Polítics que em ratllen!

Darrerament me’n adono que perdo un xic la paciència davant les persones que s’escolten quan parlen, que parlen per escoltar-se. És una espècie abundant en la política professional i en molts casos pot ser sobrevinguda i directament proporcional al temps que porten trepitjant espais de representació pública.

És un tipus (persona) que quan parla, si no li dones la raó, creu que és que no l’has entès i et torna a repetir el mateix argument, sovint de la mateixa manera, fins a la teva extenuació. Abunda en els partits que han tingut llargues majories absolutes i confonen tenir la majoria amb tenir la raó. Com sempre havien estat en partits de govern han arribat a la conclusió que el seu argumentari és irrefutable, quan de fet s’imposava per simple aritmètica, vots amb braç de fusta!

Són més patètics encara quan el poder se’ls hi ha escapat de les mans, per que son els darrers en adonar-se’n. A voltes em fan pena, però aquesta s’esvaeix quan tornen a agafar la paraula i acaben avorrint a les pedres.

Recordo un programa infantil de la televisió en blanc i negre, el capità Tan, que t’explicava els seu viatges al llarg de tota la terra fins a l’extenuació de l’espectador, deixant  entreveure la sospita que no havia sortit del rebedor de casa seva.

En la seva decadència acostumen a justificar repetidament el seu passat polític, amb ni una gota d’autocrítica i consideren una injustícia que no se’ls valori ara com creuen que es mereixen. Han esta sovint el teloners dels que ha tallat el bacallà, si! aquests que han usat les portes giratòries i es troben “ben col·locats” i han deixat com si fos llast, sols i descol·locats, als protagonistes d’aquest post.