L’independentisme
es plural i aquesta és la seva principal força. A voltes, en moments
excepcionals, hem d’anar units, ho hem fet i ho fem al carrer, i altres cops,
més excepcionals encara, hi hem anat a les eleccions junts. Ara bé, si l’eix nacional és clau, no és pas l’únic
que marca les nostres vides. Per això, molts dels que ens sentim compromesos en
un profund canvi social a Catalunya hem arribat a la conclusió de que aquest
necessita de la conquesta del estat per a fer-lo possible i en el nostre cas,
al no tenir-lo, en aconseguir un estat propi.
Sense una
amplia aliança que transcendeixi fronteres ideològiques és impossible una tasca
d’aquesta envergadura, ho sabem tant els
independentistes d’esquerres com els de dretes, els que volem un profund canvi
social i els que es conformarien amb petits retocs al model existent.
Sense
referèndum que permetés aclarir el camí per la prohibició activa del govern
espanyol, recolzat per una amplia majoria al Congrés de diputats, ens vàrem veure abocats a usar unes eleccions
parlamentaries com a succedani provisional. Agrupant-nos en dos candidatures,
una d’elles, majoritària i heterogènia, Junts pel Sí, una altre anticapitalista i independentista, la CUP, amb totes les seves contradiccions, vàrem usar les eleccions com a
plebiscit el 27S.
Majoritaris
en escons els independentistes formaren govern per a assentar les bases
d’aquest camí cap a la independència. Quan més llarg és el camí més s’aguditzen
les diferències en un govern amb competències autonòmiques on qui dirigeix les conselleries és determinant.
I amb una oposició que mitjançant mocions posa el dit a la nafra constantment
per activar totes les contradiccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada