L’esforç de l’ajustament es trasllada en bona part al pagament del deute i a l’amortització d’una part d’aquest. Cal dir que en termes relatius l’increment de la despesa financera ens interessos no és més que una part petita de l’ajustament, que solament impressiona en termes de percentatge. Qui, com jo, ha viscut els anys setanta i vuitanta sap que avui gaudim encara d’un interès car, però suportable.
Les xifres globals son una reducció del 10% en la despesa no financera , un incremento d’aquesta del 105% i globalment un lleu increment del 0.3%. S’ha de tenir en compte que el gran increment de la despesa financera es deu a l’amortització del deute, que més que duplica la xifra de l’any anterior. Cal insistir en que, si bé els interessos del deute són un concepte rígid, l’amortització del deute es una elecció política. Si enguany aquest factor es tan prioritari per el govern això es tradueix en la forta reducció de la inversió i la despesa social.
La visió que te el nou govern dels ingressos es en canvi totalment diferent. L’ajustament recomanat per la UE no exigeix que sigui la despesa exclusivament la que assumeixi la totalitat de l’esforç. La proposta de CIU, d’acord amb la perspectiva neoliberal, exclou la gestió dels ingressos com un element bàsic de l’ajustament. Cal insistir que tant Espanya com Catalunya, tenen un ampli marge en relació a la pressió fiscal, al desequilibri en la distribució de las carregues fiscals entre els sectors de població, la gran bossa del frau fiscal i, finalment, en relació a la aparició de noves figures que recollint ingressos d’activitats que en altres CCAA o a la UE son habituals.
Aquest es, certament, una opció ideològica sense base fefaent de èxit a cap lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada