He fet vaga! Els que ens roben milions em treuran cent euros!

Ball de xifres, que estrany, en una de les jornades de més abast de la comunitat educativa a tot l’estat. Pares i mares, professors i estudiants, des de les escoles bressol a la Universitat. No era una mobilització senzilla, molts factors hi jugaven en contra, però ha reeixit. Dignitat contra prepotència, ara sembla que guanyarà la segona, però es convertirà en cendra i fum.

He sentit de tot, per a justificar la no-acció, arguments i pors, sobretot pors. Aquesta por, que com un malson del que no despertem, esdevé un estat d’ànim permanent. També aquells que no hi volen pensar, com si al no pensar-hi el problema deixés d’existir. Fins i tot aquells que volen la perfecció o la major radicalitat però sempre la seva alternativa a quelcom que consideren poca cosa, és no fer res. Molts i moltes són companys meus, amics i amigues, és el que em dol més!

He vist també aquell interí que solament ha treballat tres mesos en tot el curs i ha fet vaga, aquella companya que té el seu marit a l’atur i ha fet vaga, aquell amic a punt de jubilar-se amb totes les incerteses de la seva pensió i també ha fet vaga! Hi ha tanta gent digna que mai em podré sentir sol.

Però per fer caure aquesta estaca a la que estem tots lligats, cal que ens moguem plegats, cal constància, cal confiança i cal il·lusió, que les coses poden ser d’una altra manera. No em rendeixo, no ens podem rendir perquè l’alternativa no és que no passi res, és que passi el pitjor. Avui continuaré amb la mà estesa als que han fet vaga, germans i germanes, i als que no l’han fet, companys i companyes. Perquè ara és demà i tots i totes som necessaris.

Llei Wert torna enrere 40 anys! ...i Rigau fa d’escolaneta!

S’ha parlat de l’atac al català de l’esmentada llei d’educació del ministre Wert, és cert. Sembla que és l’únic que li preocupa a la consellera Rigau, a mi també em preocupa, però també moltes més coses.

La consellera Rigau i el senyor Wert coincideixen en gairebé tot, menys amb l’idioma en què s’hauria d’impartir el mateix model retrògrada i ideològicament carca. A la nostra consellera solament li preocupen les competències, les mateixes que quan les exerceix està portant al pitjor retrocés de l’escola pública catalana dels darrers trenta anys. Hipocresia d’un govern que és incapaç de mantenir les seves estructures d’estat, educació i sanitat, mentre garla i garla sobre dret a decidir i quan decideix anem de mal en pitjor.

Fer de l’escola pública subsidiària de la privada, no assegurar places públiques si la privada en té, separar els nens i nenes per raons falsament de rendiment i que amaguen desigualtats econòmiques evidents, assegurar el finançament públic i la segregació per sexes de les escoles sectàries de l’església catòlica, fer de la religió i de l’espanyolització el fil conductor de l’educació, posar totes les traves amb el nom de revàlides per l’accés del fills i filles dels treballadors a la universitat... Tot això i més ens volen fer colar en la punyetera llei Wert. I de tot això la Generalitat ni mú!

Ja n’hi ha prou de que la conselleria d’Ensenyament jugui amb les cartes marcades, grinyolant contra Madrid i aplicant, amb entusiasme, els continguts, les mesures més retrògrades. Escanyant l’escola pública, negant els recursos més necessaris. També volem decidir en educació, també volem exercir la nostra sobirania, volem escola catalana, pública, laica i de qualitat!

Dijous 9 de maig, vaga d'Educació. Per què una vaga més?

Font: acampadabdn.org

Hi ha molts motius per a protestar: retallades de sou, augment d’hores, acomiadament d’interins i pèrdua de recursos que afecten la qualitat dels sistema educatiu públic. A tot això hem d’afegir la darrera llei estatal partidista en aquest àmbit i el proper decret de la Generalitat sobre plantilles obrint la porta a l’amiguisme i la corrupció en el nomenament del 50% del professorat a cada centre per part del director.

Entre la ràbia i el desànim, es mou la majoria del professorat, aïllats en petits i mitjans centres, amb dificultats per a fer confluir els problemes concrets de la teva escola o institut amb el conjunt del professorat. Aquest aïllament també es concreta en una feina que, malgrat el treball en equip, manté altes dosis d’individualisme, en darrer terme estàs sol davant del grup classe.

Molt s’ha fet abans del dijous, dia de la vaga –tancades, assemblees, manifestacions- però molt resta per fer... No és fàcil. Però que les administracions no comptin solament els vaguistes, s’equivocarien: repto al ministre Wert o la Irene Rigau a anar a qualsevol claustre de qualsevol escola pública de Catalunya, no li caldrà comptar amb els dits d’una mà els que són favorables a les seves propostes, els hi sobraran tots.

Ens cal però més unitat d’acció, combinar el sindicalisme, imprescindible, amb els representants assemblearis, obrir-se més a tota la comunitat i especialment a pares i mares i alumnes, aquests darrers han de lluitar amb coratge i decisió contra unes mesures que els hi prenen el futur. Però som els ensenyants els que, amb el nostre exemple, hem d’obrir camí. Hi ha motius per la vaga, però encara n'hi han més per a seguir lluitant.

El Celler de Can Roca, una excepció?

Font: blocs.laxarxa.com

En Josep Roca comentava en la seva intervenció al Teatre Municipal que fa 27 anys quan van obrir el restaurant el primer dia no va entrar ningú, han estat la perseverança i la bona feina les que li van permetre fer-se un forat i esdevenir primer un restaurant de referència a la ciutat, després al món. Com molts projectes, la dificultat és fer-se camí els primers anys, en l’àmbit de la restauració i en tots els altres i de tots els problemes el més gros, estic segur que em donaran la raó, és la liquiditat, la facilitat o no d’accedir al crèdit.

Crec en el treball, l’assalariat i l’emprenedor, el que fa una bona feina i el que s’arrisca a fer-la i que altres en tinguin. Crec en l’economia productiva, de béns i de serveis, és la única que genera riquesa material i permet redistribuir-la amb equitat. Avui el gran enemic de l’economia productiva és la política econòmica que des del Banc Central Europeu, Mario Draghi està perpetrant. No està sol, té darrera els que tenen l’hegemonia del poder econòmic i polític, a Europa i a casa nostra, avui, els especuladors que controlen la banca europea i els fons d’inversions. Diners al 0,5 pels bancs, al 10 per les petites i mitjanes empreses, si tenen sort.

Per això es fa difícil als que estudien al millor institut d'hostaleria del món, que també es troba a Girona! Caldria que alguna revista promogués aquest títol? Que els seus estudiants quan acaben puguin reeixir creant nous negocis. Que els que ara els tenen no tanquin, que la il·lusió generada pel premi als germans Roca pugui ajudar-nos a rellançar l’economia gironina, la productiva. Els conreus i la ramaderia de qualitat, la indústria i les cooperatives alimentàries, els serveis d'hostaleria i turisme, la rehabilitació i renovació d'habitatges,  la investigació i desenvolupament de nous productes i serveis...

Si no volem que el Celler de Can Roca sigui una excepció, una meravellosa excepció però, cal trencar les regles actuals que ens han instal·lat en la depressió econòmica i en la desesperació social, per això cal crèdit, cal crèdit ja! Una política econòmica que tingui com a prioritat la inversió productiva i l’ocupació, és a dir deixar d’ajudar als bancs que no donen crèdit, crear una banca pública amb les entitats nacionalitzades, fer una política econòmica a les antípodes de l’actual!

Un mal temps per a fer-se gran

Sóc conscient que no és pas un bon temps per a gaire ningú, però encara menys per a la gent gran. Callada massa sovint, soferta sempre, avui esdevé pel seu nombre un objectiu dels que anteposen la reducció del deute per damunt de tot i de tothom.

A la congelació de les migrades pensions, als copagaments varis, ara s’agredeix als més febles de tots, els dependents, amb la reducció de les seves prestacions. I no es queda tot ací, se’ls amenaça amb la reducció de les pensions, tot dient, ara, que són insostenibles.

El dijous al plenari del Consell de la Gent Gran repassava amb la mirada les cares conegudes, estimades, dels representats associatius de la gent gran i copsava la preocupació davant de la incertesa del moment, de les dificultats que els associats, els més actius de la ciutat, els hi trameten. Dificultats que tenen algunes associacions que fins ara havien estat apadrinades per les ara ex-caixes, que veuen com aquestes restringeixen els seus pressupostos i fins i tot els fan fora de locals que fins ara havien estat casa seva.

En l'esmentada reunió vaig trobar la intervenció d’un responsable de l’obra social d’una d’aquestes ex-caixes especialment fora de lloc, no crec que vagi incorporat amb el sou justificar lo injustificable i més davant d’una gent que, ell sap i tots sabíem que el que deia, no era de rebut. Però així van avui les coses, els culpables acaben essent les víctimes.

Trobo l’ajuntament massa sol, i si bé és cert que fa un esforç per a mantenir els programes assistencials, li manca energia per a enfrontar-se amb les altres administracions que escapoleixen les seves responsabilitats. El teixit associatiu, la gent gran, necessita d’un lideratge compartit que planti cara als que solament veuen negoci on haurien de veure obligacions i serveis públics. No hem de parar fins que restituïm a la gent gran els serveis necessaris i la tranquil·litat en el futur que es mereixen, que s’han guanyat.

Una casta extractiva, una colla de lladres!

Font: wikipedia.com

L’altre dia vaig sentir aquesta definició de la classe dominant espanyola, i formant part d’aquesta, la catalana, casta extractiva, és a dir la que viu de la simbiosi amb el poder públic amb un únic objectiu: fer diners a costa dels altres, sense escrúpols. I això ve de lluny. No podem oblidar que a redós del Franquisme que als anys seixanta es va fer una enorme acumulació de capital del que és hereu l’actual sistema bancari i bona part de les grans fortunes a les que en la transició no se’ls hi va demanar ni l’origen de les fortunes ni les responsabilitats a les que podien haver incorregut.

Aquest maridatge ha caracteritzat aquests anys de democràcia tutelada, aquesta casta extractiva és la que s’ha aprofitat de l’entrada a la Unió Europea, la que ha saquejat les ajudes comunitàries tots aquests anys, la que va induir i mantenir la bombolla immobiliària i la que ens ha deixat una deute terrible després d’amagar i protegir els seus beneficis a prop, amb les fórmules hisendístiques que les protegeixen, o ben lluny, en els paradisos fiscals que proliferen en aquesta economia pretesament global.

El més important problema que tenim és l’atur, seguint el full de ruta de qualsevol país de la Europa del nord hi hauria hagut un pacte entre els que tenen el capital i els que tenen treball o l’han perdut. El més important seria que tothom cedís i en primer lloc els que més tenen per a tornar la dignitat d’una feina als nostres sis milions d’aturats. Però els qui el poble ha votat per a liderar, troben assumptes més peremptoris a atendre dins la seva ben pagada bombolla.

Aquesta colla de lladres, indiferents al patiment, no entenen una altra cosa que la por a perdre el que més estima, els diners. Incapaços de perdre una mica per mantenir bona part del seu guany, solament ho podrà entendre, si és que ho entén mai, si l’alternativa es perdre-ho tot. O ens espolsem la mandra i por de sobre, o ens deixem de punyetes i ens unim davant el nostre enemic principal, aquesta casta extractiva, o tot continuarà igual, és a dir a pitjor.

Els que s’han carregat el sistema ens diuen antisistema!

Font: libertaddigital.com

Més ràbia que resignació es respirava ahir a la manifestació del 1er de maig a Girona, més esperança que desil·lusió es copsava al dinar solidari amb la PAH, en el bloc ocupat de Salt. Hi ha moltes raons per engegar-ho tot a pastar fang, la ineptitud dels governs i la submissió dels governants als poderosos d’ací i d’allà no és la menys important. Un PP i un PSOE, amb l’ajuda inestimable de CiU, s’han carregat des del 2010 el raquític estat del benestar que havíem construït amb les restes del banquet del “desarrollismo” de la darrera dècada. El sistema està fent figa.

Paciència, ens demana Rajoy, que esperem les eleccions alemanyes. Paciència ens demana Mas, que esperem fins després d’exercir el dret a decidir. Avui la paciència rima amb indecència.

És indecent que els governants observin amb indiferència el patiment de tants, de molts, cada cop més, que es queden sense feina o a l'incorporar-se al mercat de treball ni se’ls espera. És indecent els sobresous dels que es dediquen als afers públics i els multimilionaris sous dels que mal gestionen bancs i grans empreses. És indecent que els diners que ens han robat s’usin per especular i ensorrar l’economia productiva. És indecent la jubilació amb desenes de milions pels responsables de les malifetes de la Banca.

Els temps estan canviant! I no ens resignem com fins ara que el canvi sigui a pitjor. Els que hem defensat reformar els sistema, els que ens hem escarrassat per governar-lo millor, els que hem cregut en les seves regles de joc pensant que la majoria les podria canviar, que calia acumular forces, pactar, cedir una mica si els altres també cedien, ens trobem avui aquest camí barrat, forrellat amb pany i clau. Els poderosos ací i allà han decidit trencar l’espinada al reformisme, han esdevingut els primers antisitema, s’ho estan carregant tot.

De la mateixa manera que la intransigència de l’espanyolisme ens ha convertit a molts federalistes en independentistes, no tenim una altra via els reformistes, en el món que vivim, que esdevenir revolucionaris.