No li digueu constitució si el que voleu dir és immobilisme.

He llegit repetidament que res que es faci democràticament fora de la Constitució de 1978 pot tenir cap validesa. L’acord refrendat en un referèndum que  l’amplia majoria dels ciutadans no van votar per que o no podien o no havien nascut fa 37 anys, esdevé un mur infranquejable. La clau d’una constitució tutelada pels aparells hereus del franquisme, especialment el judicial, el policial i el militar, impedeixen avui qualsevol canvi que no passi pel bipartidisme, font dels actuals problemes.

La llei amaga prejudicis, una part d’ells per tergiversació de la història, una visió de l’estat que el franquisme va voler fer etern, uns sectors que n’han sortit privilegiats i depenen per mantenir la seva riquesa particular, viuen de l’estat, extreuen del control d’aquest els mitjans que els fan poderosos.

Qualsevol canvi al que estan disposats solament pot ser cosmètic. La vella història ensenyada, arrelada en la majoria, veu qualsevol reivindicació nacional que no sia la pròpia, com un robatori, qualsevol reconeixement de singularitat com insolidaritat.

Aquests dies i encara més en el futur veurem com polítics de tota mena es tiraran la història pel cim. Alguns frivolitzaran i negaran a la història el caràcter de disciplina científica, però al meu parer, el fet de ser-ho, una ciència, fa que com totes sia manipulable.

Sempre he ensenyat a contrastar fonts, a cercar testimonis, a confrontar hipòtesis. Perquè no hi ha pitjor manipulació històrica que la que ha anat arrelant en segles de intolerància. Per això acusen a l’escola catalana, fonamentalment la pública, d’haver manipulat a les darrers generacions per a fer independentistes. No creuen que es puguin haver equivocat i com deia l’historiador E. P. Thompson: “ amb la teologia no pots discutir”.