divendres, 9 d’octubre de 2015

Una llibreria, el “Che” i l’esperança.


Avui fa 48 anys de la mort  del “Che”, era un adolescent quan vaig saber la notícia, la “Pirenaica” fou millor font d’informació que els diaris controlats per la censura franquista. El seu assassinat per ordres de la CIA fou una venjança contra un home que els va derrotar un cop i un altre. La seva especial personalitat, d’heroi romàntic del segle XIX, ha transcendit el temps i ha estat icona de l’inconformisme, però també de l’esperança  en la transformació revolucionària. Malalt des de petit, asmàtic, no li va impedir fer el que li dictava l’optimisme de la seva voluntat.


El seu viatge d’Argentina a Guatemala, el recolzament al president Jacobo Arbenz, derrocat pels EE.UU, l’amistat a Mèxic amb els germans  exiliats Castro, el viatge del Granma, la guerrilla de Sierra Maestra, l’entrada victoriosa a Santa Clara i després a l’Havana, fites d’una joventut que fa somiar als joves, ara i avui també. La seva renúncia el 1965 a continuar al govern cubà, obre una nova etapa més madura i més dura encara.

Recordo haver comprat d’estranquis a la “Cinc ‘Oros”, la mítica llibreria en la cruïlla del passeig de Gràcia i Diagonal, tancada des de fa temps, dos llibres de la “petite collection maspero”. Dos llibres d’Ernesto “Che” Guevara, la guerra de guerrilles i els seu dietari de Bolívia. La primera una obra clàssica d’una victòria, la segona la crònica angoixant d’una derrota, que es va apropant quan més s’acosta el dogal de les tropes bolivianes. La primera, viu el desgast del pas del temps. La segona, ha passat de derrota a victòria, mitificant al personatge.

Les generacions nascudes rere el traspàs de Franco, disposant de recursos per instruir-se i formar-se culturalment i políticament aliens al paper imprès i gaudint, a més, de (relativa) llibertat, els hi costarà entendre la reverència que molts, més grans, tenim pels llibres i les llibreries. La “joie de lire”, la sensació de trobar-vos en un vaixell proveït de la mena de carregament que pot contribuir a dotar-vos de perdurable sensibilitats crítica i, alhora, d’il·luminar somnis no necessàriament destinats al fracàs.

Una llum en la foscor del franquisme, una música i molta lletra, una esperança mai truncada, un desig i una forta esperança en la humanitat, 48 anys no son res. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada