El PSUC mai va pactar amb Convergència?

Diuen que en campanya tot si val i l’enfrontament domina per damunt del diàleg. Sembla que és més important una frase que un argument. Ara bé, en alguns casos es vol reflexionar, benvingut sigui, però la reflexió sovint es troba adulterada pels prejudicis o l’interès electoral a curt termini.

Es parla del PSUC, per que avui no existeix i no es pot defensar per si mateix. Aquells que n’hem format part som una diàspora extensa i heterogènia. No és el “copyright” el que dona legitimitat, la dona el respecte i la coherència amb la seva història i avui aquesta història ha esdevingut arma electoral. Te lògica, quan ens juguem tant en unes eleccions, que no són unes autonòmiques més, malgrat el que alguns s’entesten a dir.

En un article recent, en Jaume Bosch, per a defensar l’actitud contra “Junts pel Sí”, de la llista que defensa, “Catalunya si es pot”, deia, amb memòria selectiva, que el PSUC mai va pactar amb convergència i adduïa la confrontació amb aquests l’any 1977 amb la candidatura unitària de l’Entesa dels catalans, o l’enfrontament electoral de 1980 de Josep Benet amb Pujol, amb moció de censura inclosa a la primera legislatura autonòmica. Dic que és memòria selectiva per que oblida el govern d’unitat de la Generalitat Provisional, presidida per Tarradellas o els primers governs municipals, el 1979, ambdós amb el PSUC, PSC  i Convergència.

Que tenen d’especial aquests moments? Ambdós son períodes de trencament, en un cas amb el franquisme centralista, l’altre amb els governs del “movimiento” que havien governat els ajuntaments fins aleshores. Tot període excepcional te moments excepcionals, candidatures o governs d’unitat, després, superada l’excepcionalitat, tornen a confrontar-se els programes i les candidatures. És que avui, en plena ruptura per la independència, no hi som en un moment excepcional?