dimecres, 24 de febrer de 2016

Catalunya existeix, malgrat alguns mirin cap a un altre costat.


En aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola, apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant  res de qui no vol donar res.


No menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini raonable a Espanya , passa al meu parer,  i pot semblar una paradoxa,  per a que nosaltres siguem capaços de fer trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.

La inèrcia del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”,  al servei del Capitalisme extractiu que viu de l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que es fan i es desfan.

Clar que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada