Què vol dir que anem a totes? Confrontació o no. (2)

Si la negociació es impossible, com es de preveure, s’entén que un cop finalitzats els preparatius s’arribaria al punt del que s’ha anomenat “la desconnexió”, es a dir la ruptura del marc constitucional espanyol, que es manifestaria en una proclamació unilateral d’independència i una llei de transitorietat jurídica. I, després es convocarien noves eleccions i un Referèndum final que referendaria, si hi ha majoria, la independència.

No està clar en quin moment s’iniciaria l’escalada repressiva del govern espanyol, si abans o després de les eleccions generals, tot fa pensar que abans seria un excel·lent instrument electoral per al PP. Caldria veure si es donarà en la proclamació inicial o en la llei de transitorietat, també quina extensió tindrà –reducció de competències, suspensió de l’autonomia- però es pot assumir que el bloqueig legal hi serà.

És evident que una proclamació nominal de secessió no equival per si mateixa a la independència, doncs difícilment de manera automàtica tens el control efectiu sobre el territori i menys el reconeixement internacional, per això cal un període de temps en que cap dels dos règims tingui un control efectiu sobre el territori, que es doni de fet una situació de doble poder de duració incerta.

En aquest escenari es pot donar l’anul·lació de l’autonomia, en la que la única força des de Catalunya per a equilibrar la correlació de forces seria la mediació internacional, que obligui a Espanya a resoldre democràticament la qüestió catalana. És obvi que aquesta no vindrà de manera pro-activa per part de la comunitat internacional, caldrà assumir els costos i activar tota mena de mesures de pressió real que solament pot venir de la mobilització popular per a provocar aquesta necessària mediació internacional.

Què vol dir que anem a totes? El dia després. (1)

Aquestes ratlles volen ser una resposta a alguns dels que em pregunten com, sobre què cal i que proposem els que considerem la independència possible, difícil, però factible. Moltes del les coses que escriure han sortit de la reflexió de la lectura d’un article de Constantí Segarra a Boxed Press. De forma extensa, cosa que no faré jo, és planteja fonamentalment el mateix, i penso que paga la pena en tres post relativament curts fer-vos arribar aquestes reflexions.

Per a encarar el futur cal, al meu parer, que les candidatures de “Junts pel Sí” i la CUP superin el 50% dels vots. Són els que clarament parlen de plebiscit i el seu vot significa independència. És cert que, segons evolucioni la situació política, els electes de “Catalunya es pot” es podrien sumar al camí encetat, si més no una part d’ells.

Un escenari sense confrontació seria aquell que en un període d’un màxim de vuit mesos després de les eleccions, és faria una declaració solemne de l’inici del procés de secessió amb una petició expressa del Parlament per negociar-lo; s’obriria el procés participatiu per a una Constitució catalana; s’haurien de crear lnoves estructures o millorar les existents per a formar el nou estat.

Si en aquesta etapa les negociacions amb l’estat restessin obertes, es crearien els mecanismes per a desenvolupar un referèndum vinculant acceptat per les dues parts, seguint el model escòcia-Gran Bretanya.

Però amb la correlació de forces actual a Espanya descartaria aquesta via col·laborativa, la millor sens dubte, perquè a Madrid, al meu parer, el PP i també el PSOE, estan decidits a augmentar els costos de la independència, tot creient que aquest escenari de confrontació i no col·laboració, te mes possibilitats d’aturar la secessió que per la via de procediments democràtics.

Un agost estrany, preparem-nos pel setembre!

És un mes d’agost estrany, no solament pel temps, que mira que n’és de canviant, ho és especialment per una situació política a Espanya i Catalunya efervescent. Pot ser que tinguem uns dies de tranquil·litat en aquestes vacances mutants, però el 11 i el 27 de setembre son a tocar... Moltes ferides polítiques resten obertes i els partits es descomponen en confluències variades, això si, PSOE i PP, volen donar una imatge de seguretat que es queda amb això, façana.

No se si hi haurà canvi a Espanya, si es reformarà o no la sagrada constitució, si el bipartidisme, que passa per un mal moment, es recuperà amb les dues crosses a la dreta i a l’esquerra que han provocat. El que crec és que la única revolució o ruptura, si es produeix, serà a Catalunya.

Aquest dies de vacances llegeixo i escric, parlo i reflexiono, sento que no puc ser espectador, malgrat m’he guanyat la jubilació. No, al menys, en uns moments que tots haurem de contribuir a fer possible el que tant de temps em pensat que no ho era, que mai hi podríem arribar.

Han estat cinc anys que s’han fet llargs, on els oportunistes s’han barrejat, i encara ho fan, amb la gent honesta. Partits, com deia, s’han fet miques, altres es mouen entre el si i el ja veurem, i n’hi ha que han estat generosos i han fet els deures. Però tot es encara molt fràgil.

Els ull oberts, la oïda disposada a escoltar als altres i la ma estesa. En la presentació de Junts pel Sí Raül Romeva digué que s’aniria a per totes. Realment anar a per totes, assumir les conseqüències d’anar-hi, i deixar clar a l’adversari que s’hi va, és la única possibilitat d’aconseguir la independència.

Preparat per la Meridiana: m'he apuntat al tram 120.

Via lliure a la república catalana, aquesta és la frase que encapçala la mobilització de l’11 de setembre d’enguany. Després de la gran manifestació del passeig de gràcia, de la cadena humana de nord a sud del país, de la V...pensava que ja en tenia prou, però no me’n he pogut estar i ja soc inscrit en el trem 120.  Unes mobilitzacions que expliquen l’abast popular del moviment per la independència.

Des de fora ens bombardegen tot dient que Mas és el culpable de tot, que ens ha embarcat en un camí sense sortida, que tot es deu a la seva supèrbia i aventurisme. En definitiva, des de Madrid no volen veure ni creure una realitat, que si l’entenguessin, els obligaria a rectificar i a negociar. Que és un ampli moviment popular, un dels més grans de la darrers dècades a Europa, el causant d'aquesta situació.

És millor per a ells seguir el model Ibarretxe que tant bon resultat els hi va donar: menysprear, desmerèixer i ridiculitzar. No se’n adonen o no volen adonar-se’n,  que ha estat el moviment popular el que ha transformat els partits i als polítics, en aquests cinc darrers anys.

L’11 de setembre hi haurà, de nou, una gran mobilització. Soc del parer, que ha estat clau per a que els esforços unitaris reeixissin i per clarificar les opcions electorals, la por a presentar-se davant de la gent amb unes opcions independentistes barallades i/o sense una convocatòria electoral clara en aquesta diada.

El 27S, cal una majoria d’escons ...i de vots

Perquè creiem que les majories les fan les persones, els i les que van a votar. En els plebiscits s’han de comptar en votants a favor i en contra, això dona força al resultat i fermesa en les accions posteriors.

Perquè no tenim por, les campanyes són per a guanyar-les , i després de tants esforços, de tantes mobilitzacions i també de tants pals a les rodes, de tantes mentides i de tantes amenaces, volem que el resultat estigui a l’alçada d’un projecte, la independència, que ha de ser clarament majoritari.

Perquè volem construir un nou país, i aquets sols es pot fer amb la majoria, oberta i integradora, no son unes eleccions qualsevols, autonòmiques, de les que poden formar-se governs amb una minoria majoritària. D’aquets ja n’hem tingut i ara no ens valen pas.

Perquè el mon ens mirarà aquest dia i comparà vots. Aconseguir aliats ens el fonamentar els dret, la raó amb la força dels vots. Aquest voluntat inequívoca que dona una majoria que suma i obra nous camins.

Estic, doncs, d’acord amb tots aquells que, com la CUP, deixen clar que el 27S hem de guanyar amb una majoria d’escons ...i de vots. Perquè construirem un nou país amb la majoria, perquè aquest plebiscit el guanyarem i el resultat ha de ser clar ací i a fora.

Eleccions, per un sí o per un no!

Sí, ho confesso , era un dels que dubtava que es convoquessin eleccions, fins fa ben poc. No me’n refiava del president, es cert. L’herència del peix al cove, les seves polítiques neoliberals, les complicitat amb les llei més conservadores a Madrid, em feien dubtar que anés de debò. Però avui ha signat el decret i el 27S decidirem!

Pel camí, la ruptura de CiU, el suport a decisions del govern per part d’ERC que, de segur, els hi ha costat suor i llàgrimes, el pas endavant d’entitats com l’ANC i Òmnium empenyent cap a la unitat. Moltes passes, molts discursos i moltes contradiccions, no podia ser d’una altra manera donada l’heterogeneïtat de les opcions que reclamen la independència.

Davant la passivitat del govern del PP i de la complicitat poruga del PSOE, no hi ha més marge que l’exercici de la sobirania, amplis sectors que fa tres o quatre anys no haurien recorregut aquest camí hi estan, hi estem, disposats. Per primera vegada votaré una llista diferent de les que he votat des del 1977. Per què vull que el meu vot es compti com a sí, sense ambigüitat.

Clar que ens juguem mes coses que un sí o un no, però sense aclarir  la incògnita, ens quedem on estem. I on estem, governi qui governi, de polítiques socials poques...per manca de finançament i de capacitat d’endeutament, més enllà de la supeditació a unes polítiques econòmiques en les que el PSOE i PP solament tenen matisos diferencials.

La seixantena: ”il reste tant et tant a vivre”

Quan la vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al cor.

Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu, en tens un major control, es a dir, ets més lliure.

En la cerimònia de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills  i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.

L’equilibri entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat permanent entre fer i esperar.

Em ve al cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”,  diu:

“Il reste tant et tant à vivre

qu’on pourra faire

un long detour

si tu veux, mon amour.”