No és
exagerat parlar de canvi de sistema a 100 anys del començament de la primera
guerra mundial. El canvi es mou entre la reforma i la revolució, en el
protagonisme de les classes dirigents o les subalternes, en la mundialització i
l’acció local, un cop ha saltat en quaranta trossos el paradigma de la fi de la
història i de l’hegemonia planetària per part d’una única potència.
En la
perifèria és mouen alternatives de tot signe i els poderosos, els que fins ara
han mogut els fils dels gras estats capitalistes, intenten evadir-se fins i tot del
control d’aquests traslladant al mon virtual, desnacionalitzant el control de
mon financer, la base de la seva riquesa.
De nou com
fa 100 anys els rics son pocs i molt rics i la pobresa s’estén a amplies capes
de la població que semblaven haver superat aquest perill. Com fa un segle els
poderosos ens han desfermat una guerra, la seva política econòmica és la guerra
per altres mitjans, mitjançant l’aprofitament
de la crisi per empobrir-nos i fer-se més rics.
Qualsevol
moviment local, nacional, no ha de perdre aquesta perspectiva, i avui les
aliances internacionals, el combat europeu i mundial esdevé tant important o
més que el local. Penso, però, que la metàfora del món com una cadena composada
pels estats, de volum i forma diferents cada una de les seves baules, és
vigent. I com va succeir fa poc menys de un segle la cadena es pot trencar per
la baula més dèbil.
De casa
nostra estant, les aliances a nivell europeu, les relacions amb centre i Sud-Amèrica,
l’obertura amb els moviments de alliberament a tot el mon, son peces que hem de
jugar simultàniament a l’acció local i nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada