Ahir llegint un diari local, bé, nacional també, em vaig trobar un comentari en un article que es queixava de que els polítics, els d’esquerra, no volíem canviar a la llum dels resultats electorals darrers i que el que calia era responsabilitat, és a dir, fer cas al partit, conservador, majoritari.
Diu la frase a la que m’he sentit al·ludit: “És com aquell regidor que es queixa que el govern en minoria de CiU serà dèbil, però que es nega a donar-li suport, tot i que li han proposat entrar en el govern.”
Avui la majoria d’opinadors es creuen el que diu la dreta econòmica per veu de la dreta política, no hi ha més camí que el de les retallades i qualsevol altre, contravé la lògica i es demagògic i rebutjable. Hem de plegar veles i entrar en el cor o si no qualsevol cosa que diem serà irrellevant.
Seguint la frase, el meu paper, acceptar ara entrar en el govern de CiU seria enfortir un equip del que he dit que, tot i respectar la persona que l’encapçala i ser la llista més votada, no representa el sentir dels meus votants. Que sigui dèbil es pot llegir com fa l’articulista com un desmèrit, ara s’estila el model “Conseller Puig”, sembla. Jo ho veig com una oportunitat de debat democràtic, de pacte per aconseguir decisions amplies i consensuades.
És millor, més forta, una decisió fruit de l’acord i el consens que la menys reflexiva d’una petita majoria que la imposa a la resta.
Ja sé que al bell mig del pensament únic hi haurà gent que no ho entendrà, però penso que faig un millor servei estant fora del govern pactant quan sigui d’interès de la majoria i oposant-me quan hi vegi interessos de part contraris a les meves conviccions.
Em queda el dubte, però, que si hagués decidit el que m’aconsella l’articulista de ací a quatre dies no m’acusaria d’aferrar-me a la “poltrona”.
Els polítics han de canviar, però no solament ells!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada