En el
transcurs dels anys fent política m’he trobat a l’esquerra gent de molta mena,
de molts he aprés a fer camí i d’altres a no fer-lo. Sempre he pensat que cal,
per a representar a altri, una barreja d’altruisme i ambició i que el més difícil
es guardar les justes proporcions. Especialment l’ambició és un virus que pot
matar tot el que toca. Quan lluites contra el poder, aquest si val de tot per
marginar-te i ridiculitzar-te i en darrer terme, si pot, comprar-te.
En llocs de
responsabilitat política, en aquests anys, han passat gent de molta mena, en
ajuntaments i parlaments, malgrat tot no pas pocs han mantingut coherència i
honradesa. S’han equivocat més d’una vegada i més de dos, però no s’han
corromput. I ara, que la reacció popular s’ha desfermat, no seria de rebut
oblidar els que ens altres èpoques on l’opinió pública i publicada feia els
ulls grossos, no van menystenir aquets
valors i els mantingueren.
Ara estem en
tems de canvi, de lluita en el que la incertesa i la indignació, estirant
cadascú pel seu cantó ens omplen de contradiccions i en aquest parèntesi
sorgeixen els que ho saben tot, els que donen carnets de bons i dolents, els
que exclouen a altri per que no compleixen els requisits que ell es creu amb
dret d’imposar. Passem de l’oportunisme al sectarisme amb una gran facilitat.
Els que es
creuen amb el monopoli de la veritat solament accepten súbdits, et diuen “respectem
als militants, però no a la formació en la qual militen”, es a dir respecten la
persona i no les seves decisions de militar on vulguin? s’erigeixen en petits
tribunals d’inquisició on marquen el camí únic a seguir.
El camí dels
canvis sempre es llarg, s’acostumen a reproduir, a voltes, les mateixes actituds
que critiquem, estic d’acord a que ningú pot ser obligat a fer el camí amb un
altre, però tampoc ningú es propietari del camí. Si aprenem dels errors l’acabarem,
sinó sempre, un cop i un altre, el començarem sense arribar en lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada