CiU i PP decideixen al Ple que no hi ha problemes de desnonaments a Girona

Decepció, una paraula que resumeix l’estat d’ànim amb que la Núria i jo a l'acabar el Ple sentíem. Recordo una frase que deia que no hi ha res més dur que lluitar per allò que és evident, quan hi ha qui s’entesta a negar-ho. Hi ha molts desnonaments, masses a la ciutat de Girona, cal lluitar-hi però, lamentablement hi ha gent que nega l’evidència. 


Una moció ben treballada per aconseguir que l’Ajuntament impulsés una Oficina de mediació hipotecària va ser bandejada pel “pacte de ferro” de CiU i PP. Fins poques hores abans aquests dos partits semblaren disposats a recolzar-la, intenció que en el darrer moment modificaren radicalment amb l’excusa de que “el govern ja ho està fent i no és necessària”  ??? Realment, a part del PP, algú es pot creure que a Girona no hi ha problema de desnonaments ni deutes hipotecaris perquè el regidor de serveis socials parla amb els bancs i ho soluciona? Doncs sí, una bajanada com aquesta va dir l’Alcalde per tancar el debat poc abans dels 13 vots a 12. Una mena de resultat que s’està convertint en un clàssic d’aquest mandat.


Eren conscients els ciutadans de Girona el maig passat que votant a CiU donaven la clau de govern al PP? Una lliçó pels abstencionistes i aquells que diuen que votar no té importància. I tant que la té! pocs vots han decantat el govern de la ciutat cap a posicions conservadores i espanyolistes. 


L’ambigüitat en la que ens ha estat acostumant l’Alcalde, ara voto amb el PP, demà poso una gran senyera a la plaça Catalunya, esdevé la cançó de l'enfadós d’aquets mandat 2011-1015. Però votacions com les d’ahir demostren que el rei està despullat, el PP té la clau. No solament a Catalunya i a Espanya, també a Girona. 


Continuarem situant aquest tema en propers plens, perquè hi ha molta gent que pateix i continuarà patint i, si no hi ha pitjor ceguera que no voler veure, com els fets són mes tossuts que les aparences, i nosaltres en som també de tossuts, ho acabarem aconseguint.

Reforma o revolució!

Calen noves formes comunitàries en una societat que la crisi econòmica està esquinçant,   tenim necessitat de vertebrar una comunitat que no està acostumada al diàleg,  a compartir i a consensuar. Durant molt de temps s’ha venut un model  individualista basat en el triomf, la competència i preteses oportunitats per a tothom. Aquest canvi de paradigma, de l'individualisme al comunitarisme, és el veritable canvi necessari per a sortir de la crisi.

Perquè els temps que ara ens ha tocat viure les oportunitats per a molts són inexistents.  Podem restar amb els braços creuats els que encara gaudim de feina i estabilitat? No hem d’exigir un canvi  en  el model de governar la nostra comunitat?

Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de cassos de corrupció que exemplifiquen una forma de viure per part d’alguns, és cert que són molts més dels que surten,  i exemplifiquen una forma d'entendre la vida des del món dels negocis i de la política, aquests darrers anys.Són els que volgudament han confós els afers públics amb els privats.  La cobdícia i l’abús dels càrrecs mitjançant les relacions privilegiades d’un determinat exercici del poder. Han tingut solament un objectiu: l’enriquiment personal i conseqüentment l’empobriment de la majoria...Són, al meu parer, l’escuma d’un model que encara alguns s’entesten en recuperar.

Però han tingut un gran aliat, una ideologia hegemònica que ens diu, per activa i per passiva, que el camí és enriquir-se, tant si val com, tant si val que el gat sia blanc o negre, el que cal és que caci ratolins, és a dir, que en caci a tots els altres.

La història ens ensenya que de les grans crisis se’n surt mitjançant la reforma o la revolució, que no em vinguin els defensors de l’actual sistema dient-me que aquesta darrera  és impossible, ells son hereus d’una revolució que transformà els vells principis dels privilegis per naixement pels actuals del predomini del diner. Sense la por a la revolució les classes dirigents, abans i ara, no han cedit mai res. És paradigmàtica l'actitud de les d’avui, que  segurs de que no hi ha perill,  s’aprofiten del xoc de la crisi per recuperar poder perdut.

Jo que ja tinc una edat, sempre m’he considerat un reformista, però la fatxenderia i sectarisme dels que es creuen per damunt del bé i del mal, dels que sacralitzen els seus beneficis per sobre dels drets del comú dels ciutadans, em fan arribar a la conclusió que si consideren que les úniques reformes possibles són les contrareformes, el que cal , el que caldrà, serà una revolució. Probablement molt diferent de les que hem viscut, però com totes les altres, modificarà els paradigmes que semblen inamovibles.

La història no té fi, sempre està en construcció. Quan més analitzo el passat, més inconsistent em semblen les certituds que el poder establert ens vol fer passar com inamovibles.

Sense reforma, revolució! I si no s’ho creuen, temps al temps!

Neteja i treballadores, un conflicte que s'ha de solucionar

Foto: Diari de Girona

Hi ha feines que són imprescindibles i poc valorades, un exemple és la neteja dels equipaments públics. Com a professor sempre he valorat que quan arribo a les 8 del mati a la feina trobo l’aula neta . Com a usuari dels serveis públics m’importa trobar unes instal•lacions netes. Aquestes reflexions les faig a la llum d’uns fets que em preocupen, per una part la temptació de les administracions de retallar hores de neteja en aquests equipaments per “estalviar” i/o retallar, d’altra banda la temptació de les empreses concessionàries d’endurir les relacions laborals per optimitzar beneficis.


En concret l’ajuntament de Girona sembla que vol retallar hores en determinats equipaments per així compensar amb aquestes hores la dels equipaments com la Marfà que s’han d’obrir de nou. Res a dir si això afecta a despatxos, als que pot ser sí que es poden destinar menys recursos, de cap manera si afecten escoles i serveis socials o sanitaris, amb una repercussió negativa evident. El que és del tot inadmissible és que l’empresa aprofiti l’avinentesa per, excusant-se amb aquets fets, posar la por al cos a les treballadores, que son àmpliament majoritàries en aquest col.lectiu, posant en qüestió la seva continuïtat en la feina. A més s’hi afegeix la iniciativa de l’empresa de sancionar treballadores del comitè adduint,i mentint, que l’ajuntament se ha queixat. Aquesta excusa la fan servir també per acomiadar una treballadora que consideren conflictiva. 


Al meu parer l’Ajuntament no pot acceptar un comportament d’aquesta mena d’una empresa que té prorrogat el seu contracte i s’ha de presentar al proper concurs d’ací a poc. La fragilitat en la que es mouen la majoria d’aquestes treballadores, moltes d’elles de mitjana edat, que trobarien molt difícil trobar una altre feina si les acomiaden, s’ha de compensar amb una actitud enèrgica i valenta de l’administració municipal com a contractant del servei.


En moments tant dificils hem de defensar unes condicions laborals justes.

Cal una mesa de mediació per aturar els desnonaments

Qui no vol un acord social?

Recordo els Pactes de la Moncloa que varen ser una peça clau en l'estabilització econòmica de finals dels anys setanta. Un acord previ de totes les forces polítiques, menys AP, la casa pairal de l’actual PP, assentaren les bases d’un acord entre  sindicats i patronal. La dreta econòmica, però, hi entrà incòmode i des d’aquell moment intentà desestabilitzar el govern de la UCD i el seu president.

L’actual situació és molt diferent, es deixa la iniciativa a patronal i sindicats, però es tutela des de dalt, per un govern amb majoria absoluta dels continuadors “d’Alianza Popular”. La CEOE sap que en darrer terme el govern serà jutge i part, favorable als seus interessos. Esperen ambdós el moment per anunciar la manca d’acord, acusar als sindicats d’intransigència i fer un decret en la línia més favorable a la dreta econòmica.

Els sindicats ho saben, per això no s’han aixecat de la taula i han avançat des dels punts de fàcil acord fins als punts de difícil entesa. És una estratègia negociadora que els que tenim experiència negociadora sabem que permet avançar i ha funcionat en el diàleg social. És cert que al final has d'abordar els afers amb més complicacions però si arribes a un clima de confiança l’acord es possible.

Després de bastir acords en la gestió de les mútues, el setge a l'absentisme i la solució extrajudicial dels conflictes laborals, i el pas dels festius al dilluns més proper, no s’ha avançat més perquè no hi ha confiança, o més ben dit la CEOE té més confiança en les ajudes de fora, del govern, que en la mesa de negociació.

Per això la CEOE ha elevat el llistó de les demandes incloent el seu cavall de batalla aquests darrers trenta anys: l'abaratiment general de l'acomiadament i la seva descausalització, és a dir: que es pugui acomiadar sense causa justificada.

Davant un nou decret hem de fer costat als sindicats i multiplicar les formes de lluita per impedir un enorme retrocés social.

Unitat i fermesa, ens faran falta els propers mesos.

Una plaça, un nom, un testimoniatge contra l’oblit

El jutge Josep M. Lidón, assassinat al País Basc el 2001

Les places ocupen llocs emblemàtics a les ciutats, són punts de referència per orientar-nos en la vida urbana i sovint elements carregats d'història. Places antigues i places noves. D’aquestes darreres donarem nom a una d’ací a poc en el Ple municipal. La que fa cantonada amb el passeig de la Devesa, el carrer Torin i l’Avinguda Josep Tarradellas. La plaça davant de la nova Audiència s’anomenarà Josep Maria Lidón. Una persona, un jutge, nascut a Girona el 1951 i mort tràgicament al País Basc el 2001.

La tragèdia que ha viscut el País Basc ens ha commogut a molts durant molts anys. Girona, les gironines i els gironins, no ha estat mai indiferent a la recerca d’una via de pau que permetés la reconciliació i fer possible recuperar la paraula, apagada per la fressa de la violència. Molts han patit i alguns més que altres. 

El camí que avui s’albira, malgrat les rancúnies i la curta volada d’alguns, deixarà en el record el soroll de les armes però, si no volem que es repeteixin errors, no pot quedar en l’oblit, ni els fets ni les persones que en foren víctimes.

La temptació de la violència per part dels que tenen els ressorts de l’estat i d’aquells que consideren les seves reivindicacions esclafades injustament, ha estat una constant en el segle XIX i XX  a la península ibèrica. No és indiferent la justícia o injustícia de la causa que mou a uns o als altres però, davant de la mort d’innocents, resten irrellevants.

Aquesta plaça, davant d’un edifici que ha d’impartir justícia, ens ha de servir de testimoni a tots, que en democràcia hi ha uns límits que ningú, per bona que es cregui la seva causa,  ha de traspassar.

Visca els tres reis! Volem un rei negre de veritat!

Foto Diari de Girona. Autor: Aniol Resclosa

La cavalcada dels Reis un any més ha omplert els carrers del centre de la ciutat amb la màgia que generen les veus de centenars de nens i nenes cantant visca els tres reis. A l’espera dels nets, quan toqui, amb uns fills ja grans, sóc ara més espectador que mai. Ressona, però, una pregunta que els meus fills ja em feien quan passava la cavalcada, per què el rei negre va pintat?

Una pregunta que encara molts pares i mares no deuen saber contestar. No ha arribat l’hora de que sigui innecessària una resposta perquè no calgui fer la pregunta?

Malgrat la crisi, la cavalcada manté gairebé intactes les característiques dels anys anteriors. "La il·lusió no es retalla i menys en moments difícils com els actuals que creiem que encara fa més falta", ha afirmat l'alcalde, i estic d’acord. Però no ha arribat l’hora de que mantenir la tradició no ha de voler dir no adaptar-se a l’actual realitat gironina, on molts dels nostres conciutadans no els hi caldria pintar-se per fer de rei negre?

L'ajuntament destina 61.000 euros a les diferents entitats que s'encarreguen d'organitzar la cavalcada, són molts diners, ben emprats pel que jo sé, ara bé, no caldria suggerir als organitzadors, si no surt d’ells mateixos, que l’any que ve normalitzem en la cavalcada el que ja és normal al carrer?

Volem un rei negre de veritat!