Els indignats no són els que agredeixen i insulten

Els fets que han succeït avui al parlament seran usats per aquells que des del primer dia han vist als indignats com una nosa per desqualificar tot el moviment. Des d’ací tota la meva solidaritat per la gran majoria dels indignats i el meu rebuig per aquells que, curts de vista, s’aprofiten de la massivitat del moviment per a fer el que fan sempre, marginalitzar i empobrir les millors causes.

Continuo creient que aquets moviment del 15M reflexa la regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència,  és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l'actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.

Caldria, al meu parer, marginar als marginals que amb un cert daltonisme no saben veure els colors diferents de la realitat i condemnen  a l’amplia majoria dels ciutadans i als seus representants  com aliats del sistema.

Perquè crec fermament que cal fer junts el camí per a explorar més en profunditat aquesta aspiració d'un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.

Una proposta als indignats

Com a resultat del post que vaig fer fa uns dies he rebut un nombre força important de missatges de gent acampada a Girona i altes indrets de l’estat. El comú denominador ha estat la correcció i la voluntat de debat de idees amb respecte. Ha estat per a mi molt gratificant comprovar la maduresa del nucli majoritari del moviment 15M.

Al meu parer, deia, les acampades tenien un recorregut que calia transformar, en aquest sentit s’han pronunciat aquets darrers dies les assemblees a diferents ciutats. Però de cap manera el sentit del que deia passa per una desmobilització.

Estem vivint en el nostre país i en bona part del món occidental situacions enormement preocupants, també encoratjadores com el resultat dels referèndums a Itàlia, i ara més que mai cal una democràcia participativa que equilibri els dèficits del sistema representatiu. Aquest és fonamental però insuficient, li calen profundes reformes i aquestes solament poden sortir del debat ciutadà.

Des de les responsabilitats  que exerceixo faig una proposta al moviment d’indignats de Girona, que usin els set centres cívics de la ciutat per a continuar la seva tasca de reflexió i proposta. És posar a l’abast uns espais descentralitzats que són un mitjà que està a l’abast de tots el ciutadans. Es trobaran com a casa, perquè he volgut que siguin i els ciutadans que en fan ús així ho han volgut, un espai de llibertat.

No és un comiat, és un fins aviat

Sempre he tingut present un poema visual de Joan Brossa on diu “ú no és ningú”. Recordo un comentari que feia l’autor tot dient que som el que som com a resultat de la interacció amb els altres, del que donem nosaltres i ens aporten els altres. En els diferents àmbits de la vida, en les relacions de la vida privada, en la feina i en l’exercici de llocs de responsabilitat política mai he oblidat que som si sabem fer equip.

En aquets vuit anys al front de les polítiques socials he intentat fer sobre tot equip, construir un nou cistell amb els vímets que hi havia, incorporant més gent com a resultat de nous serveis sota els principis de la funció pública, que comparteixo, d’igualtat, mèrit i capacitat.

El dijous passat al finalitzar la jornada laboral em vaig acomiadar de les treballadores i treballadors de l’àrea en el marc estimat del Centre Cívic Ter. Ho tenia planejat abans de la pròrroga de vint dies sobrevinguda per la reclamació al TSJC. I com passa molt sovint a la vida el comiat va esdevenir, es va transformar en quelcom diferent. La resposta de la gent, pràcticament hi eren tots i totes. El sentiment de calidesa que em varen trametre em va commoure i el conservo com un dels millors records.

Un poema, un llibre, un rellotge i sobre tot els comentaris i abraçades amb tots i cadascun dels assistents, és el que m’emporto de vuit anys de feina, no és poc. Deixo un excel.lent equip i unes polítiques que són el resultat de la interacció, del triangle virtuós que hem construït entitats, serveis públics i la meva acció política.

En aquest moment de la vida, quan ja he arribat a la maduresa, aquesta edat en que ets massa gran per a certes coses i encara jove per a d’altres, l’aliment que em fa viure el futur amb optimisme no és tant les coses fetes com els sentiments, l’afecte i la consideració de la gent que ha estat o està al teu costat.

Avís amical als indignats. Uns fets que no poden portar el vostre nom.

Avui he estat testimoni d’uns fets que desprestigien a una part, vull pensar que molt minoritària, dels indignats que encara acampen a la Pça. Catalunya de Girona. Sortint de l’Ajuntament he vist quatre o cinc individus que seguien a crits al candidat a l’Alcaldia Carles Puigdemont. Deien quelcom semblant a que els hi pagués uns cerveses (sic) i després l’insultaven barrejant els insults amb crides contra “els banquers i polítics”. Venien sembla de la Plaça Catalunya i l’han seguit al reconèixer-lo quan passava des de casa seva en direcció a l’Ajuntament...


He estat testimoni també aquests dies del actes del indignats de denúncia però alhora plens de civisme. Ara bé, temo que la perllongació de l’acampada acabi fent derivar el moviment plural i cívic en un reducte dels que autoanomenant-se “anti-sistema” viuen i conviuen de la marginalitat en què el sistema els situa. Com han fet els precursors del moviment 15M a la porta del Sol de Madrid convindria donar una data per acabar amb l’ocupació de places i resituar el moviment en noves accions que siguin àmpliament seguides. De no fer-ho així, l’aïllament i la marginalitat acabaran amb la simpatia que han generat en àmplies capes de la ciutadania.


Però per sobre de tot, qualsevol ciutadà siguin quines siguin les seves conviccions polítiques ha de poder passejar tranquil·lament per la ciutat sense que ningú es cregui amb el dret d’insultar i amenaçar. Pels que no sàpiguen història s’anomena “esquadrisme” als escamots feixistes que amenaçaven en la Itàlia dels anys vint als ciutadans demòcrates que no eren de la seva corda.

Una diada de la gent gran plena d’emocions

Ahir dimecres vaig estar a la diada de la gent gran que vam celebrar al Teatre Municipal. Més de 300 persones de tots els casals s'han aplegat en un programa intens que ha anat des d'una xerrada sobre plantes remeieres al funcionament d’un forn que recicla vidre i el converteix en articles fantàstics gràcies a les mans i l’art de la gent gran que el fa anar. També hem homenatjat als membres de la “lleva del biberó” de la nostra guerra civil.

Gent gran activa, ha estat un dels objectius d’aquests vuit anys de responsabilitats en aquest àmbit de la gent gran i he rebut l’afecte de les persones que s’han atansat a saludar-me agraint la feina feta.

Em quedo com a record inesborrable les paraules amb que la presidenta de l’associació de gent gran de Sant Daniel m’ha definit, “en aquests anys hem trobat amb en Joan un bon home”.

La vida és un devenir que et porta a canvis constants. Miro el futur amb confiança, malgrat les incerteses, i això és possible si vas deixant amb el que fas petjades en el cor de les persones que et trobes. Moltes coses materials desapareixen amb el temps, el que perdura son els sentiments que perviuen en el cor de les persones bones. Jo he tingut aquests vuit anys el privilegi, la sort, de trobar-me’n moltes.

Fins a l’1 de juliol governarem en funcions.

Aquesta notícia ens ha sorprès a tots i ens situa en un escenari estrany. Caldrà en aquests vint dies de més assegurar el bon funcionament dels serveis municipals i li tocarà a l'alcaldable de CiU moure fitxa per avançar negociació de cartipàs i línies mestres del seus primers 100 dies.

Amb l’estiu pel mig, vint dies son molt de temps i la ciutadania ha de restar tranquil·la respecte el bon funcionament dels traspassos que amb el seu vot ha conformat. El meu grup és conscient tant de la responsabilitat que li resta en el govern encara com en assegurar una transició exemplar.

Sempre he pensat que has de tractar als altres com voldries que et tractessin a tu mateix.

Pel que fa a la decisió d’ERC em sembla raonable. Es fàcil criticar interessadament a aquest partit i dir que entretenen la proclamació del nou consistori, però crec més important que aquest representi el vot dels ciutadans. Sense el topall del 5%, al meu parer arbitrari doncs a les altres eleccions és el 3%, ja tindrien representació.

No sabem el resultat de la reclamació però caldrà fins al veredicte definitiu actuar amb responsabilitat, aquest és el mandat  que tenim fins a l’1 de juliol.

Eco.sí. Un punt de trobada en el camí d’un altre model de societat

Recordo la primera edició de la Fira Eco.sí a la plaça de les Botxes, al mig de la Devesa. Era l’any 2005, i a més il·lusió que mitjans, des de l’Ajuntament vam aconseguir fer néixer aquest esdeveniment que cada any commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Des de llavors, l’Eco.sí ha esdevingut un punt de trobada de tot el món alternatiu.

Enguany la fira ha aconseguit aplegar molts esdeveniments diferents que han confluït en un sol espai: el mercat de Món Empordà, la Trobada de remeieres i remeiers de Catalunya, els 30 anys dels naturalistes de Girona i la pròpia Fira eco.sí.

De l’experiència en podem concloure ja una cosa, i és que quan parlem del treball en comú, 1+1 no són dos si no molt més. La sinergia ens multiplica el resultat. La prova la tenim en l’extens catàleg de tallers, debats, conferències i actuacions que s’han fet aquest cap de setmana a l’Eco.sí. Cinc sales simultànies amb 115 actes que han acollit a personalitats tant rellevants com Carlo Petrini, Arcadi Oliveras, Joan Martinez Alier, Josep Pàmies o Enric Duran. Eco.sí ha esdevingut més que mai el seu sobrenom de Fira de la Cultura Ecològica de Girona.

Aquests dies en que els indignats de la plaça Catalunya practiquen la sana denúncia i la reivindicació dels canvis que necessàriament han de venir, és bó constatar que també hi ha una enorme quantitat de gent que de forma complementària s’aplega per practicar, compartir, experimentar i construir, com si d’un puzzle es tractés, iniciatives concretes que juntes formaran una nova societat que serà més justa i ecològica que l’actual.