El tren: oblidat ahir: incert avui.

Foto: Oriol Duran

Han passat uns dies de que es donés una bona notícia però que arriba tard, força tard.

Els òrgans competents de la Unió Europea donaven llum verda al corredor Mediterrani, és a dir que l’amplada de ferrocarril europea vagi des d’Algesires a la frontera francesa.

Els somriures, un xic forçats d’alcaldes i presidents ”autonòmics” no amagaven els somriure murri de l’inefable ministre Blanco, que ha colat una malla de recorreguts que fan inviable econòmicament el projecte si no es prioritza.

Tenim en el sistema ferroviari una tradició que ve del XIX de començar la casa per la teulada, el errors del primitiu sistema ferroviari s’han calcat en els darrers vint any amb l’Alta Velocitat. Fa vint anys començàrem el primer recorregut d’aquests model en el mateix moment que els alemanys l’abandonaren a favor de la velocitat alta per a passatgers sobre vies convencionals i el seu reforçament per a les mercaderies.

Amb la ciutat empantanegada per les obres del TAV i un futur ple d’incerteses pel soterrament del convencional tinc una sensació d’haver perdut vint anys de modernització del ferrocarril.

On eren els que ara somriuen per una obra que s’ha de fer en els propers vints anys, segur que encisats per les autopistes i el transport de mercaderies per carretera. En l’àmbit econòmic i polític costa assumir responsabilitats i uns mitjans de comunicació extremadament dependents dels grups de pressió econòmics no hi ajuden ni tan sols a fer memòria per tal que no es repeteixin els mateixos errors.