai s’ha pogut treballar a fons els temes de seguretat. Hi ha una llegenda política que diu ja convé que els problemes d'aquesta mena estiguin localitzats i no arribin al centre de la ciutat. També he escoltat sovint un paradigma policial, que continua vigent, que prima cuidar els confidents i les operacions d’alt nivell, un cop cada dos anys una gran batuda, per desarticular xarxes, per damunt de la presència permanent que dissuadeix al delinqüent i faciliti la convivència , fent desaparèixer  la sensació d’impunitat.

Fa uns anys gairebé vam aconseguir donar la volta a aquest cul de sac, recordo presidir una reunió amb el conseller d'interior Saura amb totes les entitats dels barris al centre cívic decidint una altre manera d'actuació policial. Durant uns mesos es va canviar el paradigma, es va girar la truita i la gent tenia una sensació de canvi, però recordo també que l’alcaldessa no hi creia, "l’ombra allargada" tampoc,  i al final la junta local  de seguretat va anar desmuntant l’operatiu fins que es va quedar en res.  Va ser un dels moment mes tristos de la meva participació al govern, vaig estar a punt d’abandonar-lo,  però  em varen convèncer de continuar, mantenint la feina que els tres regidors d’ICV-EUiA estàvem fent i era ben valorada. Em vaig equivocar.

El dilluns passat he dinat a l’escola de Vilarroja amb el meu amic Cristòbal, el director, hem recordat aquells moment de canvi i m’ha explicat la difícil situació actual, on la crisi està deteriorant encara més la convivència i la delinqüència arriba a sectors de la població que no tenen on resguardar-se.

Una esperança però em commou, la mobilització de la bona gent dels barris, es manifesten davant de la plaça del vi representants de les associacions de la zona i apareixen nous lideratges com la del president de l’associació de Mas Ramada que son un exemple d’honestedat i perseverança . Per què no hi ha democràcia i cohesió social sense seguretat i no hi ha seguretat sense la col·laboració dels veïns i veïnes, encara estem a temps, però cal actuar amb fermesa, amb continuïtat i amb els veïns i veïnes. Girona és també els seus barris!

La gesticulació sobre la inseguretat, no farà una Girona més segura.

Foto: Marc Bataller. El Punt Avui

L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va presentar poc abans d’acabar l’any l’anomenat“pla de xoc en civisme, seguretat i neteja per al 2012”. Puigdemont va informar que, del gener a l'octubre, la ciutat va penalitzar 777 casos d'incompliment de les ordenances de convivència, és a dir, un 49% més que tot el 2010 . Va cobrar multes de 150 a 300 euros que s'enduriran l'any que ve. “Són sancions que es consideren baixes i que incrementarem”, va afirmar Puigdemont, acompanyat dels regidors Joan Alcalà i Jordi Fàbrega.

“Tolerància zero”. Res a dir com oposició. Les ordenances estan per  complir-les però si qui les aplica no té un mínim de mà esquerra, aporta més pedagogia que intervencionisme,  pot provocar el contrari del que pretén i que acabem percebent més inseguretat.

Per altra banda és  difícil que un major control aporti nous suports perquè la neteja,  l'ordre i el civisme són molt conjunturals dels temps que corren,  responen a uns canvis en els patrons culturals fruït de l'arribada de  molts ciutadans nous i, sobretot, és molt subjectiu de qui ho viu, la  sensació de "desordre" pot tornar-se cada cop més exigent i oblidar  que abans era pitjor. Les dues primeres causes són bastant difícils de  superar a base de policia i la tercera deixa en no res la feina  d'aquesta.

En quan a la neteja el que cal és aplicar les condicions del nou contracte, més feina i menys retòrica.

Es parla també d’un pla de detecció de zones on creix l'incivisme (especialment a les  nits a la plaça Vicens Vives (als jutjats), l'Avinguda Ramon Folch, el  carrer Figuerola o a Bonastruc de Porta (sota les vies), els llocs on es concentra l'oci nocturn). Els que hem governat sabem que l'oci  nocturn és un equilibri entre dos interessos contraposats. Ara per ara CiU des de la seva inexperiència i pressionat per la major influència  d'un dels dos interessos veu molt simple la solució però això l'aboca a un enfrontament amb els joves i amb un sector empresarial dinàmic i necessari per a la ciutat.

Se’ns amenaça també amb una nova ordenança municipal que prohibirà “beure alcohol al carrer". Girona es vanagloriava fins a data d'avui de ser l’única capital catalana que no tenia cap conflicte amb l'alcohol al carrer. Per al nostre soci majoritari al govern anterior, això era sinònim de que vivíem en una ciutat modèlica on tothom era tan educat i civilitzat que no  feia falta (Girona rai), per a d’altres sectors, aquest era un banderí de resistència davant l'onada retalladora de llibertat que havia recorregut el país.

Per a nosaltres el discurs és fàcil i entenedor: quina diferència hi ha entre beure una cervesa a la terrassa d’un bar i en un banc de la pl. Independència? En temps de crisi els joves cada cop més busquen alternatives a pagar uns diners que no tenen i sembla que la  dreta de debò ha oblidat la que es va liar quan van intentar prohibir un botellón convocat per internet a la Copa.

La seguretat i l’incivisme ens preocupa com als primers però no hi ha solucions fàcils a temes complexos.

No volem pagar el cost de la “no Sopa”

Avui tot presentant la feina feta aquest darrer any al consorci “la Sopa” he deixat anar el supòsit del cost social per a la ciutat de la “no Sopa”. És a dir: què passaria si no existís. Ve a compte aquesta reflexió perquè en moment de rebaixes i quan aquestes afecten als sectors més desfavorits hom pot pensar que els diners dedicats als que menys tenen i no voten ni paguen impostos entrarien en la llista de sacrificats.

No cal anar massa lluny per trobar teories i realitats que diuen que cada home i dona es responsable únic de la seva sort i que si és un perdedor ha d’assumir totes les conseqüències i per tant és justificable la seva marginació. N'hi ha també que no ho diuen però ho pensen.

Una ciutat dividida en barris en funció de la riquesa, una ciutat en la que coexisteixi la riquesa i la marginació però no es barregin, pot assumir el cost de la “no sopa”, gastant més però en policia i en seguretat privada.

Aquest model de ciutat no és el nostre, no és el que vol la gran majoria de les gironines i gironins. Volem una ciutat que es preocupi per tots i totes, que doni oportunitats al individus, però també que tingui ànima de comunitat. Una ciutat per viure i conviure.

Per això ni ara ni en el futur volem pagar el cost que significaria la no existència de la Sopa, de l’atenció social primària, dels centres cívics, dels serveis per a nens i joves en risc d’exclusió, del serveis per a la gent gran i la dependència...

La Girona Social és la Girona emprenedora i de cultura, és la seva ànima.

"Retallades o incendis?"

Publicat a el Diari de Girona el 7 de febrer.

"JESÚS BADENES 
Aturar-se a escoltar Joan Olóriz (ICV), tinent d'alcalde de Polítiques Socials de Girona, suposa alguns riscos. Un dels més greus és que convida a pensar. Divendres, en l'habitual roda de premsa del govern tripartit de Girona, va llançar una reflexió que hauria de fer-se més d'un dels que acaben d'aterrar a la Generalitat. Olóriz va instar les administracions a no fer "retallades indiscriminades" en àmbits que després podrien requerir plans de xoc que resultarien molt més cars.

Hi ha infraestructures i equipaments que -més enllà de la inversió que suposen- tenen un component social que no es pot deixar de banda. Algú podrà pensar que parlo de centres cívics o de casals de gent gran. No. Parlo de comissaries, d'hospitals i d'escoles. Voler retallar inversions necessàries només ens porta a haver d'activar sistemes d'emergència o deixar cronificar alguns problemes. Tenim l'exemple dels barracons. Allò que havia de ser una solució provisional, s'ha convertit en la norma. Per no fer inversions necessàries quan calia. Espero que amb les retallades no acabem provocant més incendis."

El perill del neofeixisme de la quotidianitat

He participat en un debat sobre l’impacte que tenen les corrents xenòfobes i racistes en el context de la crisi en les ciutats europees. Al costat de ponents francesos, alemanys i suecs he compartit taula amb companys de Vic i Hospitalet. Ha esta un bon espai de reflexió dels punts en comú que tenim com en tants d’altres temes els pobles i ciutats del conjunt d’Europa. Ara més que mai acció local i europea haurien d’anar més de la mà i més quan els estats s’entesten en mirar-se de reüll i desfer el camí federal en el que els europeistes tants esforços hi han esmerçat.

La nova extrema dreta ja no es presenta amb el cap rapat i els símbols del anys trenta, porta americana i corbata, ulleres de disseny i es dóna aires de modernitat situant l’origen de tots els mals en els immigrants. La crisi els hi dona el pretext per a plantejar polítiques excloents, en nom de la llibertat retallen les llibertats i manipulen la por, les pors que la incertesa del futur i la precarietat del present sacseja els barris populars de les ciutats .

Hem de fer front a les causes dels problemes, potenciar i on calgui refer les xarxes socials que generen solidaritat i compromís comunitari, assegurar els serveis socials per a tothom i potenciant el plans de treball per a  que la gent que ho necessiti pugui refer la seva vida, truncada per l’atur i la precarietat.

I evidentment cal seguretat, però la seguretat és trobar la justa mesura entre les accions socials per a assegurar l’autonomia personal i la cohesió de la comunitat i les accions punitives ràpides i  selectives que aïllin als malfactors.

Però atenció! De cap manera podem per desconcert o oportunisme donar la raó, ni que sigui en part, a aquells que assenyalen com a únic responsable als nostres veïns, aquells que  per color de la pell o la seva religió esdevenen estranys. Els diferents no poden convertir-se en els altres, no podem convertir la diferència en desigualtat.

El perill no està solament en els neofeixistes, el perill de debò és que ens hi acabem convertint.

Mai s’han de sentir sols. Diada patronal de la policia municipal

Els que de joves hem corregut davant de la policia ens va costar entendre que tota societat democràtica necessita uns mecanismes d’ordre i seguretat per a garantir drets, assegurar l’exercici de les llibertats i l’acompliment dels deures. Recordo en el primer ajuntament democràtic el camí que va començar Jaume Curbet i que ha anat consolidant  al llargs del anys, ensenyant i publicant sobre aquests mecanismes que han de fer compatibles seguretat i llibertats.

Avui, un any més, he anat als actes que la policia municipal de Girona fa a l’entorn de la seva diada patronal. Em sembla que des de que sóc regidor, tant a l’oposició com al govern, no hi he faltat mai. He vist els canvis produïts però, al meu parer, el més gran ha estat la feminització, l’acompliment d’un canvi no s’aconsegueix sense el paper capdavanter d’aquelles primeres noies que van fer amb valentia el primer pas. Avui en rendíem homenatge merescut, però la millor constatació d’aquest era el rellevant nombre de dones policies que avui compartien amb elles acte i després dinar.

Al llarg d’aquest anys he compartit moltes converses amb elles i ells, des de les meves responsabilitats en la direcció de les polítiques socials a la ciutat hem anat teixint complicitats per assegurar un bon funcionament dels serveis públics i millorar la percepció de les ciutadanes i ciutadans sobre la convivència i la seguretat.

En èpoques de crisi com les que vivim necessitem més que mai servidors públics motivats i preparats, tanmateix la convivència necessita i els policies són el primers en percebre-ho, una voluntat decidida i comuna de cohesió social i dedicar-hi els mitjans necessaris.

Ha estat una bona diada, compartir per caminar junts.

Manifestació per la convivència a Salt

Aquest matí amb la Nuri i l’Enric hem anat a la Manifestació de Salt. Era una manifestació necessària però insuficient si la distància que he observat entre les entitats convocants i l’Ajuntament no es supera. La bona notícia d'avançar en un Pla de ciutadania, que dirigirà un bon amic i treballador de l’Àrea de Polítiques socials no tindrà èxit sense aquesta premissa. Això vol dir que les polítiques socials i educatives han de ser clarament prioritàries no solament en les declaracions sinó també en els pressupostos municipals i això vol dir teixir una xarxa de serveis públics i comunitaris de proximitat que generin arrelament i confiança. L’Ajuda supramunicipal no fructificarà sense aquestes bases. És cert que la frase més aplaudida del manifest ha estat la referent a la policia i la  seguretat, i és lògic per les circumstàncies del moment que genera por, ara bé, l’acció policial pot ser un bon antipirètic, que fa baixar la febre, però no cura el mal que la provoca. Cal aquesta acció de seguretat, sens dubte, però sense un model social i educatiu a mida i amb els responsables socials i polítics al capdavant sense mirar-se de reüll, les males notícies continuaran.