Què vol dir que anem a totes? La força de la raó. (i 3)

Del que hem dit en els anteriors dos posts, la hipòtesi més versemblant és la de que Espanya faci cas omís als procediments democràtics, aleshores el camí és aconseguir que els principals països europeus i les principals institucions financeres vegin que els costos de la no intervenció internacional siguin superiors als de la intervenció.

Les mesures de pressió real es basarien en la mobilització permanent (manifestacions, concentracions, acampades...); la desobediència institucional, des de tots els estaments institucionals no intervinguts; una acció exterior intel·ligent, des del les institucions públiques i privades cercant la complicitat de l’opinió pública internacional; i la més complexa i polèmica, la paralització econòmica, usant el mecanisme de la vaga general indefinida, plenament constitucional que ens portaria a la primera plana de l'escena internacional.

És en aquests marc que de nou els costos d’una via i altra s’imposen. Només en un escenari de continuada paralització es poden crear les condicions per a que el sector privat aposti per la mediació i que els costos de no intervenir siguin superiors als costos d’intervenció.

Al meu parer, en l’escenari que s’assumeixin els costos, en el cas que les mesures de pressió siguin continuades i amplament majoritàries, és pot desenvolupar una nova etapa que basada en la mediació exterior, on possiblement no s’accepti una independència per fet consumats, però, per fi, s’obligui a les parts a acceptar el resultat d'un referèndum d’independència.

Com tota hipòtesi, el que he desenvolupat, pot no concretar-se o anar per altres variables, però en qualsevol cas la mobilització permanent i la mediació internacional seran les peces claus.