De Beques universitàries i nazis!

El passat dimecres, vaig patir tot el pes dels partits de l’immobilisme, d’aquells que fan impossible l’acord Catalunya-Espanya, si no es sota les seves condicions de subordinació. La Proposta No de Llei, que vaig presentar a la Comissió d'educació, de traspassar les beques i ajudes als estudis universitaris a la Generalitat de Catalunya, aplicant el que diu l’estatut del 2006, fou rebutjada per 31 vots en contra (PP-PSOE-Ciudadanos) i 12 vots a favor (ERC-Podemos i confluències- DiLl-PNB-Grup mixt). Un retrat del que avui, i molt em temo demà, exemplifica la pervivència d’un model únic d’Espanya que ens porta indefugiblement a la independència, a la República catalana, si volem construir un futur emancipat de tuteles que ens subordinen i minimitzen.

Les intervencions del no foren variades, entre cíniques i agressives. El premi al cinisme recaigué en el PSOE, ens volia transaccionar una esmena de bones voluntats, si governaven ells ens mirarien bé, podríem executar les beques, però la organització, convocatòria i seguiment se’ls quedava l’estat. Més del mateix, la mateixa medicina que ha comportat immobilisme o arbitrarietat.

Ciudadanos, ja va confessar que es troba a les nostres antípodes i que creu en un model centralitzat, amb el nom de la igualtat dels individus, rebutjat la igualtat entre nacions. Aquest nacionalisme que no es confessa tal, perquè té un estat al darrera. Nosaltres, el hi vaig dir que també deixaríem de ser independentistes quan tinguem un estat propi.

El premi a la mala educació, des de la comissió d’educació estant, se’l va emportar el portaveu del PP, un diputat per Valencia! Que entre altres floretes em va etzibar el qualificatiu de nacional-socialista. Li vaig respondre que quan estudiava batxillerat, a l’assignatura de “Formación del Espiritu Nacional” ,a començaments dels setanta, vaig tenir un professors antic combatent de la “división azul”, que en contraposició del que deia em va vacunar definitivament del feixisme. Li vaig recordar que al seu país fou el feixisme qui va matar a Guillem Agulló. I que m’he educat en el respecte a l’adversari cosa que a ell li mancava.

Bé, coses del Congrés. La lluita continua!

14 d’abril: la República ara i ací!

Construïm la República, és la millor noticia que podria haver donat al meu avi i a la meva mare que varen viure la proclamació de la República Catalan, un 14 d’abril de 1931. Quan cops un altre m’ho varen explicar, amb quina il·lusió, poc abans de la seva mort, em parlava la mare de la independència, a tocar, deia ella.

La república sempre ha estat en les meves converses polítiques i amb quina frustració vàrem viure l’acord de la transició , acceptant-lo per obrir el camí d’un be major, la democràcia. Però que d’esllanguida ens ha quedat després dels darrers governs dels partits dinàstics. Ara, la república és l’únic camí, el millor mètode per acabar amb la corrupció que ha viscut, que s’ha arrelat a l’ombra del sistema.

Ens hem d’inspirar en aquelles generacions plenes de coratge, en aquells anhels carregats de desitjos de canvis socials i nacionals. En els errors també i en la capacitat d’esmenar-los. No ho tenim pas fàcil però la república bé que s’ho val.

Hi hauran eleccions a Espanya, de nou, o no. Però el que em queda clar és que per a encetar una república espanyola els hi cal una república catalana. Tenim els instruments, la gent i les complicitats necessàries, aliats que hem de assegurar amb generositat i reconeixement d’una major pluralitat. De Madrid em queda la bona gent d’altres llocs de l’estat amb els que confluïm, però també que avui o ho fem nosaltres o des de Madrid no es farà. Visca la república!

Beques universitàries, debat el proper dimecres al Congrés..

El proper dimecres defensaré a la comissió d’educació del Congrés una Proposició No de Llei pel traspàs de les beques universitàries a la Generalitat de Catalunya. És una vella reivindicació que es troba inclosa en el retallat estatut del 2006. Per què no s’ha fet fins ara? Doncs, a la darrera legislatura la majoria absoluta del PP no ho va permetre i abans, amb l’escàs entusiasme del PSOE pel tema, tampoc va reeixir. Veurem com es posiciona aquest darrer ara, espero que més bé que en el tema de la paralització del Pla Hidrològic.

Per pocs dies que ens restin, paga la pena treballar de valent, doncs per escàs que sia el període que ens resta d’aquesta legislatura, feina avançada tindrem per la següent i autoritat et guanyes davant dels teus electors que han votat un programa i unes persones per a que penquin fins al darrer moment.

No es menys cert, però, que trobem escàs entusiasme en el partits majoritaris, els que sempre han tallat el bacallà, molts dels seus membres a hores d’ara estan més preocupats en el seu lloc a les futures llistes que en la feina pendent. Això es nota especialment en la composició de les meses que presideixen les comissions, on aquests no son majoria es treballa més, en les que hi son, tot son entrebancs i problemes.

La comissió d’educació es un exemple, presidida per una jove promesa del PP, tot just dimecres farem el primer ple on debatrem les proposicions no de llei, mentre altres comissions ja en porten tres de sessions. Com arreu el factor humà i la correlació de forces es determinant.

De LOMCEs i RAJOYs

Satisfacció i escepticisme, sensacions contradictòries de dos dies de sessions plenàries al congrés. En poc temps, dos intervencions al plenari, de fet solament hi ha hagut dos plenaris, m’han permès assumir un repte. No solament el fet de parlar en l’hemicicle sinó dir el que penso davant dels dirigents polítics de present i de futur de l’estat espanyol. Pobresa infantil, al Ple anterior, i LOMCE, al darrer. Satisfacció de fer-ho amb l’amistat i suport del meu grup i també les complicitats amb altres de propers.

Però tot això no em treu una forta sensació d’escepticisme, al ser conscient de quines son les correlacions de forces, les més manifestes i les subterrànies que fonamenten els comportaments passats, presents i em temo que futurs de la política espanyola. No hem deixo enganyar pel desacord, avui, en formar govern. De fet, la possibilitat o no de fer govern o convocar eleccions és dirimeix, no pas entre una alternativa o el manteniment de la continuïtat malauradament, és, al meu parer, la lluita per qui ha de dirigir la continuïtat.

Per això l’exclusió d’un agrupament de les esquerres com alternativa de govern a Espanya. El PSOE mai l’ha tingut en compte. I, malgrat, la excessiva teatralització de Pablo Iglesias en els primers moments  que els hi va donar excuses per a no treballar en aquesta direcció, la sort ja estava donada. En aquestes tres setmanes que resten per a la convocatòria d’eleccions ho corroborarem.

L’ambient a l’hemicicle es d’hostilitat entre uns i altres, però molt impostada com si fos un avançament de la Campanya electoral. Reconec la satisfacció d’estar treballant en temes que m’interessen, que fins i tot m’apassionen, Educació, Salut , Benestar, Medi ambient i Canvi Climàtic...

Però veig amb recança que aquells que comparteixen molts dels meus valors no tenen res a fer en l’Espanya actual, solament un gran terratrèmol a Catalunya podria fer trontollar aquest sistema tant ben assentat, però em fa por que dins de Catalunya hi hagi encara tanta gent que pensa, en el que veig avui com impossible, canviar Espanya reformant-la des de les seves institucions.

Panamà dona nom a un nou robatori

Panamà com a metàfora del somni de tot aquell que creu que les lleis estan fetes per als altres, els que no son prou llestos o massa conformistes. El darwinisme social dels que creuen que els més forts, son els que no tenen escrúpols i no es deixen atabalar per cap problema de consciència si les seves accions tenen dures conseqüències per als altres en la mesura que li representin un guany immediat.

Josep Fontana en els dos darrers capítols del seu magnífic llibre -“POR EL BIEN DEL IMPERIO”. Ediciones del Pasado y el Presente. Barcelona, 2011- ens explica la gènesi de la darrera i actual crisi amb la desregulació prèvia de la banca i del mercat financer, aquells que, amb molt de sentit comú, havia regulat Franklin Delano Roosevelt el 1933, per a sortit de la crisi del 1929.

La paradoxa és que de tot aquest patiment generat per i durant la crisi no ha afectat gota als més poderosos que, sense assumir cap mena de responsabilitats han, fins i tot,  augmentat el seu patrimoni. A Espanya i a Catalunya en tenim exemples paradigmàtics. Les velles oligarquies n’han sortit reforçades a costa de la petita i mitjana empresa, que, com si tingués un bidó lligat al peu, s’esforça en tirar endavant, malgrat les dificultats d’un sistema que l’adula i l’explota alhora.

El mon global es veu cada cop més com un conjunt d’instruments dirigits per una màfia que amb l’ajuda inestimable del governs dels estats i dels organismes internacionals comet un doble frau, en el països d’on ha tret la riquesa i en aquells on inverteix per a fer-ne més. Em nego a pensar que no hi ha res a fer, caldrà que patim com en els anys trenta del segle XX, per que surtin a la llum líders capaços de treure’ns d’aquets marasme? Hem de fer tot el possible per a que el que es nou sorgeixi d’una vegada.

Derogar la LOMCE, és el que cal!

El dimarts vinent pujaré a la tribuna del Congrés per a reclamar que la pitjor llei educativa de totes les que es fan i desfan a Espanya, la LOMCE,  sigui derogada. Lamentablement el PSOE, incomplint l’acord del 17 de juliol del 2013 i el seu progama electoral del 20D del 2015, ens planteja únicament l’ajornament de la seva aplicació. Un cop més la vella política de dir una cosa en campanya o a l’oposició i una altre al govern o en expectativa de governar, és fa palesa. I després hi ha qui es pregunta el perquè de la desafecció amb la política i els polítics!

Serà una oportunitat per a dir en l’hemicicle el que he sentit, vist i patit des de l’aula, de parlar del cansament del professorat davant de reformes partidistes que ens costa deu i sa mare aplicar, sense recursos suficients i qüestionats sempre per els que estan obsedits en la desigualtat com a norma pedagògica. penaré amb el meus alumnes i amb el seu futur i en l'educació que el nostre país es mereix.

Crec que cal paralitzar el que és un error, perquè no vull les revalides pel curs vinent, perquè es un suïcidi com a poble menystenir les humanitats, perquè no podem generar més incertesa en el pas del batxillerat a la Universitat. I, evidentment, per a lluita contra l’atac a la nostra llengua des de posicions agressives i uniformitzadores. Però per a tot això, cal derogar-la.

La obsessió de Wert i els seus d'espanyolitzar Catalunya acaba perjudicant l’educació al conjunt de l'estat, perquè el que cal es posar l’educació en la prioritat dels governs i fer d’ella un objectiu de país i no un instrument partidista d’uns contra els altres. Cal una bona llei, de bases, respectuosa amb les diferents nacions realment existents,  que duri molt de temps per encertada i amb recursos materials i humans per a fer possible la igualtat d’oportunitats.

És clar que no votarem que no a la paralització de la LOMCE, però és insuficient i exigirem que tinguem l’oportunitat de derogar-la en les propers setmanes.

Sempre que puc, a Madrid, m’escapo de llibreries o a la Biblioteca del Congrés.

Sempre que puc a Madrid m’escapo de llibreries, m’agrada remenar llibres, trobar aquells descatalogats i sobretot parlar amb els llibreters. No em trobareu a les grans cadenes sinó a llibreries petites, familiars o cooperatives que ho han passat molt malament aquests darrers anys. Son amb aquests, joves o grans, homes o dones, amb qui he trobat més complicitat, alguns m’han parlat en català, tot usant paraules i frases que volen transmetre calidesa i son, al meu parer, veritables ponts de diàleg.

Refermant-me que la cultura és revolucionària, sinó de què aquesta mania per menystenir-la, per comercialitzar-la, per fer-li prendre un paper subordinat del poder –civil, eclesial, militar- al llarg dels segles? I la cultura sempre te un fonament escrit, sense text ni que sigui com a pretext, difícilment crearàs. Que bé aniria un petit examen, de comentar un text per exemple, el que vulguin, per a tots els candidats a qualsevol àmbit de la vida pública.

Llegir, no solament el necessari, per a saber de què i perquè estem fent i dient el que volem expressar en qualsevol projecte de llei, pregunta o intervenció; també el com, que solament es pot fonamentar, sabent llegir altres coses que t’inspiren i et permeten construir discurs. Aquest es el secret de no fer un discurs que avorreixi a les pedres! Aquestes són les bases per a “parlamentar”, es a dir, convèncer i vèncer.

Petites llibreries, ben ordenades per temes, títols o autors, amb l'organització del que estima el que te entre les mans. Lloc on et saluden a l’entrada, que et pregunten sense fer-se pesats. Un ambient que també he trobat a la biblioteca del Congrés, on, a més, el cap de la biblioteca és un home il·lustrat, de bona conversa i amplis coneixements. Aire fresc amb olor de vell ben envellit, que em fa agradable aquelles estones que serien mortes i esdevenen ben vives.