O reforma descafeïnada o República catalana.

Hi ha moments en la història en que el pobles poden decidir el camí a seguir, son moments molt especials que es donen molt de tant en tant, plens de dificultats però amarats d’esperances. Ara i ací podem decidir si volem la ruptura amb un sistema desgastat i d’escassa qualitat democràtica o obrim un camí nou on siguem protagonistes del canvi. O reforma o ruptura. Tu decideixes.

Clar que voldríem un camí més fàcil, que des d’Espanya ens entenguessin, ho hem demanat abastament. Vàrem enviar tres representants del Parlament a Madrid i tornaren amb un no. Moltes vegades després, en la passada legislatura, des d’ERC, es proposà un referèndum i el resultat fou el mateix. Que pot canviar ara per a que el resultat no sigui el mateix?

Res fa pensar en que els únics que proposen el dret a decidir arribin ni de lluny a aconseguir la majoria absoluta necessària. IU ho ha proposat sempre, Podemos després de moltes vacil·lacions ara ho proposa, ambdós la obtindran la majoria? res ho fa pensar. Aleshores que proposen els partits catalans que amb coalició li fan costat, si no tenen prou força? Entrar en el joc de la reforma descafeïnada o donar-nos suport als que començarem, amb la majoria absoluta d’escons al Parlament, un procés constituent de la República catalana?

Aquesta és la veritable opció que com a catalans tenim el 20D, res del que es necessari: treball, defensa del territori, educació, salut, protecció social...ho podrem aconseguir sense una ruptura democràtica, sense la construcció d’un nou sistema polític que ho faci possible. És un tema de sobiranies. O sobirania catalana o restar a remolc de les oligarquies que viuen tant i tant bé en l’estat borbònic.

Reformar Espanya o un estat català nou?

A quatre dies de les eleccions més transcendentals per a Catalunya des del 1977, ara, a corre-cuita, apareixen els que ens demanen que contribuïm a fer reformes a un estat espanyol, això sí amb condicions i límits preestablerts. El nostre no, a tornar al dia de la marmota, és concretarà en un sí a la independència el 27S.

No és de rebut que ens amenacin un dia sí i l’altre també quan el que volem és exercir un senzill procediment democràtic que es basa en donar la veu al poble i més quan aquest es imprescindible per a obrir o tancar camins transcendentals per al present i futur del nostre país.

La reforma d’Espanya... portem des de 1812, amb la primera constitució espanyola, intenta-ho. Ha estat un constant fer i desfer i sempre, en darrer terme, els governs espanyols s’han encarregat de fer la seva lectura restrictiva respecte a Catalunya, emparats ens institucions hostils a la diversitat. No començarem de nou quelcom que sempre ha fracassat.

És cert que no hi ha canvis sense costos, però encara és més cert que l'immobilisme o les reformes cosmètiques augmenten el cost de la no independència. El trencament amb un estat basat en un capitalisme extractiu i amb una corrupció endèmica ens dona la il•lusió per afrontar el cost del canvi.

El 27S pot obrir un camí nou, si som capaços de guanyar en escons i vots. Volem una majoria, no per convèncer als que mai es convenceran ni que tinguéssim el 90% del vots, sinó per a fonamentar una amplia aliança on sumarem a tots aquells que vulguin contribuir a assentar les bases constitucionals d’una nova república catalana. 

No li digueu constitució si el que voleu dir és immobilisme.

He llegit repetidament que res que es faci democràticament fora de la Constitució de 1978 pot tenir cap validesa. L’acord refrendat en un referèndum que  l’amplia majoria dels ciutadans no van votar per que o no podien o no havien nascut fa 37 anys, esdevé un mur infranquejable. La clau d’una constitució tutelada pels aparells hereus del franquisme, especialment el judicial, el policial i el militar, impedeixen avui qualsevol canvi que no passi pel bipartidisme, font dels actuals problemes.

La llei amaga prejudicis, una part d’ells per tergiversació de la història, una visió de l’estat que el franquisme va voler fer etern, uns sectors que n’han sortit privilegiats i depenen per mantenir la seva riquesa particular, viuen de l’estat, extreuen del control d’aquest els mitjans que els fan poderosos.

Qualsevol canvi al que estan disposats solament pot ser cosmètic. La vella història ensenyada, arrelada en la majoria, veu qualsevol reivindicació nacional que no sia la pròpia, com un robatori, qualsevol reconeixement de singularitat com insolidaritat.

Aquests dies i encara més en el futur veurem com polítics de tota mena es tiraran la història pel cim. Alguns frivolitzaran i negaran a la història el caràcter de disciplina científica, però al meu parer, el fet de ser-ho, una ciència, fa que com totes sia manipulable.

Sempre he ensenyat a contrastar fonts, a cercar testimonis, a confrontar hipòtesis. Perquè no hi ha pitjor manipulació històrica que la que ha anat arrelant en segles de intolerància. Per això acusen a l’escola catalana, fonamentalment la pública, d’haver manipulat a les darrers generacions per a fer independentistes. No creuen que es puguin haver equivocat i com deia l’historiador E. P. Thompson: “ amb la teologia no pots discutir”.

ARSAL. El PP li diu reformar, quan el que vol dir es privatitzar i empobrir!

L’ARSAL, acrònim de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’administració Local, és una llei devastadora pel municipalisme democràtic. I està feta amb una concepció preconstitucional franquista perquè implica treure als ajuntaments la seva dimensió política. I si a un ajuntament li treus això no queda altra cosa que un ajuntament franquista. Aquesta llei, però, no afecta tant a Girona, on tenim un nombre d’habitants propers als 100.000 i som capital de província. Però sí als mes petits i profundament perjudicats. I a Catalunya en són molts en la franja dels 5.000 als 50.000 habitants, que representen una gran majoria de gent.

Què podem fer. Doncs plantant cara, tant jurídica com política. I per això els serveis no es tancaran, ens ho digui qui ens ho digui.

Bé, però abans de l’ARSAL, i encara ara, hi ha reconegut a la Llei de Bases de Règims Locals i a la Llei Municipal de Catalunya el principi de competència general, segons el qual qualsevol ajuntament pot prestar qualsevol servei en benefici de la comunitat. I això avui per avui no és il·legal.

Si fos així als ajuntaments els treus les seves principals eines. Un exemple claríssim és l’educació infantil, el 0-3, o escoles bressol. Que passarà amb els serveis d’inclusió social, de joventut, els culturals de proximitat, de salut o de suport a la gent gran?

Cal un canvi profund, ben cert, però exactament en la direcció contrària que proposen la Llei ARSAL. Jo en faria bàsicament tres: incrementar les competències dels ajuntaments i municipalitzar tota l’educació obligatòria, l’atenció primària de salut, la promoció pública d’habitatge i les polítiques actives d’ocupació. En segon lloc, un sistema de finançament local potent i amb un percentatge de l’IRPF o una cistella d’impostos. I en tercer lloc, una profunda reforma de la presa de decisions, on la participació i la consultat popular no siguin l’excepció sinó la regla.

Reforma o revolució!

Calen noves formes comunitàries en una societat que la crisi econòmica està esquinçant,   tenim necessitat de vertebrar una comunitat que no està acostumada al diàleg,  a compartir i a consensuar. Durant molt de temps s’ha venut un model  individualista basat en el triomf, la competència i preteses oportunitats per a tothom. Aquest canvi de paradigma, de l'individualisme al comunitarisme, és el veritable canvi necessari per a sortir de la crisi.

Perquè els temps que ara ens ha tocat viure les oportunitats per a molts són inexistents.  Podem restar amb els braços creuats els que encara gaudim de feina i estabilitat? No hem d’exigir un canvi  en  el model de governar la nostra comunitat?

Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de cassos de corrupció que exemplifiquen una forma de viure per part d’alguns, és cert que són molts més dels que surten,  i exemplifiquen una forma d'entendre la vida des del món dels negocis i de la política, aquests darrers anys.Són els que volgudament han confós els afers públics amb els privats.  La cobdícia i l’abús dels càrrecs mitjançant les relacions privilegiades d’un determinat exercici del poder. Han tingut solament un objectiu: l’enriquiment personal i conseqüentment l’empobriment de la majoria...Són, al meu parer, l’escuma d’un model que encara alguns s’entesten en recuperar.

Però han tingut un gran aliat, una ideologia hegemònica que ens diu, per activa i per passiva, que el camí és enriquir-se, tant si val com, tant si val que el gat sia blanc o negre, el que cal és que caci ratolins, és a dir, que en caci a tots els altres.

La història ens ensenya que de les grans crisis se’n surt mitjançant la reforma o la revolució, que no em vinguin els defensors de l’actual sistema dient-me que aquesta darrera  és impossible, ells son hereus d’una revolució que transformà els vells principis dels privilegis per naixement pels actuals del predomini del diner. Sense la por a la revolució les classes dirigents, abans i ara, no han cedit mai res. És paradigmàtica l'actitud de les d’avui, que  segurs de que no hi ha perill,  s’aprofiten del xoc de la crisi per recuperar poder perdut.

Jo que ja tinc una edat, sempre m’he considerat un reformista, però la fatxenderia i sectarisme dels que es creuen per damunt del bé i del mal, dels que sacralitzen els seus beneficis per sobre dels drets del comú dels ciutadans, em fan arribar a la conclusió que si consideren que les úniques reformes possibles són les contrareformes, el que cal , el que caldrà, serà una revolució. Probablement molt diferent de les que hem viscut, però com totes les altres, modificarà els paradigmes que semblen inamovibles.

La història no té fi, sempre està en construcció. Quan més analitzo el passat, més inconsistent em semblen les certituds que el poder establert ens vol fer passar com inamovibles.

Sense reforma, revolució! I si no s’ho creuen, temps al temps!