El record de Lluís Companys l’he tingut molt
present des de jove. Recordo les coses que d’ell m’explicava el meu avi els
estius, quan era petit, assegut a la torre de Llagostera, al costat de
l’ajuntament, tot observant la plana esplèndida que des de aquest indret
s’observa.
En els temps obscurs del franquisme, d’himnes
i banderes foranes a les escoles, de governants oportunistes i mediocres, sentia
parlat de coherència i sentiment, d’ideals i de febleses, de compromís amb el país
i amb els més dèbils.
Els homes som contradictoris, per això te
especial mèrit que en moments excepcionalment difícils siguem capaços de
superar pors i febleses i donar el millor de nosaltres mateixos.
Que difícil ha de ser tancat en una cel·la, torturat
per aquells que t’han derrotat després d’una llarga guerra, amb els teus amics
morts o lluny a l’exili, mantenir-te ferm, essent conscient que no solament ets
tu si no també un país caigut però no vençut al que representes legítimament.
Més enllà dels homenatges que avui retrem al
president, vull recordar a l’home. Un home com qualsevol de nosaltres que va
donar el millor en el pitjor moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada