Ball de xifres, que estrany, en una de les jornades de més abast de la comunitat educativa a tot l’estat. Pares i mares, professors i estudiants, des de les escoles bressol a la Universitat. No era una mobilització senzilla, molts factors hi jugaven en contra, però ha reeixit. Dignitat contra prepotència, ara sembla que guanyarà la segona, però es convertirà en cendra i fum.
He sentit de tot, per a justificar la no-acció, arguments i pors, sobretot pors. Aquesta por, que com un malson del que no despertem, esdevé un estat d’ànim permanent. També aquells que no hi volen pensar, com si al no pensar-hi el problema deixés d’existir. Fins i tot aquells que volen la perfecció o la major radicalitat però sempre la seva alternativa a quelcom que consideren poca cosa, és no fer res. Molts i moltes són companys meus, amics i amigues, és el que em dol més!
He vist també aquell interí que solament ha treballat tres mesos en tot el curs i ha fet vaga, aquella companya que té el seu marit a l’atur i ha fet vaga, aquell amic a punt de jubilar-se amb totes les incerteses de la seva pensió i també ha fet vaga! Hi ha tanta gent digna que mai em podré sentir sol.
Però per fer caure aquesta estaca a la que estem tots lligats, cal que ens moguem plegats, cal constància, cal confiança i cal il·lusió, que les coses poden ser d’una altra manera. No em rendeixo, no ens podem rendir perquè l’alternativa no és que no passi res, és que passi el pitjor. Avui continuaré amb la mà estesa als que han fet vaga, germans i germanes, i als que no l’han fet, companys i companyes. Perquè ara és demà i tots i totes som necessaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada