Deu anys sense el Guti.

Poc abans del seu darrer viatge a Santiago de Compostela, havíem quedat en un restaurant que li agradava especialment, on de tant en tant ens trobàvem alguns dels que ens consideràvem els seus amics. Davant dels dubtes que em generava el govern municipal del que formava part en aquell moment sempre em donava bons consells. Una dita que em reiterava i que he repetit després molts cops era, “u no es ningú”. Es a dir, treballar en equip i malfiar-se dels que creuen que ho saben tot.

L ‘he trobat a faltar molt aquests anys i no cauré amb la temeritat de dir que hauria fet davant dels esdeveniments que hem viscut, però no he dubtat mai que els hauria viscut intensament i sempre, sempre, hauria cercat la màxima unitat per aconseguir la alliberació social i nacional de Catalunya, lluita que va marcar tota la seva vida. Hauria donat la seva opinió sincera, sense temor a aparells de partit ni a prejudicis variats, sempre hauria cercat l’anàlisi concret de la situació concreta.

Recordo amb emoció quan va venir a la meva estrena com a regidor de l’ajuntament de Girona l’any 2000. Després vàrem fer un mos al Bistrot, ens enyoràvem del PSUC, congelat per una direcció, a la decisió de la qual ens hi vàrem oposar sense èxit. Os confesso que costa aguantar la hipocresia d’alguns que s’apropien de la seva figura, hereus dels que li feren la vida impossible, els mateixos que respiraren tranquils quan va anar a Europa, quan més lluny, millor.

I quina fantàstica feina va fer al Parlament Europeu! Eurocomunista i europeista convençut, es guanyà una justa fama de persona equànime i de sòlids principis. Ara patiria en aquesta Europa tant allunyada dels seus ideals. Espero que en un futur torni els temps de les cireres i noves dones i homes siguin capaços de tocar el cel amb la punta dels dits!

Derogació de la LOMCE: segon intent.

Avui a la tarda votarem una Proposició No de Llei –es com s’anomenen les mocions al Congrés- que obligui a derogar la LOMCE. Fa sis mesos ja en votàrem una de semblant, però a l’acabar la legislatura sense govern, va decaure. Al bell mig de la confusió generada pel que ha passat al PSOE el cap de setmana, no sabem si aquesta votació serà definitiva o no. Molt em temo que no hi ha dos sense tres, amb el perill que en una nova legislatura la majoria encara existent que la pot derogar no existeixi.

Em tocarà de nou polemitzar amb els que defensen un model d’educació centralitzada i classista. Un debat en el que bona part dels oradors  actuen de manera hipòcrita, defensant un model del que s’escapen mitjançant els diners. Seria aclaridor saber on porten o han portat els seus fills i filles. Molts d’ells, ni a la pública ni a la concertada sinó a escoles elitistes. Si no confien en l’educació que legislen quines garanties donen a la resta dels ciutadans?

No sabem si es portaran a terme les revàlides i queda en la boira l’accés a la universitat. Veus contradictòries es multipliquen i la paràlisis del govern central no ho aclareix. Derogar la llei permet que el sistema d’accés que fins ara s’ha desenvolupat es mantingui i s’obri les portes a un període de reflexió on participi tota la comunitat educativa i les comunitats autònomes.

Fins aconseguir la plena llibertat, fins assolir la república, cal la plena seguretat jurídica i en aquets sentit hem de lluitar fina a l’últim moment per que el sistema educatiu català no en surti perjudicat. La LOMCE ha estat un niu de problemes i la seva derogació es peça clau per aixecar un model més equitatiu i eficaç. 

Ho han fet!

Des de fa temps anava dient que hi haurien noves eleccions si no es produïa un cop d’estat al PSOE. Bé, aquest s’ha produït i ha guanyat! La possibilitat de noves eleccions s’allunya i el PP possiblement ara, crescut, no es conformarà amb un vot d’investidura sinó que l'escanyarà per aconseguir més, amb l’horitzó d’una major estabilitat. Si no fos perquè son impopulars les noves eleccions, al PP li anirien molt bé. Els problemes per al PSOE, doncs, tot just acaben de començar.

No soc dels que creu que quan pitjor millor! Un govern progressista hauria estat un interlocutor molt millor i el patiment que el fanatisme del PP ens causarà, seria molt menor. Ho aconseguirem? I tant! Però el cost serà més alt. La manca d’alternativa dialogada a Madrid farà que l’alternativa de referèndum pactat se'n vagi lluny, tant lluny, que ni amb prismàtics la podem veure.

En quan al PSOE te tots el números per a esdevenir, per molt temps, un partit secundari i/o irrellevant a la política espanyola. Pot ser es mantindrà com el partit regionalista que és a l’Espanya meridional, una mena de “Lliga del Sud”, que tindrà com a programa el pacte amb l’estat conservador per a mantenir el status quo i el nacionalisme espanyol com a instrument comú. Poca cosa per al partit que ha governat més anys des de la transició!

A Catalunya s’esvaeix qualsevol mena de pacte amb els que controlen l’estat i el controlaran, malgrat la corrupció, el propers anys. Esperem que aquest bany de realitat apropi, a aquells que encara hi confiaven, cap a la necessària aliança del 70/80 % del catalans a exercir el dret a l’autodeterminació i , si el poble vol, a construir una República Catalana.

La banda dels “17”

El veritable cop d’estat produït per 17 membres de l’executiva del PSOE contra el seu secretari general Pedro Sánchez representa un fet únic i imprevisible. Avui per avui no sabem si reeixirà o esdevindrà un cop a la “turca”. Pot ser, Felipe Gonzalez, ha actuat com un veritable Fethullah Gülen i ha mogut els fils del “Putch” per encàrrec dels poderosos, que manen i volen continuar manant a Espanya. L'objectiu es clar: allunyar al PSOE de qualsevol pacte que desestabilitzi la segona restauració.

Ahir no aconseguiren matar políticament a Pedro Sánchez i si arriba viu al dissabte pot guanyar el Consell Federal i deixar a les bases la resolució del conflicte. Perquè deixar-lo ferit es el pitjor escenari per als colpistes. Les presses, el temors a la fulla de ruta que es va treure per sorpresa la direcció els han obligat, pot ser, a precipitar-se. Sigui quina sigui la solució i el nom del guanyador, la trencadissa en el PSOE, territorial i personal, es de difícil encaix.

L’escissió - històric versus renovat- o la continuació d’una guerra civil llarga i plena de cadàvers polítics, ambdós resultats pot provocar en unes noves eleccions la seva derrota estrepitosa per incompareixença i de retruc no pas la victòria d’una altre esquerra, sinó el camí lliure al Partit Popular. Seguirem els esdeveniments...

I a Catalunya? Moltes ens emportarem una alegria al escoltar el discurs del presidents, breu i clar, representa el comú denominador dels sobiranistes i permet culminar el procés donant la veu a la gent, amb o sense permís. Anem de debò. 

Rufián i l’anti-Rufián al Congrés.

Un Ple al Congrés, el d’ahir, amb un PP crescut, un PSOE absent i un Podemos abstret . L’oposició de nou va recaure en els republicans, els independentistes catalans. Tardà, Rufian, Jordà, Capella i jo mateix vàrem intervenir defensant els drets de Catalunya i la fraternitat amb una Espanya democràtica avui derrotada i desarmada per problemes interns i per un neo-franquisme que no desapareix malgrat les seves malifetes.

En aquets context negatiu, Rufian ha estat capaç de crear i modular un discurs propi, de continguts i gestos, d’imatges i silencis, que ha posat el dit a la nafra del bipartidisme que es resisteix a desaparèixer. Diu coses que no s’havien dit mai en aquesta Cambra amb una contundència que deixa a l’adversari entre sorprès i indignat. Sap arribar a la gent del carrer, els que voldrien dir el que diu però no tenen l’ocasió. A traves de la seva paraula expressa la de molts.

En el darrer punt el Partit Popular va treure a la tribuna el que volia ser l’anti-Rufian. Antic alcalde de Córdoba, solament una legislatura –no el van aguantar més-  aquest personatge amb un posat en el que el faristol semblava una barra de bar cutre, va començar a llençar desqualificacions i insults, com si aquells “señoritos” falangistes, que feren la guerra a la rereguarda, tornessin a cavalcar pels camps d’Espanya. Vergonya aliena fins i tot en una part dels seus, l’experiment va fracassar!

No pas per virtuts del govern en funcions, sinó per defectes de l’esquerra espanyola ens veurem abocats, probablement, a unes terceres eleccions. Avui, de nou, la millor ajuda que podem donar als milions d’espanyols que volen democràcia i llibertat, es fer la República catalana. Avui l’únic canvi possible, en profunditat, en la nostra pell de brau.

El dia després és el dia abans.

De camí cap a Madrid, demà tenim Ple amb una compareixença que no es produirà, la de Luis de Guindos; diferents Proposicions No de Llei i de creació de comissions, la més interesant, la d’investigació de l’actuació del Ministre de l’Interior contra polítics catalans independentistes. Em tocarà fer la primera intervenció en el Ple d’aquesta legislatura, en la passada en vaig fer unes quantes. Davant l’hemicicle te una especial transcendència. Som un grup molt actiu que treballa de forma molt horitzontal, de responsabilitats compartides i amb dos persones fora del comú, Tardà i Rufian.

M’imagino que em trobaré crescuts als del PP. Les eleccions a Galiza els pujaran els fums i els tindrem més impertinents de l’habitual. Els socialistes em temo que pensin més en el Consell federal del dissabte que en gaire res del que discutim al Congrés. Quan s’adonaran que compartint el projectes espanyol més ranci amb el PP mai tornaran a aixecar el cap?

Felicitaré a les companyes de Bildu pels bons resultats i donaré ànims als amics de En Marea, amb els que hi tinc un bon grau de confiança. Però em reafirmaré que avui per avui no hi veig cap via des de la Constitució i des dels partits que la sacralitzen per a canviar gaire res. Ens explicarem un cop més, donarem la ma per a fer govern a canvi del dret a decidir, de ser conseqüentment democràtics, de canviar de model de veritat, però no l’agafaran.

Confio que la superació de la moció de confiança al Parlament de Catalunya ens permeti culminar els nostre procés i situar-nos en una nova dinàmica, en la que ja no parlarem tant del que farem, sinó de defensar el que ja haurem fet. Dies de tardor, de lluites i d’esperances!

Sota el “foc amic”.

Deia el meu oncle-avi, el que va estar a la batalla de l’Ebre i va picar pedra a l’anomenat “Valle de los Caidos”, que les esquerres quan han de fer un escamot el fan en cercle. Quan m’ho deia m’imaginava un cercle d’uniformats, un xic “Monty Python”, que al disparar-se queien tots per “foc amic”. Ironies a part, em sembla que estava carregat de raó, pel que hem vist, estem veient i em temo que veurem en el futur.

Diuen que es més fàcil destruir que construir i crec que qui ho planteja està carregat de raó. O no costa anys i panys fer una reforma important i arriba un nou govern i ho desmunta en un tres i no res? Ho he vist, n'he estat testimoni, i,  encara més, llegint la història en tindríem un munt d’exemples. Quan la gent no valora ni defensa el que te és fàcil que amb un xic de demagògia acabi donant suport al que li treu el que necessita.

Per a construir calen moltes mans i també molta confiança mútua per acceptar el lideratge que et permet treballar en comú. Fer un nou govern  no es pas fàcil, però fer un nou país és un treball que empal·lideix els d’Hèrcules. La generació del meu avi va tenir l’oportunitat, la dels meus pares varen arribar tot just a la transició, amb més frustració que alegries, avui en tenim una nova oportunitat i com en ocasions anteriors és més fàcil promoure les divisions que la necessària unitat per a fer el que fins ara semblava impossible.

Espanya viu avui una enorme resistència al canvi, sacralitzada i momificada la Constitució del 78, no es veuen capaços de modificar les regles del joc polític per a fer possible una nova convivència. Catalunya te un gran repte i més que mai, sense punt de comparació, hem avançat en una proposta sobirana. Però una i altre situació es condiciona, serem capaços de transformar l present o ens deixarem portar per la divisió i el desànim? Els propers mesos respondrem a la pregunta. Jo aposto per construir!