Sóc conscient que no és pas un bon temps per a gaire ningú, però encara menys per a la gent gran. Callada massa sovint, soferta sempre, avui esdevé pel seu nombre un objectiu dels que anteposen la reducció del deute per damunt de tot i de tothom.
A la congelació de les migrades pensions, als copagaments varis, ara s’agredeix als més febles de tots, els dependents, amb la reducció de les seves prestacions. I no es queda tot ací, se’ls amenaça amb la reducció de les pensions, tot dient, ara, que són insostenibles.
El dijous al plenari del Consell de la Gent Gran repassava amb la mirada les cares conegudes, estimades, dels representats associatius de la gent gran i copsava la preocupació davant de la incertesa del moment, de les dificultats que els associats, els més actius de la ciutat, els hi trameten. Dificultats que tenen algunes associacions que fins ara havien estat apadrinades per les ara ex-caixes, que veuen com aquestes restringeixen els seus pressupostos i fins i tot els fan fora de locals que fins ara havien estat casa seva.
En l'esmentada reunió vaig trobar la intervenció d’un responsable de l’obra social d’una d’aquestes ex-caixes especialment fora de lloc, no crec que vagi incorporat amb el sou justificar lo injustificable i més davant d’una gent que, ell sap i tots sabíem que el que deia, no era de rebut. Però així van avui les coses, els culpables acaben essent les víctimes.
Trobo l’ajuntament massa sol, i si bé és cert que fa un esforç per a mantenir els programes assistencials, li manca energia per a enfrontar-se amb les altres administracions que escapoleixen les seves responsabilitats. El teixit associatiu, la gent gran, necessita d’un lideratge compartit que planti cara als que solament veuen negoci on haurien de veure obligacions i serveis públics. No hem de parar fins que restituïm a la gent gran els serveis necessaris i la tranquil·litat en el futur que es mereixen, que s’han guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada